Aire d'esperança entre tanta boira baixa

Com deia la Björk... twist your head around/ It's all around you/ All is full of love/ All around you.....sembla impossible tal i com van les coses....però cal fregar-se una mica la pell i intentar viure en el somriure el màxim possible.

Ens hem d’agenollar demanant que ens estimin?

Ens hem d’agenollar demanant que ens estimin?

No
No
No

L'amor, com qualsevol altre sentiment, ha de ser honest i natural, ha de sortir de l'ànima, ha de fluir sense fi, per venes i terminacions nervioses, omplint espais, amunt i avall.

La vida com en un cicle, com un cercle euclidià, en què es traspassa portes i finestres. Es mor per néixer de nou, l'au Fènix sempre acaba volant. Després de les llàgrimes tornen els somriures, les rialles, les pessigolles.

No val la pena morir d'amor, perquè tot torna. Com aquell riu que flueix de manera natural, després de l'hivern ve la primavera, i després l'estiu, i la tardor. El sol torna a sortir quan menys t'ho esperes. Cicles i més cicles, en què tot va i ve.

Deixa't sorprendre per la vida. Com se sol dir, després de la tempesta ve la calma....només cal esperar que els rajos de sol es facin camí entre els núvols i les darreres gotes s'eixuguin.

Down on my knees? No, wake up!

(com Jorge Luis Borges insistia una i altra vegada a la seva obra, "ni el libro ni la arena tienen principio ni fin".)

De pujada i ben amunt

De pujada i ben amunt....així ha de ser, lluitant contra la naturalesa de la tardor, gaudint dels darrers rajos de sol d'un estiu moribund....cal guardar-los per l'hivern, mai sap quan els pots necessitar....



De pujada i ben amunt, la vida es mereix totes les oportunitats que li puguis donar....De pujada i ben amunt....

Diumenges

L'esperança és com aquells diumenges lluminosos en que respires i somrius satisfet perquè te n'adones de l'afortunat que ets de tenir a la gent que t'envolta, de ser viu, i tenir salut, i de veure créixer les flors a l'horitzó.....



Diumenges de somriures i rialles, de brisa càlida i sol radiant....diumenges que esdevenen finals i inicis...un passet més, només un, per adonar-se de la màgia  que amaga la vida....

Si em feu callar jo ma me mi mo mu jo moriré

Sílvia Pérez Cruz, "Ne me quitte pas" from www.igor.cat on Vimeo.

...deia la cançó infantil.

Oprimir el cant, l'expressió dels sentiments i les idees fa embogir a la persona més assenyada. Fer callar el cant, ofegar el crit, fa pujar la sang a les temples.

El temps no és el mateix per tothom

En aquest instant de paus al jardí de casa, vull fer unes mínimes reflexions sobre el temps, sobre la diferent vivència i percepció que en tenim, ací i allà. Es tracta d’una percepció distinta del temps entre el nord i el sud, entre els llocs freds i càlids, entre el món antic i modern? Alguna cosa d’açò hi ha, però no definitòria, ja que els nords i els suds canvien a tot arreu, com el fred i el calor. 

Els occidentals ens creiem amos del temps, com ens volem amos de tot. Pel sol fet d’haver-lo engabiat en un cercle i tenir-lo sota control aparent, ens en creiem posseïdors i no és cert. 

Això en tot cas, és útil , i segons per a quines coses. És útil per al treball, per al transport o per crear una fantasia d’ordre. Però no ho és gens per a d’altres aspectes vitals, i tan necessaris com el treball, el transport o l’ordre: no ho és gens per als plaers, petits i quotidians, de la vida. De la vida concreta de cadascú, que és la única vida que tenim les persones. 

Sense voler-ho ni saber-ho, a mesura que ens hem acostumat a creure’ns amos del temps, ens hem anat convertint en els seus esclaus. Ara diem que no tenim temps de res, ni de viure, que ja és fort. Així, hem inventar una cosa grotesca que anomenem “temps lliure”, sense adonar-nos del què això té de pervers: que la resta del nostra temps –i la vida és temps, vísceres i temps, ai!- no ho és gens, de lliure; és un temps que patim en una presó. El temps ja no el fem nosaltres, com gairebé no hi ha atzar, tampoc. Ara el temps el perdem, o el guanyem, com en un joc cruel, quan no és ell qui ens fa, ens perd o ens destrueix. 

 Josep Piera (Seduccions de Marràqueix)