El meu temps.....

El temps passa lent. Però ja no importa. Al revès, és un temps per a ser gaudit, rememorat, saborejat....és el meu millor temps....

Tot s’atura, immòbil, quiet, però amb un immobilisme impropi de la llum...perquè és una plàcida calma on tot es ple de llum, d’intensos colors, de suaus olors, de nous matisos.....sembla mentida com la perspectiva canvia tan ràpidament, sense pràcticament adonar-nos-en, i com les coses acompanyen aquest canvi, aquesta transformació....perquè mai tornaran a ser les coses com abans...i quin goig que així sigui!!!!

Perquè, quan tot canvia, vol dir també que s’avança, que es camina, que es construeix, o que es destrueix, però que, com a mínim, és una triomfal lluita contra l’ immobilisme, contra l’estancament, contra la paralització de la vida....

I mentre això passa, és quan més possibilitats hi ha de poder volar cap aquests somnis, cap aquests anhels, i realitzar viatges interiors que resolen vells esquemes, antigues estructures, ràncies concepcions d’un mateix....

I és que dins meu, no puc parar de viatjar...la màquina ha arrencat, i ja no es pot parar...i així és la vida...i així és com vull que sigui la meva vida.....

El tiempo es la sustancia de la que estoy hecho...

Jorge Luis Borges

Els paradisos trobats...i perduts...

Woooowwwww....Hi ha ressaques que mai es curen. I paradisos que mai s’obliden; i camins que ja no pots deixar de seguir ni perseguir. Hi ha viatges, vides viscudes, que et canvien completament, que t’omplen l’ànima de tal manera que allò, els records, les experiències, les visions, les converses, la música, les olors, els colors..... tot allò ja mai més podrà buidar-se de dins teu....i t’acompanyarà tota l’existència, i et farà reviure, regaudir, en forma de record, com la més intensa i vibradora de les experiències.

La vida marca. Diuen, i ben encertadament. I el viatjar també. És el descobrir, el redescobrir dins teu, el trobar allò que et semblava que ja havies perdut, o que et pensaves que mai viuries...i en aquests passos desconeguts, fràgils com el de la cabreta que es posa de peu, et fa adonar de com és de necessari viure intensament, ni que sigui per unes setmanes, uns dies, uns instants, la felicitat més pura, l’alegria més dolça, les carícies més suaus, les postes de sol més impressionants, la joia més gran mai coneguda...és la vibració en estat pur, és el volar sentint l’aire fregant arran de la cara, acariciant-he infinitament....

Hi ha ressaques que mai es curen, o que tarden en guarir. Com la que et deixa el viatge, com la que arrossegues en tornar d’una nova vida breument trobada i ràpidament abandonada. És la seva marca, la de la vida vertaderament viscuda, vertaderament sentida, vertaderament contemplada...però impossiblement mantinguda. I és que no es pot resistir un estat de goig perpetu, no estem preparats per una felicitat absoluta i sostinguda. Quina llàstima....

No tots els viatges són iguals, ni tots els paradisos s’assemblen, ni els dies, les hores i els minuts s’assimilen.... com tampoc ho són les experiències, les emocions, els sentiments, les percepcions....tots, completament tots, es mouen al ritme d’una música, varien en funció dels colors, de les veus, dels riures i somriures, de les ànimes que t’acompanyen per aquests senders desconeguts, verges i preparats per a que tu els trepitgis per primera vegada, plena d’amor, de sentiments, i de desitjos de viure’ls....

I en aquesta tessitura....no hi ha lloc per l'oblit, sinó per dolços i intensos records que tindré la sort que m'acompanyin tota la vida, i que, vegada rere vegada, espero (suspir), es vagin acumulant en la meva petita tabula rassa....

Àfrica (music)