Els occidentals ens creiem amos del temps, com ens volem amos de tot. Pel sol fet d’haver-lo engabiat en un cercle i tenir-lo sota control aparent, ens en creiem posseïdors i no és cert.
Això en tot cas, és útil , i segons per a quines coses. És útil per al treball, per al transport o per crear una fantasia d’ordre. Però no ho és gens per a d’altres aspectes vitals, i tan necessaris com el treball, el transport o l’ordre: no ho és gens per als plaers, petits i quotidians, de la vida. De la vida concreta de cadascú, que és la única vida que tenim les persones.
Sense voler-ho ni saber-ho, a mesura que ens hem acostumat a creure’ns amos del temps, ens hem anat convertint en els seus esclaus. Ara diem que no tenim temps de res, ni de viure, que ja és fort. Així, hem inventar una cosa grotesca que anomenem “temps lliure”, sense adonar-nos del què això té de pervers: que la resta del nostra temps –i la vida és temps, vísceres i temps, ai!- no ho és gens, de lliure; és un temps que patim en una presó. El temps ja no el fem nosaltres, com gairebé no hi ha atzar, tampoc. Ara el temps el perdem, o el guanyem, com en un joc cruel, quan no és ell qui ens fa, ens perd o ens destrueix.
Josep Piera (Seduccions de Marràqueix)
