Buit d'amor

Aquest matí m'ha costat molt llevar-me, que no despertar-me. Mentre feia el ronso sonava aquesta vella cançó, cançó d'incomprensió, però sobretot, ha estat la cançó de la basarda, de la por de la consciència, de la resposta a un embolic, que com una bombeta ha il·luminat la cova de la raó.

Fa por conèixer algú buit d'empatia, incapaç de sentir el dolor de l'altre. Evidentment que cada persona és un món en el què el llindar del dolor és diferent, però un cop has utilitzat el teu domini, el teu poder, la teva força i sents que l'altre pateix, no encaixa, necessita una mà, la indiferència en la reacció és mosntruosa.

Què fer davant d'algú que ha deixat de sentir? buit, fred, dur...ha deixat de ser un home, s'ha convertit en el superhome nietzchià passat pel sedàs nazi...ha deixat de sentir empatia, sentir emoció per la conseqüència dels seus actes, ha deixat de sentir compassió per l'altre (no confondre amb pena, que això són figues d'un altre paner).....probablement, vol dir que també és incapaç d'estimar, vol dir que també està buit d'amor. Buit d'amor, quina desgràcia.

Ens hem d’agenollar demanant que ens estimin?

Ens hem d’agenollar demanant que ens estimin?

No
No
No

L'amor, com qualsevol altre sentiment, ha de ser honest i natural, ha de sortir de l'ànima, ha de fluir sense fi, per venes i terminacions nervioses, omplint espais, amunt i avall.

La vida com en un cicle, com un cercle euclidià, en què es traspassa portes i finestres. Es mor per néixer de nou, l'au Fènix sempre acaba volant. Després de les llàgrimes tornen els somriures, les rialles, les pessigolles.

No val la pena morir d'amor, perquè tot torna. Com aquell riu que flueix de manera natural, després de l'hivern ve la primavera, i després l'estiu, i la tardor. El sol torna a sortir quan menys t'ho esperes. Cicles i més cicles, en què tot va i ve.

Deixa't sorprendre per la vida. Com se sol dir, després de la tempesta ve la calma....només cal esperar que els rajos de sol es facin camí entre els núvols i les darreres gotes s'eixuguin.

Down on my knees? No, wake up!

(com Jorge Luis Borges insistia una i altra vegada a la seva obra, "ni el libro ni la arena tienen principio ni fin".)

Punt d'inflexió

De vegades arriba aquest punt d'inflexió llargament esperat.....però just en l'instant, la basarda et colpeja i un mareig et remou...és que estàs a punt de caure...el canvi ja és aquí....

Però és en aquests moments en què (sento el tòpic) te n'adones de com les petites experiencies, millor dit, les 'coses' quotidianes, esdevenen màgiques i plenes de sentit....el cor batega, estàs viu, y l'emoció s'apodera de tu....

Però el camí no es gens fàcil...millor dit, els passos no són gens senzills, doncs estan replets d'implicacions....estic en un encreuament, hi ha tres camins...tinc por que si escullo un d'ells me n'arrepenteixi i no pugui...és tan difícil pendre una decisió?

Bufff, massa.....

Però ha arribat, és el moment, Hallelujah (Jeff Buckley music)