Diumenges

L'esperança és com aquells diumenges lluminosos en que respires i somrius satisfet perquè te n'adones de l'afortunat que ets de tenir a la gent que t'envolta, de ser viu, i tenir salut, i de veure créixer les flors a l'horitzó.....



Diumenges de somriures i rialles, de brisa càlida i sol radiant....diumenges que esdevenen finals i inicis...un passet més, només un, per adonar-se de la màgia  que amaga la vida....

Prement el fre

L'edat és un estat mental....sempre he sentit dir això, i mai he estat massa atenta a aquest concepte. Potser perquè fins ara l'edat mai havia estat important........i per què cada vegada més sembla ser-ho? perquè com més grans ens fem més sentim el pes del temps? perquè el pas del temps s'accelera de tal manera que t'imagines constantment prement el pedal de fre? i aleshores necessites aturar-te, respirar, sentir l'herba fresca entre els dits dels peus, mirar amunt al cel, cantar i ballar com si no hi hagués món al voltant més que el teu jo i el teu present.....





Aquí i ara, vull viure.

El temps no és el mateix per tothom

En aquest instant de paus al jardí de casa, vull fer unes mínimes reflexions sobre el temps, sobre la diferent vivència i percepció que en tenim, ací i allà. Es tracta d’una percepció distinta del temps entre el nord i el sud, entre els llocs freds i càlids, entre el món antic i modern? Alguna cosa d’açò hi ha, però no definitòria, ja que els nords i els suds canvien a tot arreu, com el fred i el calor. 

Els occidentals ens creiem amos del temps, com ens volem amos de tot. Pel sol fet d’haver-lo engabiat en un cercle i tenir-lo sota control aparent, ens en creiem posseïdors i no és cert. 

Això en tot cas, és útil , i segons per a quines coses. És útil per al treball, per al transport o per crear una fantasia d’ordre. Però no ho és gens per a d’altres aspectes vitals, i tan necessaris com el treball, el transport o l’ordre: no ho és gens per als plaers, petits i quotidians, de la vida. De la vida concreta de cadascú, que és la única vida que tenim les persones. 

Sense voler-ho ni saber-ho, a mesura que ens hem acostumat a creure’ns amos del temps, ens hem anat convertint en els seus esclaus. Ara diem que no tenim temps de res, ni de viure, que ja és fort. Així, hem inventar una cosa grotesca que anomenem “temps lliure”, sense adonar-nos del què això té de pervers: que la resta del nostra temps –i la vida és temps, vísceres i temps, ai!- no ho és gens, de lliure; és un temps que patim en una presó. El temps ja no el fem nosaltres, com gairebé no hi ha atzar, tampoc. Ara el temps el perdem, o el guanyem, com en un joc cruel, quan no és ell qui ens fa, ens perd o ens destrueix. 

 Josep Piera (Seduccions de Marràqueix)