In a magic world

En un món màgic, tot seria tan i tan bonic, i alegre i especial, i vibrant, i apassionant.....que moriríem amb un somriure als llavis :)

Melodia per una calorosa tarda d'estiu

Oh là là, l'amour

Es la historia d'un amor....

El món és màgic?

El temps no és el mateix per tothom

En aquest instant de paus al jardí de casa, vull fer unes mínimes reflexions sobre el temps, sobre la diferent vivència i percepció que en tenim, ací i allà. Es tracta d’una percepció distinta del temps entre el nord i el sud, entre els llocs freds i càlids, entre el món antic i modern? Alguna cosa d’açò hi ha, però no definitòria, ja que els nords i els suds canvien a tot arreu, com el fred i el calor. 

Els occidentals ens creiem amos del temps, com ens volem amos de tot. Pel sol fet d’haver-lo engabiat en un cercle i tenir-lo sota control aparent, ens en creiem posseïdors i no és cert. 

Això en tot cas, és útil , i segons per a quines coses. És útil per al treball, per al transport o per crear una fantasia d’ordre. Però no ho és gens per a d’altres aspectes vitals, i tan necessaris com el treball, el transport o l’ordre: no ho és gens per als plaers, petits i quotidians, de la vida. De la vida concreta de cadascú, que és la única vida que tenim les persones. 

Sense voler-ho ni saber-ho, a mesura que ens hem acostumat a creure’ns amos del temps, ens hem anat convertint en els seus esclaus. Ara diem que no tenim temps de res, ni de viure, que ja és fort. Així, hem inventar una cosa grotesca que anomenem “temps lliure”, sense adonar-nos del què això té de pervers: que la resta del nostra temps –i la vida és temps, vísceres i temps, ai!- no ho és gens, de lliure; és un temps que patim en una presó. El temps ja no el fem nosaltres, com gairebé no hi ha atzar, tampoc. Ara el temps el perdem, o el guanyem, com en un joc cruel, quan no és ell qui ens fa, ens perd o ens destrueix. 

 Josep Piera (Seduccions de Marràqueix)

El vent ens portarà

Ben lluny. Els viatges. Aquests dies m'he creuat amb les casualitats de la vida, i amb elles, ben estranyes coincidències i situacions un xic surrealistes. Escric des de l'enveja (sana) de no fer com la viatgera insaciable, que sense por s'atreveix a moure's de poble en poble, de la ciutat al camp, del nord al sud.... Si la por ens paralitza i la comoditat no ens deixa fer el pas, potser hem de tenir l'esperança que el vent ens portarà.....

Una onada m'acompanya, de l'ahir a l'avui

Records. Dolços, suaus, melancolics. Entren i canvien. Essent en essència. Semblen tan lluny, semblen tan a prop. Els adoro. Els sento, m'estremeixen. Em fan sentir, em fan recordar. Continuen tan vius, tan intensos. Formen part de mi, d'elles, d'ells, d'uns anys que han estat viscuts amb intensitat. I els queda tant per endavant, tant presents, tant intensos. Tant ells. Sembla mentida com n'arriben d'arribar, ben endins. Ells estan en mi, jo en ells. Em van canviar la vida, em van fer seguir un camí que mai m'hagués imaginat.

Es van convertir en alguna cosa en constant reactualització....i ho adoro, mai em deixarà, sempre m'acompanyarà, en cada onada....les papallones estan aquí, tan vives, es balançegen, es donen impuls i m'arriben endins. Són elles, amb tota la seva intensitat, creuen fronteres, de temps i espai.....cada dia, cada nit.... J'aimerai que tu sois la femme a côte de qui je me reveil tous les matins....com una onada dolça, sona aquesta frase, amb la qual m'adormo i em desperto cada dia.... una onada d'ahir a avui, i espero que fins demà.... Els records estan aquí per reviure'ls, per sentir-los com si ben bé fossin ahir. I és perquè segueixen tan presents, són l'origen d'allò nascut en mi, d'allò que m'acompanya íntimament al meu aquí i ara dels darrers anys.... i no frena, segueix transformant-se, intensificant-se....

El plaer de la mala vida

No és veritat. No tinc mala vida, no em dones mala vida. Però aquests cossos fregant-se, aquestes carícies, la pell càlida i suau, això sí que és mala vida

Això és mala vida, mala vida per tenir-la tant lluny, per tenir-la tant de tant en tant (malgrat la redundància), perquè es queda en el record uns pocs dies i esdevé un anhel la resta del temps.

Entre visió i visió, entre desig i desig, entre màgia i màgia, la buidor es va fent més gran, i la necessitat d'aquest fregar de pell, d'aquesta respiració acompassada, d'aquesta escalfor d'ànima es fa cada vegada més gran.

Potser si, potser si que entre tu i tu tinc mala vida....però quan de plaer....