Aquest matí m'ha costat molt llevar-me, que no despertar-me. Mentre feia el ronso sonava aquesta vella cançó, cançó d'incomprensió, però sobretot, ha estat la cançó de la basarda, de la por de la consciència, de la resposta a un embolic, que com una bombeta ha il·luminat la cova de la raó.
Fa por conèixer algú buit d'empatia, incapaç de sentir el dolor de l'altre. Evidentment que cada persona és un món en el què el llindar del dolor és diferent, però un cop has utilitzat el teu domini, el teu poder, la teva força i sents que l'altre pateix, no encaixa, necessita una mà, la indiferència en la reacció és mosntruosa.
Què fer davant d'algú que ha deixat de sentir? buit, fred, dur...ha deixat de ser un home, s'ha convertit en el superhome nietzchià passat pel sedàs nazi...ha deixat de sentir empatia, sentir emoció per la conseqüència dels seus actes, ha deixat de sentir compassió per l'altre (no confondre amb pena, que això són figues d'un altre paner).....probablement, vol dir que també és incapaç d'estimar, vol dir que també està buit d'amor. Buit d'amor, quina desgràcia.
