....i tot allò que ens queda per fer....

I després de retornar al passat....què ens queda??? caminar cap el futur....el què ens consola és precisament totes les petjades que encara queden per fer...i el millor que pots fer és posar-hi tota l'ànima, perquè s'impregni d'aquest present que es convertirà en records del passat a la teva motxilleta particular..

Retorn al passat

Una relectura casual d'antics papers oblidats en una caixa m'ha portat a la melanconia. Retornar a qui era'ts fa poc més de 10 anys, com vivies d'intensament, passionalment, dolorosament, allò què et va passar, aquelles experiencies dures i traumàtiques, o fins i tot les més boniques, s'ha convertit en un puny dins l'estomac. D'aquesta manera me n'he adonat que no superem el passat, mai se supera, sinó que l'arrosseguem amagat en una motxilla, i malgrat tot sembla aparentment que hagi passat, que ja està superat, te n'adones que si obres la caixa de Pandora algun dia et pots trobar amb la sorpresa que allò menys imaginable esdevingui el centre de la teva melanconia... També hi ha l'afegit del pas del temps. Qui no tem el pas del temps? com els anys passen i ja no ets la persona que havies sigut, no conserves més que alguns trets, algunes reaccions.... quan mires enrere i veus aquella noieta despreocupada (de responsabilitats, perquè de drames amorosos, d'amistats i discussions paternes, un munt!)amb tota una dècada d'aprenentatge per endavant, d'experiencies, de viatges, d'amics, amors i luxúria, de rialles i algunes llàgrimes.... Ara ja no hi ha tant d'aquesta noieta, però hi ha altres coses, moltes d'elles noves, la majoria positives i igualment estimulants...però el què més costa precisament, de la consciència del pas del temps és que ja no podràs reviure allò que vas viure anys enrere, ni canviar-ho, ni oblidar-te'n...de tant en tant reapareixerà per posar-te nostàlgic, i trist perquè la vida no és més llarga, perquè no podem parar el temps, ni podem canviar algunes coses al nostre gust....el temps, aquest element que ens remou per dins i ens fa envellir per fora...el temps, que obsessiona, però que de vegades també cura....o amaga allò que portes dins....

It's so quiet

Dies de calor, dies de transcórrer a poc a poc, lentitud, cadència....i aquesta cançó al cap....camino pels carrers i em recorda a un musical, com el que ballava Björk a It's so quiet.....però em ve el cap un altra melodía, un ritme ben diferent....que creix i decreix i t'ofereix patinar per les superfícies lliscant....com el ventilador que dóna voltes i voltes i el sol escolant-se...aquesta és la meva veu.....

Aquest bocí anomenat amor....

L'amor. Oh là là.....Un clàssic, literari, cinematogràfic, musical...el batec que ens mou (em mou) de dins a fora d'aquest blog, aquí allà. L'amor, en totes les seves facetes i versions, en totes les seves intensitats i colors. L'amor que tot ho inunda, que ens mou i ens remou. Podem viure només d'ell o ens tornaríem bojos? Amb l'amor el temps ens passa volant, amb l'amor els dies tenen més colors, i olors i sabors. Amb l'amor tot és més fàcil, amb l'amor et sents més fort, més productiu, més valent. Sí, l'amor mou muntanyes, l'amor travessa continents, l'amor fa que viure sigui una meravella....

Entre l'emoció i el pànic

L'excitació no pot ser més gran....malgrat es proporcional a l'estat de pànic. No és simple por de supervivència, és la por a allò desconegut, al buit infinit de les parets en blanc, a allò que mai encara s'ha donat. Però també hi ha emoció, passió, ocells donant voltes al cap, papallones a l'estómac....deliciosa excitació, entre el riure nerviós i el de felicitat absoluta....quina combinació més estranya, no? suposo que aquesta és la grandesa de la vida....

Aimer

El vent ens portarà

Ben lluny. Els viatges. Aquests dies m'he creuat amb les casualitats de la vida, i amb elles, ben estranyes coincidències i situacions un xic surrealistes. Escric des de l'enveja (sana) de no fer com la viatgera insaciable, que sense por s'atreveix a moure's de poble en poble, de la ciutat al camp, del nord al sud.... Si la por ens paralitza i la comoditat no ens deixa fer el pas, potser hem de tenir l'esperança que el vent ens portarà.....