...i és que qualsevol nit pot sortir el sol..

Massa lluny...i impotent per a fer res....fora de les meves mans, sense capacitat d'acció ni reacció....com és de frustrant no poder fer-hi res...ni acostar-me...quan les persones estan tan lluny és de vegades quan més els vols tenir a prop...som tan fràgils, tan injustos de voler allò que no tenim, de desitjar tot allò que ens ha estat negat....sovint volem l'impossible, demanem la lluna en un cove, volem volar al cim més alt....però què faríem sense somnis, esperançes i desitjos?

Res és impossible, tot és potencialment provable....n'est pas toujours dimanche...doncs, Qualsevol Nit pot sortir el Sol (music)....

Shhhhhht

Suposo que quan la vida et somriu, ja no et cal cap catarsi.....és per aquest motiu que la meva incontinència verbal és cada vegada més minça, cada vegada més inútil, cada vegada més estèril....

I és que no és necessari buidar-te, desputllar-te, quan ja vius immersa en una nova pell, en una nova etapa, en una nova vida, en una nova realitat....potser més endavant tornarà a fer-te falta, segurament...però ara, quan vibres per dins, quan cadascun dels teus porus percep intensament les sensacions, quan ronroneges com un gat a la vora del foc, quan estàs immers en una aventura única i irrepetible a la vida.... l’experiència és tan directa, tan intensa, tan pròpia, que no et fa falta cercar-la per altres bandes, ni formular-la en paraules, ni desitjar-la entre línies......

Ara és quan visc, quan sento, quan em remoc per dins.....i per tant, és quan més lluny tinc la inspiració, la capacitat de creació, la necessitat d’expressió...... algun dia tornarà, és inevitable, és natural, però de moment vull viure aquesta única vida, deixar-me endur pels records, pels somnis, i sobretot per les ganes que el sol més brillant de la terra torni a embolcallar-me suaument en la seva abraçada......

Seria una llàstima despertar quan et sents així de bé...shhhhhht.....

je ne regrette rien...

A veces podemos pasarnos años sin vivir en absoluto, y de pronto toda nuestra vida se concentra en un solo instante

Oscar Wilde

Quina excitació, quina emoció, quins nervis....l’estomac es fa petit, es fa bellugadís....tot plegat és ple de milers i milers de papallones esvalotant al nostre voltant, centenars de formiguetes amunt i avall, amb presses, emocionades per tot un horitzó on la llum brilla, per una aventura nova, diferent, única....

De vida només en vivim una a la vida, per desgràcia, però és així, de manera que cal exprimir-la el més fort possible, sense perdre el nord, i acariciar-la intensament, i sentir que no t’arrepenteixes del que no has fet, ni del que has fet....rien de rien, je ne regrette rien, deia l’Edith Piaf....

Doncs això....la meva terra tremola d’emoció....per allò únic, que encara no sé com serà........és l’excitació prèvia a l’aventura....és la sensació de fer allò que et semblava que mai podries arribar a fer....trencar esquemes, i avançar, i créixer....i viure aquesta sola vida que tenim....

Adéu, benvinguda....

És una llàstima quan alguns companys de fatigues ens deixen....pleguen, fan les maletes, i tiren l’ancora en altres indrets.... i ens deixen sense la seva llum, la seva saviesa, la seva manera especial de veure, i viure, el món....

És una llàstima, doncs, perdre aquelles ànimes intenses, plenes, riques, úniques...aquelles ànimes nobles que no són conscients de la seva potència, de la seva lluminositat....però que t'ajuden a sentir, a rebuscar dins teu, a superar expectatives....

Però suposo que hi ha moments a la vida en què el món ha girat tant, ha donat tantes voltes, que els miralls i els vidres, ja han canviat també els punts de vista, els colors, les formes....és la necessitat de renovar o morir, de renéixer una altra vegada, net i buit d'allò que ens arrossega cap a la boira espessa.....

La joia, però, és que sé ben del cert que la llumeta continua encesa, ni que sigui de manera tènue, perque noves vides neixen i creixen....ninetes dolces que passen a ser el centre de nous universos....adéu a qui ens deixa, benvinguda a la nova vida que ja no pot tornar enrere i empeny amb suavitat a qui té el seu voltant i redistribueix desitjos, prioritats, anhels....en un nou ordre de les coses...

Això si, gràcies a l’adéu, i gràcies a la benvinguda mai deixaré de somniar, i de ser lliure, i de ser una ànima plena i rica de sentiments i sensacions...... sense ells mai seria el que sóc ara...perquè un no és res més que el fruit de les seves experiències, que la marca visible de la seva vida....

La experiencia no es lo que te sucede, sino lo que haces con lo que te sucede
Aldous Huxley

El meu temps.....

El temps passa lent. Però ja no importa. Al revès, és un temps per a ser gaudit, rememorat, saborejat....és el meu millor temps....

Tot s’atura, immòbil, quiet, però amb un immobilisme impropi de la llum...perquè és una plàcida calma on tot es ple de llum, d’intensos colors, de suaus olors, de nous matisos.....sembla mentida com la perspectiva canvia tan ràpidament, sense pràcticament adonar-nos-en, i com les coses acompanyen aquest canvi, aquesta transformació....perquè mai tornaran a ser les coses com abans...i quin goig que així sigui!!!!

Perquè, quan tot canvia, vol dir també que s’avança, que es camina, que es construeix, o que es destrueix, però que, com a mínim, és una triomfal lluita contra l’ immobilisme, contra l’estancament, contra la paralització de la vida....

I mentre això passa, és quan més possibilitats hi ha de poder volar cap aquests somnis, cap aquests anhels, i realitzar viatges interiors que resolen vells esquemes, antigues estructures, ràncies concepcions d’un mateix....

I és que dins meu, no puc parar de viatjar...la màquina ha arrencat, i ja no es pot parar...i així és la vida...i així és com vull que sigui la meva vida.....

El tiempo es la sustancia de la que estoy hecho...

Jorge Luis Borges

Els paradisos trobats...i perduts...

Woooowwwww....Hi ha ressaques que mai es curen. I paradisos que mai s’obliden; i camins que ja no pots deixar de seguir ni perseguir. Hi ha viatges, vides viscudes, que et canvien completament, que t’omplen l’ànima de tal manera que allò, els records, les experiències, les visions, les converses, la música, les olors, els colors..... tot allò ja mai més podrà buidar-se de dins teu....i t’acompanyarà tota l’existència, i et farà reviure, regaudir, en forma de record, com la més intensa i vibradora de les experiències.

La vida marca. Diuen, i ben encertadament. I el viatjar també. És el descobrir, el redescobrir dins teu, el trobar allò que et semblava que ja havies perdut, o que et pensaves que mai viuries...i en aquests passos desconeguts, fràgils com el de la cabreta que es posa de peu, et fa adonar de com és de necessari viure intensament, ni que sigui per unes setmanes, uns dies, uns instants, la felicitat més pura, l’alegria més dolça, les carícies més suaus, les postes de sol més impressionants, la joia més gran mai coneguda...és la vibració en estat pur, és el volar sentint l’aire fregant arran de la cara, acariciant-he infinitament....

Hi ha ressaques que mai es curen, o que tarden en guarir. Com la que et deixa el viatge, com la que arrossegues en tornar d’una nova vida breument trobada i ràpidament abandonada. És la seva marca, la de la vida vertaderament viscuda, vertaderament sentida, vertaderament contemplada...però impossiblement mantinguda. I és que no es pot resistir un estat de goig perpetu, no estem preparats per una felicitat absoluta i sostinguda. Quina llàstima....

No tots els viatges són iguals, ni tots els paradisos s’assemblen, ni els dies, les hores i els minuts s’assimilen.... com tampoc ho són les experiències, les emocions, els sentiments, les percepcions....tots, completament tots, es mouen al ritme d’una música, varien en funció dels colors, de les veus, dels riures i somriures, de les ànimes que t’acompanyen per aquests senders desconeguts, verges i preparats per a que tu els trepitgis per primera vegada, plena d’amor, de sentiments, i de desitjos de viure’ls....

I en aquesta tessitura....no hi ha lloc per l'oblit, sinó per dolços i intensos records que tindré la sort que m'acompanyin tota la vida, i que, vegada rere vegada, espero (suspir), es vagin acumulant en la meva petita tabula rassa....

Àfrica (music)

Comença el temps del viatge, una altra vegada....

Ja torna. El viatge, l’excitació, el pas per el canvi, la renovació, la regeneració interna i externa de la nostra bilis. Paul Morand deia que el viatge és una nova vida, amb un naixement, un creixement, i una mort, que se’ns ofereix a l’interior, una de l’altre. I que cal aprofitar-ho sense dubtar, llençar-s’hi de cap.....i és que és el moment de volar, de conèixer, i d’expandir-se. De despullar-nos de qui érem i de ressorgir de nou com qui serem....

També és un moment especial, d’oblit de l’oblidable, i de l’apreciació cap a les senzilles històries quotidianes. Viatjar et fa gran, et converteix, et remou per dins....i en el trànsit de viatjar, en el trajecte, tot allò gran perd el valor de gegant, i les petites coses acaben per créixer i apreciar-se.....I et deslliura dels temors, et neteja i purifica, i aconsegueix un dels seus objectius: guarir-se....per què, es preguntava George Sands, qui de nosaltres no té algun dolor que distreure, algun lligam del qual desprendre’s en marxar?

I ja s’acosta el viatge, amb l’agitació que el precedeix, desitjant començar ja el trajecte...queda poc, molt poquet, i ja sento dins meu com es despleguen les ales, com s’eixampla la ment...

Comença el viatge, comença el trajecte, comença allò que ja flota en el meu particular horitzó....marxo essent qui sóc en aquest instant, i tornaré essent una altra persona, diferent...m’endinsaré als oasis, caminaré per les dunes, em deixaré endur per la brisa...

Bon viatge, i bona sort....

Yo no viajo para ir a alguna parte, sino por ir. Por el hecho de viajar. La cuestión es moverse.
Robert Louis Stevenson

De viatge espiritual....

Tanca els ulls, somnia, vola, i viatja pel temps i l'espai....sense parar....

Partir, c'est mourir un peu....

Je n’ai rien compris....je ne sais que le couleur de la lune...et je crois que ne l’aime pas....et c'est: je veux savoir, au fin, pourquoi est toujours le même?

Alguna cosa fem malament quan xoquem amb la mateixa pedra dues, tres, i quatre vegades…quan la mala sort ens persegueix en un bucle cíclic, com un conte fantàstic que mai té un final, com l’anell euclidià de Borges que sempre ens porta al mateix punt de sortida.... la qüestió és saber què és, descobrir la pedreta entre les llenties, l’ovella negre del ramat, la molesta mosca de la fruita....trobar què ens fa entrebancar, i canviar-ho, i sobrepassar-ho, i continuar caminant….sempre endavant, sempre en positiu, sempre superant-nos a nosaltres mateixos, lluitant per ser feliços, per no perdre de vista la petita vibració que ens condueix cap a experiències celestials, cap a prats banyats per rosada i rajos de sol....

La vida de l'home és interesant, principalment, si ha fracassat. Això indica que va tractar de superar-se...

Clemenceau

& NE QUE MUSIQUE

L'instint...

La vida es como la música, debe componerse con el oído, el sentimiento y el instinto, no mediante reglas...

Samuel Butler

L’instint ens parla i ens protegeix. Vetlla per la supervivència, mental, emocional, física....Tot instint percep allò que a cop d’ull sembla invisible, que potser podríem olorar però que ni tant sols palpem....i ens adverteix del dolor.... i ens protegeix...

I de vegades, estem dividits, massa disseccionats, entre el nostre cor, el nostre cap i el nostre instint...i es contradiuen, i et maregen , i xoquen, i et desmembren en tot un seguit d’impossibilitats i incompatibilitats. I aquí és quan t’arrisques a prendre una decisió. Potser no és la correcta. O potser si. Però en qualsevol cas, és aquella que havia de ser, és la única que et manava el teu instint....Perquè, per molt d’amor que sentis en l’interior, per molta passió, vibració, i ànima que et remogui, per molts sentiments trobats i retrobats, de vegades cal seguir un camí, i aquest no sempre és el fàcil....

Sento l’interior remogut. I continuo volent que les coses siguin fàcils, simples, i que llisquin carena avall....Hi ha coses que no canviaran en mi, que m’acompanyaran, que em caracteritzaran, que em formaran com a individu...però hi ha coses que per sort s’han transformat i han evolucionat....i tot plegat forma la vida que m’espera....és com la piloteta de Match Point, segons on caigui, la teva vida serà d’una manera o d’una altra... perquè s empre acabem triant i descartant....i en aquest procés espero emportar-me lo millor de mi a la vida viscuda, els records més dolços, els somriures més tendres, i les mirades més profundes......i desitjo que allò que havia de ser, si realment havia de ser, superi quilòmetres i quilòmetres, i estimbats, i foc, i aigua...i terra....

Perquè, hi ha coses que han de canviar, de morir per tornar a renéixer, però d’altres que no vull que canviïn, que no vull que es trenquin, que no vull que m’abandonin, i que vull guardar en un raconet.....perquè quan hagin de ser, vinguin a mi i siguin amb tota la seva esplendor, amb tota la seva ànima....plenes de llum....

Summertime by Janis Joplin

A l'ombra d'una acàcia, cercant senzilleses...

Escolta...(music)

De vegades et col·lapses i no saps per què......

Vull dir que et sorprens, i sempre et sorprèn, que les coses no puguin ser tant fàcils i naturals que no puguin anar rodades, seguint el seu propi curs, sense esforços, ni complicacions, ni recargolades teories.... i sobretot, resulta exasperant que tot acabi per respondre a jocs ple de giravoltes estranyes, contencions, accions, reestructuracions....i el pitjor de tot, que tot plegat et sembla absolutament absurd, patèticament surreal, recargoladament insubstancial.

Et diuen “estratègies”, “girs amb efectes”, instruccions de manuals, giragonses plenes d’intencionalitat....i és que costa taaaant seguir aquests camins de la vox populi, de manuals de carrer (la vida t'ensenya, però cansa estar emmarcat per la quadricula), aquella guia que tothom segueix sense saber exactament per què i només basada en la jurisprudència de la vida (que, insisteixo, no la subestimo, ni molt menys, però la detesto)..... però, jho!(queixa intensa) amb l’agradable i reconfortant que són les coses més senzilles, fàcils, tranquil·les, i plàcides, dirigides per la inèrcia dels elements, per cicles ....

I és que de vegades arribes a la conclusió que estàs massa cansat d’esforçar-te, de contenir-te, d'agafar dreceres absurdes, de seguir els passos segons les normes invisibles de la vida, d’aquells que marquen els convencionalismes més salvatges, de qui ha decidit que les relacions humanes són així, que el color blau és aquest i no un altre; que per postre s’ha de menjar la fruita i que no pots barrejar dolç i salat...i si a mi m’agrada el pa amb tomàquet amb xocolata? Noooo, això no et pot agradar, vull dir, està fora del convencionalisme, de les aprehensions socials.....

I aquí estic jo, esgotada per l’obscurantisme d’algunes normes, dels camins invisibles que tothom marca com a únics, com a útils....i és que això posa pales a les rodes del cotxe que més desitjo en aquest moment, allò que anhelo amb la força de qui està fart d’esforços inútils i només vol facilitats...perquè el teu gran anhel no és l'objecte en si, sinó la llibertat absoluta de dir, fer, i actuar com et surt de......del teu interior...sense fórmules màgiques ni secrets ocults, ni esforços buits de lògiques, i amb l'absoluta sinceritat i honestedat de cuidar d'un mateix...Ja sé que sembla que m'hagi pres un bolet màgic, però reivindico que la lluita per les senzilleses, facilitats i lògiques respostes a simples preguntes és perquè només vols arribar a ser tu, únic, autèntic, i lliure, sense haver de fer grans tasques per aconseguir els objectius més que fàcils, ni jugar als jocs més inútils....l'energia s'ha de gastar amb altres coses....

I tot plegat no deixa de ser una espècie d’esquizofrènia...perquè alhora vols coses especials, diferents, novetats constants, vibracions intenses que et facin sentir ben viu, tocar el cel.... però a la vegada, en el mateix espai-temps, vols que la magia arribi a través d’accions i actes donats i rebuts, que estiguin plens de simplicitat, candor i facilitats, sense dobles fons ni rebuscades tècniques, ni amagades respostes.....

Suposo que en aquest món d’esforços i lluites necessito unes vacances per a tornar a agafar forces....la sabana se m’està fent massa espessa, i a mi la calor em destrossa l’habilitat pel combat, essent més pràctic tombar-me a l’ombra d’una acàcia a l’espera que la màgia vingui a banyar-me....

I ara ja és l'endemà....i els elements continuen confluint de manera estranya, rara, embarbussada......malgrat tot semblava que seguia el seu curs, i l'assossec d'una serena lucidesa irradiava de mi, el pes de la perplexa visió del meu complex món no resulta fàcil de digerir.....senzillesa, simplicitat, desimboltura, nitidesa, i claredat....això reclamo per a la meva existència salvàtica....i respirar immersa en un somnolent assossec.....mmmmmm....és com somniar que flotes entre cotós fluixos, banyada per rajos que oloren a brisa marina....tan senzill com això.......


Tots som uns aficionats! la vida és tant curta que no dóna per més....
Charles Chaplin

Nina, nineta....

A qui ens va fer vibrar tant ahir...la màgia se'ns va endur, enfilant-se per les parets, per la pedra, i il·luminats per una clara nit de lluna ansiosa de banyar-nos......

Beneïdes nits d'estiu....

"La nit és la meitat de la vida.... I la millor meitat" J.W. Goethe

Perseguim màgia i felicitat...constantment, insaciablement...

Perseguim viure moments màgics, ser feliços dia a dia, intensa i imparablement....

I de vegades, mentre estem en aquesta eterna persecució, un dia (el dia, aquell dia, i en el precís instant, quan menys t’hauries imaginat, improvisadament) gaudeixes infinitament del moment, de les sensacions, de tot.....vibres en una pulsió oscil·lant i suau, et delites recobert de la màgia natural, innata, inesperada, que ha vingut a buscar-te, que t’envolta i que et recorre per les venes. La màgia t’envaeix, espurnejada per moments feliços, fent-he conscient de la sort i la fortuna de saborejar la nit, de compartir la calidesa d’altres ànimes, de respirar les olors d’estiu, de balancejar-te en la dolça música ....

Sembla mentida com arribem a caure a baix, a enfonsar-nos, i a replegar-nos... i submergits en aquest procés negatiu i autodestructiu oblidem com de meravellosa és la màgia i el poder de les nits d’estiu, com d’excitants, fantàstics, intensos, i feliços poden ser els moments inesperats, les estones en què, com si d’una festa pagana, repleta d’herbetes màgiques, es tractés, convergim amb els altres, en una mateixa ona d’alegria i emoció, i els nostres ànims, la joie de vivre, ens duen ben amunt, extasiats del plaer de sentir-nos vius, rics, plens, complets...

Per això, només puc somriure-us, acaronar-vos amb les meves paraules, i donar-vos les gràcies per la força, per l’alegria d’haver omplert la meva vida a base d’intenses i inoblidables nits d’estiu......i amb l'esperança de que n'hi hagin moltes més.....

Pensant, recordant, i removent els secrets de l'ànima.....

Quina nostàlgia se sent quan et pares, mires enrere, i veus com el temps ha passat. De cop, te n’adones, comptes anys, i arribes a recordar fins i tot quan només era’ts un infant. Tot semblava més gran, les sales eren espais immensos, les piques eren altes i t’havies de posar de puntetes; els grans et semblaven tant grans que ara sembla que ni tant sols hagin canviat....i els jocs eren innocents, i tot semblava tant i tant fàcil......

Però, de fet, més que nostàlgia és malenconia, doncs amb la nostàlgia desitges de manera irrefrenable tornar a enrere, i aquest no és el meu cas. Si sentís nostàlgia i per tant volgués tornar al passat, em perdria tots els records, totes les experiències que he viscut des d’aleshores i que han sigut intenses i molt més profundament enriquidores que no els primers anys de la vida, en que la senzillesa de les coses no et fa prendre consciència del teu ésser....alhora, estaria trista, i en recordar, en evocar aquesta claredat passada no he pogut evitar caure en un somriure....

Així és que sento malenconia. Sí. En part de tot, i probablement de res, ja que si una cosa aporta els moments melancòlics és descobrir com d’intensa ha estat l’experiència de viure. I encara em queda molt per a què, dècades més tard, quan d’aquí un temps em torni a aturar en una època de la meva vida (potser fins i tot aquesta, la d’ara) torni a sentir melancolia....com immersa en un bucle, en un cicle de records, de consciència de passat, present, futur....

I és que suposo que l’experiència de viure és única, intransferible, especial....o millor dit, gràcies a la consciència de l’experiència, de la vivència, del sabor, olor, color d’aquest món pluri, multi, i divers que ens forma, conforma, envolta i ens acarona ens fa entendre com funciona el nostre món, com ens desenvolupem i com d’estrany ( no deixa de ser estrany i aclaparador) és com ens construïm a nosaltres mateixos, i ens forgem mica en mica, omplint-nos d’un món interior, amb pensaments, sentiments i emocions, i sobretot, amb una consciència plena, profunda, il·limitada, canviant, ondulant ....sempre m’ha fascinat la ment humana, la seva profunditat, complexitat....De petita, quan pensava què seria morir-me, la meva gran preocupació era “i on aniran els meus records, els meus pensaments? Tot això desapareixerà? És injust, amb lo forts, potents i plens de vida que són”....I encara ara de vegades, em passa pel cap aquesta mateixa idea. Perquè, de fet, és una cosa que encara ara em té completament intrigada, inquieta, i captivada: com em torba pensar amb l’existència d’allò intangible que alguns anomenen ànima, esperit; d’altres principi vital, hàlit, interior, vísceres pensants...en definitiva, allò invisible que ens distingeix uns dels altres, que alberga els pensaments més profunds, les idees més inconfessables, les formulacions més complexes, els sentiments més intensos.......la veueta interior, la palpitació que ens fa continuar endavant, recordar, riure, plorar....tot allò que no es pot acabar de descriure, ni d’entendre, però que tothom té por de perdre algun dia.....

Perquè, vosaltres no us hi heu parat a pensar mai?

M’agradaria viure envoltada d’amor tota la vida,
Però la seva força em partiria l’ànima per la meitat....
M’agradaria sentir la passió irrefrenable cada nit ....
Però embogiria en la foscor fins que seria incapaç de sortir d’ella....
M’agradaria que la meva ànima visqués intensament....
I per sort (o desgràcia) ja ho fa, oi petitona meva?

& Chan chan, Buenavista Social Club-music

Obre els ulls....

Cuando era niño mi abuela me contó la fábula de los ciegos y el elefante.

Estaban los tres ciegos ante el elefante, uno de ellos le palpó el rabo y dijo:

- Es una cuerda

Otro ciego acarició una pata del elefante y opinó:

-Es una columna

El tercer ciego apoyó la mano en el cuerpo del elefante y adivinó:

-Es una pared

Así estamos ciegos de nosotros, ciegos del mundo.

Desde que nacemos nos entrenan para ver nada más que pedacitos. La cultura dominante, cultura del desvínculo, rompe la historia pasada como rompe la realidad presente; y prohíbe armar el rompecabezas.

Eduardo Galeano

Walk on the wild side

“Ja no et vull a la meva vida!” li deia la lleona a la llarga i estirada girafa. I és que la lleoneta havia deixat de confiar en l'animal després d’anys de companyia, confidències, contactes....No es fiava d’aquest animal llarg, majestuós i de vistós pelatge i penetrants ulls. La girafa li havia estat enviant senyals de confiança, amistat, de sentiments purs, nobles.....però des de feia un temps, quan la lleona es girava, podia veure de reüll com la girafa es mirava a les gaseles i els hi picava l’ullet, animada per la seva naturalesa voluble, per la seva capacitat d’emmotllar-se a l’entorn, d’arribar als arbres més alts, i d’oblidar a qui tenia per sota de la seva visió...tot plegat, l’havia convertit en un animal de qui podries desconfiar....

En canvi, la lleoneta, feliç i panxacontenta en la seva sabana salvatge, pur nervi, pur sentiment, pura passió, tenia la capacitat immensa de confiar, d’obrir-se, d’extasiar-se amb altres animals, de compartir-ho tot....però a mesura que creixia, la selva li estava ensenyant la seva cara més hostil. Una cara, dura, fosca, bruta, i punxant que la temptava a convertir-se amb una ànima esquerpa, desconfiada, sense empatia....amb pors!....no semblava difícil que la temptació vers la malfiança, la ment plena de recels, i tot un seguit de sentiments aliens a la seva naturalesa, fos, per uns instants, ben atraient....

Però, anava contranatura, no? I així va ser. La seva naturalesa, la seva inèrcia interior, va tirar d’ella fins a tornar a ser qui era: una lleoneta dolça i tendra, amb capacitat per a sentir, per a vibrar, per a revolcar-se entre els matolls, gaudint de l’aire en moviment, olorant la terra, alimentant-se del sol....era una lleoneta feliç, essent com era, alegre, vitalista...doncs, perquè no havia de fer cas a tot allò que el seu tic-tac intern li dictava???



La girafa l’enganyava, si senyor. Li feia el llitet per després treure-li la manta mentre dormia....li donava flors oloroses, la conquistava amb les seves paraules....però, de veritat importava? Doncs la veritat és que no massa....no importava....així que la lleona, que ho intuïa tot, que sabia la veritat de l’engany, va acabar, sense esforç ni dubtes, per ignorar tanta falsetat....li relliscava la insulsa força distorsionant....estava tranquil·la, calmada, i no tenia por de deixar-se fer, de gaudir de tot...perquè allò conegut, la girafa espatllada, ja no li importava, no tenia valor en si....I així era la lleona, ja no podien amb ella, perque podia viure perfectament amb tot aquest coneixement....

“Moraleja” (si és que té lògica alguna): girafes d’aquest món no somrigueu creient que heu vençut, que ho heu aconseguit de veritat, doncs mai podreu amb els felins de la selva, amb la seva força, paciència, intel·ligència, i passió....per molt que tot sembla que s’enfonsa, per molt d'enganys i desenganys, sempre hi haurà una cosa que ens farà sobreviure: la superioritat moral, la sensació extrema de sentir-nos orgullosos de com som, com vivim, i com el nostre poder pot fer vibrar als uns i als altres, i a nosaltres mateixos, feliços de saborejar aquesta vida, sentint sensacions més fortes i intenses que les que mai tothom podrà experimentar...el "lado oscuro" no podrà amb nosaltres....miaaaauuuuu!

Aquells que caminem per la selva, que traiem la força de la terra, que cultivem el nostre interior, intensament, no ens deixarem vèncer per conillets d’indies, per girafes de cartró pedra, ni per serps verinoses.....

la selva és nostra!!!

Da camí al solstici....

Arriba el solstici....el sento bullir dins meu, remour'es en l'aire....ja s'acosta...i amb ell, el canvi, la transformació, la mort i la resurrecció, la purificació de l’ànima, el deixar de ser per ser un altre, entrar en un nou riu.... l’abandonar les capes pesants, brutes, i gastades, per renéixer lleugera, pura i fresca....per poder despullar-me d’allò que ja no em val i créixer ben acompanyada d’aquelles coses eternes que em fan somriure.....

M’agrada imaginar-me belles i remotes concepcions en què les persones veien el canvi de les estacions, i en aquest cas l’estiu, com un procés intern de purificació, de neteja de l’ànima....i saltaven per sobre el foc, per netejar-se, per deixar enrere les coses que no els deixaven continuar avançant, i perquè amb aquest pas podien renéixer com a éssers preparats per la vida que els esperava de nou, per les novetats, i els canvis, i la intensitat de l'experiència que encara havia d'embolcallar-los....i és que si els animals perden el pelatge i es nodreixen del sol després d’una hibernació dura i solitària, nosaltres, les ànimes parlants i sentints necessitem gaudir de l’estiu, perque només després d'això, després de sentir bullir la sang, de notar com els pèls s'eriçen, a flor de pell, podem doncs revelar-nos com a éssers nous......

Sempre he tingut una gran obsessió pels canvis, per les novetats, per no deixar de vibrar ni abandonar-me en l’apatia o la sensació de pèrdua de temps, d'immobolisme...perquè la noria no deixi de girar, ni els meus peuets no deixin d’avançar.....per aquest motiu, quan s’acosta l’estiu, l’època del canvi, de sorgir de les cendres, doncs quan aquest moment està aquí, és el moment en què més excitada i nerviosa estic...vull que arribi ja, vull submergir-me de ple i nedar-hi, i gaudir i no deixar de gaudir, i que en aquesta espècie d’èxtasi el plaer em faci tocar el cel i volar....



Arriba el solstici, però està tardant un xic (catxis!) i vull deixar de sentir que el canvi ha d’arribar....perque vull estar en el canvi, dins d’ell, en aquest remolí d’experiències noves, excitants, àcides, dolces, tendres, il·luminada per mil sols enlluernadors, per colors intensos, olorant per tot i a tot.....

Vaaaaaaaa, que arribi jaaaaa, que vull saltar el foc i tornar a ser en un nou any més!!!!!!

En esta vida hay que morir varias veces para después renacer... las crisis, aunque atemorizan, nos sirven para cancelar una época e inaugurar otra

Eugeni Trias

Fent peuets amb amics....

Si, la vida és un tango...però també pot ser una samba, un merengue, i un charleston...perquè quan hi penses, quan t'atures un instant i mires al teu voltant és quan te n'adones de lo meravellós de sentir-se envoltada d'altres ànimes, ànimes fantàstiques, bellíssimes persones, i millors amics...

És en aquest moments quan millor et sents, ple, absolutament ple de tot...de tothom, de sensacions, emocions i sentiments intangibles, únics, presents, infinits....que traspassen fronteres, quilòmetres, paraules i silencis, que van més enllà de la consciència, que se sent dins, ben endins.....

I és potser també en aquests moments quan més viu, quan més vida s'insulfa en tu mateix, més vibracions et remouen, i el cap et dóna voltes meravellosament, en un espècie de somnolència plaentera...i en aquest sentit, és quan més conscient de tu mateix ets, més a prop de la felicitat, i sobretot és quan més estimes allò que t'envolta i que mai voldries perdre....

;)

La vida és un Tango

Hi ha tantes coses que no entenc, que si m’hi poso a pensar fa basarda tenir el buit davant dels nassos. Ni ho entenc, ni ho controlo, ni ho arribo a desxifrar...i és que de vegades, més sovint del què desitjaríem, les accions, reaccions i accidents diversos són elements codificats, amagats, soterrats sota una petita capa d’interrogants, de desconcert, de respostes ocultes....uuuhhhh

No entenc moltes coses, està clar, doncs la ignorància forma part de l’existència humana, així com el desconcert per allò desconegut. Però de vegades te n’adones que et perds, perquè no entens el desenvolupament d’esdeveniments aparentment senzills (aiiiix, com trobo a faltar la senzillesa, naturalitat, i seguiment natural de l’entorn!) però, per sobre de tot, em volia referir al mutisme. Maleïda absència, maleïda absurditat del silenci, de la no resposta, del buit de continuïtat...i és que malgrat una resposta, qualsevol resposta, una paraula de persistència tant sols és un petit i senzill esforç; un gest que ens permet seguir endavant, calmar la set, tancar finestres, avançar sobre la sorra movedissa.....

....la major bufetada a l’ànima no és l’insult, ni la violència, sinó el silenci, el mutisme, i la indiferència vers al teu igual....quan no hi ha resposta, ni continuïtat, ni explicació ni res de res...quan el buit està allí, i el precipici s’obre davant dels peus, la ferida tarda més en guarir-se, la frustració s’esvaeix més difícilment, i la ridiculesa creix proporcionalment....



Ja ho deia la meva iaia....LA VIDA ÉS UN TANGO ...no ho dubtis....és passió i dolor, alegria, pena, excitació i calma...té de tot, en diverses dosis, amb múltiples intensitats...i has de ballar-lo i gaudir-lo a flor de pell....però sempre sabent que has de despendre’t de qui és incapaç de donar-te la mà, de somriure’t, de donar-te respostes a les teves preguntes, de sentir al teu costat....mentre que, per altra banda, enreda el teu peu i no deixis escapar a qui et mira als ulls sense por....

Als núvols....

A veces podemos pasarnos años sin vivir en absoluto, y de pronto toda nuestra vida se concentra en un solo instante...

Oscar Wilde

Als núvols...i flotant...

Tacte suau als meus turmells, carícies a les espatlles, acaronades al ventre...i sensació de pau, tranquil·litat, seguretat, però també d’una deliciosa excitació, com si estigués a punt per estrenar alguna cosa, per provar alguna cosa per primera vegada a la vida.....

I és que, més que mai, visc immersa en un tast del plaer, en la deliciosa torbació que produeixen aquelles noves sensacions, experiències, emocions, el goig.....és sentir-se ben amunt i no voler baixar, perquè les profunditats fosques ja les coneixes, i en el cel has trobat que és on més llueixes, on més encisos acaricies, i per sobre de tot, on més pots vibrar i explorar la teva ultra sensibilitat, on pots ballar un mambo sentint cadascuna de les fibres del teu cos, i on la ment vaga entre prats verds, flors oloroses, i onades fresques de clarividència.

Sembla mentida com petites coses, petits cops de cap, petits estímuls, i d’altres affaires d’aquest món, poden enlairar-te amuuunt, ben amuuuunt, i provocar en tu una agitació plaent, un ball d’emoció originària. De vegades, sóc com un petit ocell que va donant saltironets al marge del camí, panxacontent, al límit del clímax que suposa la satisfacció total...

No trobo paraules exactes per descriure aquesta sensació estranya que m’envaeix. És excitació, plaer, alegria, entusiasme per tot allò que encara ha de venir i que promet portar-me volant fins al meu destí.....és vida, vida recuperada, vida reviscuda, vida renovada....

Aiiiii, no és culpa meva, és que l’emoció em persegueix...

Somnis

Somniar és un acte extraordinari. Únic, intransferible, catàrtic, genial, especial. Somniar és el que mai ens podran treure, ni robar, ni trepitjar. I per tant, no podem deixar de somniar...mai... sigui conscient o inconscient, sigui de dia, o de nit, despert o adormit.....

Els somnis ens alliberen de les pors i els temors, ens desperten els desitjos, ens fan present allò que volem, els camins a escollir, les portes en les quals trucar...
Somniar és gratuït i lliure, divergent, excitant, explosiu, esperançador....

Somniar també ens fa lliures, lliures per vibrar, sentir, plorar, cridar, rebutjar i desitjar la fruita prohibida....Així és que somniar no ens ha de fer por, perquè ens fa més forts, més purs, més primigenis....més autèntics, honestos i coherents amb la nostra ànima....

Les persones neixen, creixen, es desenvolupen i moren acompanyats pels somnis, envoltant-los, acaronant-los....Somniar ens fa volar ben alt, sense por a mirar cap a baix, flotant, sense ganes de fer res més que deixar-nos endur per la suau brisa que neix en nosaltres....

És temps de somniar, en les nits càlides, oloroses, i renovades...hem de saltar el foc, com ho feien les ànimes en èpoques de renaixements, purificacions, i reencarnacions...perquè els somnis ens fan ser més, anar més enllà, aprofundir, inserir, descobrir la llum...

Bona nit, avui tinc ganes de somniar...

'Los sueños son pequeñas muertes,

tramoyas, anticipos, simulacros de muerte
el despertar en cambio nos parece
una resurrección y por las dudas
olvidamos cuanto antes lo soñado
a pesar de sus fuegos sus cavernas
sus orgasmos sus glorias sus espantos
los sueños son pequeñas muertes
por eso cuando llega el despertar
y de inmediato el sueño se hace olvido
tal vez quiera decir que lo que ansiamos
es olvidar la muerte
apenas eso'

M.Benedetti

Als genis del meu món...

Hi ha persones que són capaces de treure de tu el millor....d’ordenar el teu pensament, els sentiments, les emocions, amb una sola frase, un sol gest, una sola reflexió..... Tenen el do, el do de concentrar , reduir, i ordenar el caos que sol baixar com un torrent per les connexions neuronals del cervell, que com si de magma espès i calent es tractés, rodola surant pels plecs tous de la massa cerebral, portant cap al col·lapse, la confusió....

Són genis, si senyor, genis de clarividència única, amb una gran capacitat aglutinadora, reflexiva, comprensiva.....i per sort, estan sempre molt a prop, irradiant solucions, resolucions, saviesa....i naveguen per les meves ones, oferint-me paraules, idees, compartint converses, reflexions escrites (gràcies, Nowaard, per la teva ànima) , fent que la vida prengui un sentit únic, una dimensió de proporcions especials, una potència i una vibració radiant.....

Per aquest motiu, de vegades, quan em perdo en els pensaments, trobo en aquests estimats genis paraules úniques que reboten amb força incrementant les tendències al somriure, a la positivitat.....així és que, gràcies a quatre paraules, cinc idees, una moixaina, i un parell de somriures, ara la meva vitalitat torna a brillar amb empenta....la sento bullir dins meu, pel torrent sanguini, palpitant a les temples, accelerant el cor, recorrent la columna vertebral....

I està més que clar que més que mai, ara és el seu temps.....gràcies a la seva clarividència, tot arriba i amb el “tot” hi ha alegries, felicitat, experiències vibrants, petites coses,o grans experiències... És l’hora de deixar enrere allò que ens bloqueja, que ens fa sentir estranys dins de nosaltres per ressorgir de nou.....i donar les gràcies a aquells que estan allà per a què deixis de mirar les ombres de la caverna i surtis a la llum, per gaudir dels reflexos enlluernadors, dels colors vibrants, de les olors, les formes, i el tacte autèntic de la realitat....

Un hindi de món i una ànima musical viuen acariciant els cossos celests com els genis màgics vinguts a la terra per fer sentir als altres menys sols i més estimats, resseguint els silencis, i fent renéixer allò ocult per fer-nos adonar que la vida és per viure-la intensament, mirant de cara al sol i a la lluna......i sense parar mai de volar....

Defensa de l'ego

Trobar-se punts negatius és la cosa més fàcil del món....destruir sempre es més fàcil que construir....fer un gol sempre és més difícil que defensar-lo.

Avui un amic molt savi (caram, ara me n’adono que estic repleta d’amics savis, cultes i intel·ligents, quin bé de Déu) m’ha fet pensar profundament, internament, intensament, arribant a un punt tant endins, que ha canviat el meu rostre.....ell m’ha fet trobar-me altra vegada, i m’ha ensenyat, per sobre de tot, com la “gràcia” de les persones és que aquestes siguin tal com són, ja que la seva personalitat és allò que els diferencia dels altres, els identifica, i els reafirma. Ja sé que sembla un tòpic, una obvietat, però no ho és, ja que en un món en què els models “modelen”, la societat insereix i classifica, i en què les comparacions estan a l’ordre del dia, és molt difícil que realment siguem com som amb tota la nostra esplendor, i ens estimem com cal.

Molt sovint tendim a pensar que tenim un problema (ara ja semblo d’alcoholics anònims, jeje) i resulta que no és així, en absolut. Amb això em refereixo que el què conforme l’encant d’una persona és la seva personalitat autèntica, extraordinària; tal i com és, originària, fresca, pura, i espontània. I prou. Doncs si creiem que tenim un problema, que les nostres característiques personals tendeixen a fer “accidents” incontrolables i irrefrenables, de conseqüències suposadament negatives, i aleshores volem deixar de ser, absurdament, com realment som i perdem el nostre el nostre encant i tot el nostre poder.... buuufff...aleshores fas un pas enrere...

Hem de fugir ràpidament del penediment, de pensar “i si hagués fet això, i si no fos així, i si tal, i si qual...”...i reivindicar la joia de la nostra personalitat sense complexes..... I amb tot això no vull recaure en l’extrem nietzschià de la superioritat, però si que vull reivindicar l’orgull de ser com un és..... ja que això és fantàstic.

La veritat és que ser com un és, només pel fet de mostrar l’autenticitat i extraordinarietat de la nostra persona, és una sensació que m’encanta; perquè adoro ser portadora de la meva “màgia” , d’estar envoltada d’ànimes que m’acompanyen i em fan sentir única, i vull això tota la vida...perquè sóc un ésser únic i irrepetible, especial, i transcendental!!!!!! Ole, ole, mis ovariets!



Per altra banda, això m’ha portat a pensar amb d’altres tangents, altres històries....però això ja serà tema per un altre dia...per aquell dia en què realment hagi après a conduir de manera positiva la meva hipersensibilitat, que controli el meu poder...perquè, com tothom, tinc els meus propis dons, realment, però encara no he aprés a gestionar-los...tot és qüestió de temps, paciència, i sobretot, de donar noves connexions al nou xip que des de fa ben poc tinc implantat al cervell.... i que encara no controlo del tot ;)

HEY! music

El vidre groc

Aquests dies m’ha donat per mirar les coses amb un nou vidre tintat. De color groc. Si senyor, groc, lluminós, i refrescant.....m’agrada aquesta òptica, em dóna visions il·luminades de la realitat, despreocupació i desinhibició....tot un seguit d’avantatges per fer lluir la serotonina que surt disparada gràcies als nous aires primaverals....Groc, o verd, o blau, o vermell...quin goig de vidres a través dels quals mirar...i m’encanta el què hi veig....

És estrany, però, que ara que començo a volar cap a nous camins, a mirar a través d’aquestes òptiques, i que sento com si tot el que hi ha davant meu fos un misteri excitant destinat a ser descobert, se m’afluixa la verborrea d’aquesta manera, i em quedo en blanc.....

No tinc res a buidar, ni a expressar, ni explotar, ni a queixar-me....al revés, només tinc ganes de gaudir silenciosament del plaer que em suposa no sentir ni tristesa, ni ansietat, ni cap sentiment en concret...només visc, només em deixo endur per les onades que em fan viure en plena vibració còsmica....

Petita, em dic a mi mateixa, no pensis ni sentis massa, ja que ara només és moment de volar....i m’encanta volar d’aquesta manera....

(no, no m’he pres cap àcid...tot és química natural;) ...la Lux ha baixat del seu llit de teulades fornicadores i gaudeix, aire al vent, d'un viatge cap a la llum.....)

Yo no me encuentro a mí mismo cuando más me busco. Me encuentro por sorpresa cuando menos lo espero...

Montaigne

Jo, de nou....

Felicidad no es hacer lo que uno quiere sino querer lo que uno hace
Mon ami Sartre

Sembla mentida el valor que adquireix un parèntesi. Un parèntesi deixa respirar (i no, no pensava publicitar cert producte de xocolata!), però també serveix per meditar, pair, ponderar, néixer (si, néixer i renéixer!), i especialment per canviar de perspectiva i mirar-ho tot des d’un angle, color, i posició diferent...m’encanta!!!

Quina plaer gaudir del parèntesi, de la pausa, de la remodelació completa de les teves cèlules...i és que aleshores, retornes de nou,. Potser tornes a la mateixa realitat, però tu has deixat de ser allò que eres en marxar. Les noves experiències, sensacions, sentiments desperts en aquell món nou, i tot allò viscut allà, et fa tornar d’una altra manera. I sobretot, si em decideixo a creure’m a Maeterlinck (i haig de dir que em costa una mica) , lo millor dels viatges és l’abans i el després. I ara estic en el després. És veritat que com a qualsevol viatge, a part del plaer en si de conèixer i deixar-te envair per milers estímuls i sensacions, sentint el plaer del moviment, l’emoció i la vibració del viatge, també hi havia soterrada i oculta una fugida a enlloc, una envestida a allò que no m’atrevia a deixar enrere.....i en tot això, ara, ara em sento alleugerida, plena, oberta ...i si, feliç, positiva, conscient de la força que m’ha donat la pausa, el viatge, l’aprenentatge, i sobretot, conscient de la calidesa de la gent que m’he trobat pel camí, la ja coneguda i la nova......

Morand deia que el “viatge es una nova vida, amb un naixement, creixement i una mort, que se’ns ofereix un en l’interior de l’altre. I cal aprofitar-ho”. La tornada m’ha fet renéixer, renovada, remodelada, i amb la sensació que començo a rodar altra cop cap alguna banda, gaudint de les coses que m’envolten, una altra vegada....suposo que tot és trobar el camí, amb l’ànim ben alt, amb els ulls, orelles, i nervis a flor de pell, per notar la més mínima sensació, per gaudir del més minso moviment...

Es pot dir, que envoltada de llum, de rajos de sol radiants, de cels blaus, d’aire fresc, de càlides olors, ànimes amables, dolces, i carícies de coses noves a descobrir...i m’encanta recrear-me en aquesta despreocupada sensació, en aquesta impressió de purificació, netedat, i il·lusió vital....

Vull continuar aquest camí que ara he trobat, i no deixar-lo....vull continuar caminant per aquests senders, dolços senders, i gaudint a cada moment de tot...i més!

A punt per alçar el vol....

Tinc ganes d’escapar-me....de canviar d’aires (maleïda, puta, pluja!) i deixar-me evadir en una catarsis exorcitzant, explotant en una cadena de crits alliberadors...i volar....sobretot volar....

Aiiiiii...(sospir) en definitiva, tinc ganes de vacances, de sentir el sol a la pell, la dolça olor que produeix la sempre perfecta mescla de crema solar, sorra, i aigua salada....tinc ganes de deixar-me endur per la visió marítima, per la brisa, per les irrefrenables ganes de somriure, constantment embadalida per tot, meravellada per res...

I és que sentir tot això, ho canvia tot...culmina el meu anhel de canvis i purificacions....aconsegueix que la hiperactiva tendència a l’alegria i el bon rotllo innats, ara aconsegueixi un impuls natural que provingui més enllà del que ofereix el meu interior vitalista (ara desitjo, no, exigeixo que allò extern m’alimenti i m’ompli)....i per això somnio amb nits càlides i oloroses, amb dies de sol, mar, i cervesa....relax, plenitud, somriures, i riures, músiques que es colen per sota la meva pell, ganes d’omplir el pit de sensacions fragmentades transportades per onades d’aire fresc....mmmmmmm....

Com diu l’amic més savi que tinc sobre la terra, ara és el moment de volar a nous destins, renaixent de les meves pròpies cendres, com a devota au Fènix. I és que la vida son cicles i canvis i cal abraçar-los, amb delicadesa però obstinadament, caçar-los i no deixar escapar-los, i aprendre a saborejar els pastissos d’aranyons (;)) però també els de xocolata, vainilla, menta.... i és que tots ells, tots els sabors, ens fan créixer, vibrar....i per sobre de tot, ens fan volar....

I crec que ja noto com s’estan obrint les ales...ja queda poc....ja arriba el moment, el de la magnífica excitació pel viatge que cal començar....i fins la tornada.....

¿Por qué contentarnos con vivir a rastras cuando sentimos el anhelo de volar?
Helen Adams

Absurditat número 66: quan les coses fàcils es tornen difícils....

A veces, un puro es un puro

Sigmund Freud

Incomprensible, no? Mmm..més que incomprensible, quina idiotesa!

Coses senzilles, sense secret, ni truc, ni motius, ni necessitat d’habilitats ocultes per batallar-hi....tot tant espontani i planer...i malgrat tot, acaben de manera absurda esdevenint en rareses, prenent sentits estranys i il·lògics....resultats estrambòtics només pel fet que massa sovint (com es compliquen les persones, no?) s’arriben a tergiversar, a desdoblar-se en sentits, i finalment, es veu com es deforma la realitat en una espècie de voràgine surrealista...

És veritat que els éssers humans, com a éssers pensants, amb llenguatge, amb sentits figurats, ironia, i altres figures metalingüístiques, tenen dificultats vers a la simplicitat....però, no obstant, considero que és un sacrilegi que les coses senzilles i fàcils, que s’han de desenvolupar de manera natural, inclús de manera ingenua, acabin enrarint-se i distorsionant-se en elements complicats...buuuuffff....perquè, de fet, i realment, malgrat estar immers en la complexitat i paradoxes de la vida, hi ha elements que són d’una facilitat aclaparadors...doncs així han de ser, lluny de l’absurditat i el sense sentit de quan es desvien del camí innat, predeterminat pel sentit general, global...

Vull senzillesa, lògica, i facilitats...de manera que tot arriba a perdre el sentit, l’interès, i el valor quan malgrat la simplicitat i claredat dels fets s’acaben tenyint amb un incòmode tel de dificultats.... Anda ya!

Quan les coses són fàcils no hi ha lloc per les confusions, embolics i ambivalències....

Elemental, querido Watson, elemental.....

El teu cap es colapsa i et preguntes a tu mateix.....

Esperant l'adveniment de la tabula rasa....

No heu tingut mai la sensació que el temps s’ha aturat? Et dóna la impressió que flotes i no avances ...i no és pas aquella mala experiència de sentir-se atrapat o asfixiat, més aviat és que et notes sostingut en l’aire per una mà invisible; perplex, atònit, però agradablement perdut en el res.....ui, el res, el buit...que agradable (i perillós) sembla ser la inconsistència de la buidor, la seva falta de sentit, olor, i sabor....

De vegades, estar aturat en el temps és una sensació captivadora, procliu a l’excitació que suposa no saber on cauràs, com avançaràs, amb què et trobaràs...Quan et pares en el temps penses en què has renascut de nou, posseïdor d’aquella tabula rasa de la qual parlava ara no recordo quin coi d’empirista. Com si fos un bebè, sento la meva ment “buida”, de manera que tots els coneixements que arribaran a mi, les noves experiències, les percepcions, les imatges, els processos.....tot plegat, em conformarà de nou i anirà “tacant” la meva tabula, i em farà gaudir una vegada més del plaer que suposa descobrir i conèixer de nou.

I davant unes perspectives tant àmplies i obertes (hi ha múltiples, infinites infinitats de coses que poden dibuixar-se sobre el meu paperet blanc) la dolça paranoia t’envaeix: i si caus al paradís, replet de plaers inimaginables, de luxúria eterna, de calma extasiant.....??? sí, sí, sí, que sigui així....

Però arribats a aquest punt (uf, que complicat, dual i relatiu que resulta tot plegat) aquí arriba la confusió: més enllà d’aquesta agradable sensació de sosteniment en el temps (o millor dit, de flotació en un estat atemporal, nou i verge), doncs mentre m’espero, m’avorreixo terriblement....ja oloro, ja, la tempesta que ha de venir per fer que tot reneixi, purificat, nou, verge, però mentrestant, la inactivitat em mata, em destrossa, em deixa KO ...necessito moviment, corredisses (de córrer, jeje), una mica d’acció...i no és que sigui incapaç de gaudir de la tranquil·litat (m’encanta somniar desperta sense fer res!) sinó que en estats tedi em costa valorar la calma i serenor....haig de moure’m....

No obstant, mentre m'aburreixo i espero reomplir la meva tabula rasa...visc moments increibles...són petites coses que dia a dia em fan somriure, m'omplen, em fan respirar profundament, omplint els pulmons d'aire, gaudint de la llum, dels colors...i ni que sigui per segons, per milèsimes de segons, són moments que em fan vibrar....

Tinc fe que aixo és veritat, es real, més enllà dels somnis i la fantasia (que benvinguts siguin!)....visca aquests instants!!!!!


Al cabo de los años he observado que la belleza, como la felicidad, es frecuente. No pasa un día en que no estemos, un instante, en el paraíso.

J.L.Borges

Selenites.....

La lluna. Els llunàtics. La bilis negra....buuuufff, el món n’està ple de persones afectades per la lluna, posseïdores de diverses cares, volubles i canviants com una moneda, de somriure diürn i morros nocturns, de dies blaus i dies vermells......ser llunàtic és la més gran de les transformacions, l’esquizofrènia social més corrent, i un “mal” present a la majoria de grups.

Odio els llunàtics, em posen la pell de gallina, em cansen, em desorienten, em repulsen. Però, no obstant, sempre he pensat que m’agradaria ser llunàtica. Seria com ser una boja intermitentment i sense complexos, amb un humor rebosant de sang i bilis negre, entre boja i més boja.... de manera que, com si fos l’influx de la lluna que em guiés, la meva ànima es deixaria endur en un somni infinit de vides infinites, i sense oferir resistència, gaudiria del plaer d’abandonar-me, sense voluntat, ni dolor, ni remordiments, ni dubtes, ni consciència ni mala sort.....

No m’agraden els llunàtics, i de fet estic encantada de no ser-ho...penso que les persones guanyen molt, humanament parlant, quan el seu humor té una lògica, raona, evoluciona, i canvia en funció dels contextos, no per una qüestió química desequilibrada i desorientada....la gent llunàtica és terrible, insuportable....

Però quina enveja em fan.....

Qüestió de mala sort....

Nunca convencerás a un ratón de que un gato negro trae buena suerte.

Graham Greene

L’altre dia em van explicar un acudit que em va fer molta gracia: dos depressius que estan a les últimes i un li diu a l’altre: “no nos quitaran lo bailao, verdad?!”. I això, més enllà de trobar-ho divertit em va fer pensar en la sort. O millor dit, en la mala sort, en la MEVA mala sort.

Aquests dies m’he trobat representant els següents adjectius: gafe, mala sombra, desafortunada....en definitiva, m’he trobat envoltada per circumstàncies que et planteges si a nivell metafísic vol dir alguna cosa. Els astres em volen putejar? Quina alienació rara, casuntot, han fet? El meu destí em diu que m’equivoco de camí? Que corro massa? Que necessito altres coses?....la veritat és que no m’havia passat mai estar immersa en una espècie de llei de Murphy, que m’atrapa, que em controla, que no em deixa veure de les novetats i em frena en tot moment....i em deriva a situacions surrealistes en les quals sempre perdo. Aix.

Quan era petita ma mare em deia que “les coses passen quan han de passar, el què no ha passat és que no havia de ésser, i si ha de ser, serà”. I suposo que en part és una idea lògica,, i en part és una bona manera de pensar que no sempre tens control sobre el que passa a la teva vida. És a dir, de vegades, com a mi m’ha passat aquests dies, les coses no les pots controlar, i a sobre tens la mala sort que se’t giren del revés, t’ennueguen, i veus com, a part de no ser del tot afortunada, a sobre, les coses et vénen de cul. Serà genètic? Es neix amb predisposició? Té a veure amb la teoria aquella de Match Point de la pilota que toca la xarxa? Era qüestió de gafisme? Snif, snif....vull sort, sort, i més sort!

Però bé, malgrat tots aquests impediments, i totes les pedres del camí que (merda, m’he entrebancat altre cop!) dificulten el meu pas, començo a olorar el canvi ...ben de lluny, però, i a l’horitzó ja veig com les noves circumstàncies, perspectives i demés roses de la vida se m’acosten....i espero que quan arribin a mi ja hagi abandonat (porfi, porfi!) el gafisme de les últimes setmanes, la mala sort que ha aconseguit confondre’m tant, fins i tot per arribar a plantejar-me que el destí em parla i que en cada nou pas que faig, haig de mirar atentament el terra per no caure.....

En fi, vaig a buscar a les pàgines grogues una bruixa per a què aconsegueixi treure’m tota la mala sort....o hauria de buscar un chaman? O una caribenya experta en voodoo.....no sé, alguna cosa que permeti que la meva vida aprofiti les ocasions aprofitables......i que no em quedi al llindar de tot plegat....perquè després, quan me n’adono que hauria arribat a viure si les circumstancies haguessin estat de la meva banda, acabo fent forats a la paret amb cops de cap......és mala vida, que deia Mano Negra.....

Miiiiiiiiiiiiiiiiil

Iré, cuando la tarde cante, azul, en verano, herido por el trigo, a pisar la pradera;

soñador, sentiré su frescor en mis plantas y dejaré que el viento me bañe la cabeza.

Sin hablar, sin pensar, iré por los senderos: pero el amor sin límites me crecerá en el alma.

Me iré lejos, dichoso, como con una chica, por los campos, tan lejos como el gitano vaga

Athur Rimbaud

;) feliç i panxacontenta, joiosa d'haver creat alguna cosa metafísica, més enllà de mi mateixa, més profunda que els pensamente........

Amb la creativitat estèril

Hubo una vez

En que fuimos jóvenes

Dentro de esta máquina

Bebíamos, Fumábamos, Tecleábamos

Fue un tiempo de Esplendor

Un milagro

Aún lo es

Solo que ahora

En vez de Ir hacia el tiempo
Es el tiempo el que viene hacia nosotros

Y hace que cada palabra taladre el papel

Charles Bukowski

Falta d’inspiració, en diuen recurrentment. Falta d’inspiració, o creativitat estèril, malalta, rovellada....o potser és que ja no hi és, m’ha abandonat i m’ha deixat en un estat catatònic en el qual no tinc res dir. No tinc res a dir!!! Va, és impossible, quan em poso a escriure no tinc fre, puc donar i donar voltes, i més voltes, fins i tot sobre coses absolutament absurdes, com la defensa dels mugs vers les tasses de te, l’absurditat de fer-se el llit, o analitzar detalls més profunds, per detectar els tipus de somriure, saber què pensa i sent la gent, o analitzar qualsevol racó complex sobre les relacions socials i personals... en definitiva, excepte de futbol i economia, tinc rotllo per a qualsevol cosa....però ara, no. Gens ni mica. Estic perdent facultats,: ja no sé desxifrar les coses amb la mateixa nitidesa....perquè no estic gens lúcida ni desperta. Fins i tot, ara, quan intentava posar exemples de coses sobre les quals puc arribar a parlar he hagut de parar el teclejar dels dits, que sempre sol ser ràpid i enèrgic (per alguna cosa em diuen que trencaré el teclat), i posar-me a pensar les paraules. Socors.....què em passa?

No és que hagi deixat de sentir (déu me’n guard, això és impossible!!!) però si que sento adormidament, suaument, laxament...i no sé perquè...és per supervivència? Significa canvis interns?vol dir que m’he convertit en una superheroïna de veritat? O com a bona Lux Lisbon em passo les nits calmant l’ansietat i follant-me a repartidors de pizzes i carters a la teulada...vaaaa!

La veritat? No tinc ni idea...no sé massa bé res de res...el limbe no dóna respostes...vull dir, que amb un pensament estèril, sense ànsia ni capacitat per comunicar, a l’espera (una mica impacient, això si) que les coses tornin al seu lloc natural, que els elements vells i gastats m’abandonin, tal i com els hi toca fer, i que els nous i excitants factors es llencin als meus braços, seguint el curs natural de la vida, tal i com també ha de passar. I no, això no és tenir masses expectatives, ni esperar l’impossible, ni somniar massa (que tot i així defenso ferventment aquesta tendència vibrant, eh?!). Ara no, ara no demano, sinó que espero que tot vingui de manera innata...i en funció de com vingui, ja actuaré en conseqüència. I és que vitalment, esperar no vol dir estar estàtic, sinó esperar els moments idonis per conduir i reconduir allò tal i com vols que succeeixi a la teva vida, anar modelant el teu món al teu gust.

De fet, ara mateix no vull pensar ni donar voltes a res. Simplement, em fa mandra i no em ve de gust. Ja em vindrà, ja, tard o d’hora la inspiració, ja em tornarà a néixer la necessitat de crear, d’expressar, d’explotar..... Però, ara per ara no vull res ni tinc res de tot això... ni una mica. Només vull que la vida circuli, segueixi el seu curs, i suposo que en aquest trànsit natural, em trobaré amb elements, bons, dolents, camaleònics...em trobaré, en definitiva, amb la sal de la vida....i aleshores tornaré a inspirar-me, a crear i a elucubrar palles mentals sobre sentiments i pensaments, emocions i vibracions... i la llum tornarà a brillar.... (ale, toma frase bíblica!)

De moment, només us desitjo que sigueu feliços...i que no deixeu de somriure! ;)...ara que el cel torna a ser blau i el sol ja escalfa....


PD. Per un moment, he pensat que era absurd escriure un post tant cutre, tant buit, tant “obvi”....però he pensat que mentre sovint la inspiració i les ganes de crear t’envaeixen i acabes despullant l’ànima de manera catàrtica i magnífica...què coi has de fer quan et quedes sense elles? Plegar? Abandonar? no hi ha resposta bona, però he pensat que si ho deixava, si esperava que la musa tornés a mi....potser, Lux Lisbon mai més tornaria, i la trobaríem ofegada per diòxid de carboni dins d’un garatge.....mentre pugui, Lux viurà, com a fantasma o com a individu de carn i ossos.....

Confusions, embolics i ambivalències

Quan vegis un gegant, examina abans la posició del sol; no sigui que realment sigui l'ombra d'un pigmeu
NOVALIS

Sempre s’ha dit que la vida és del color del vidre a través del qual es mira, i això vol dir res més que tot, l’univers, l’horitzó, el passat, el futur, la vida, les relacions, les experiències....en definitiva, TOT és o deixa de ser en funció de la perspectiva d’aquell que mira, del pòsit vital/experiencial de l’observador....per aquest motiu, mai, o pràcticament mai, una mateixa cosa serà vista des de la mateixa perspectiva per dos individus.

Els renaixentistes ho tenien clar, i també el presocràtic Heràclit. Els primers pintors renaixentistes consideraven que aquella realitat que volien plasmar se’ls transformava, esquinçava i deformava en funció de la perspectiva....a la vegada que els objectes prenien forma de realitat en funció de la profunditat en l’espai, en funció de la perspectiva en la qual estaven ubicats. Per altra banda, Heràclit deia que mai ens banyaríem en la mateixa aigua, i que en el mateix riu entrem i no entrem, doncs som i no som els mateixos.....una persona no es podia banyar en el mateix riu dues vegades, ja que el riu en què l’aigua fluïa no era el mateix, però és que la persona que decidia remullar-se tampoc, perquè el devenir l’havia fet canviar profundament, per molt que ell mai en fos conscient.

Amb tot això, i aquí està el quid, vull dir que aquestes diverses perspectives, els diferents punts de vista, i els múltiples vidres i miralls a través dels quals la vida, les experiències, i les accions es perceben, i també s’hi reflecteixen, porten a confusions, profunds desconcerts, embolics, desordes i garbuixos ben diversos....No vull exagerar i parlar de caos i de terribles agitacions substancials del món que coneixem, però vull dir que massa sovint som víctimes d’aquests equívocs resultants de la divergència de perspectiva. I és que a mi, per exemple, em pot semblar que una cosa significa una cosa i realment, per un altre, el seu significat és completament antagònic. I així xoquem, ens desenganyem, ens esquerdem, ens decepcionem....

I ja és bo que no tothom vegi les coses iguals (faltaria més!!!), però desconeixem tant els pòsits, els residus, i les experiències que acumulen els altres, que sovint ens trobem amb aquestes confusions, ja que un mateix objecte pot tenir una forma diferent en funció del pòsit vital del subjecte. Tant de bo poguéssim veure l’interior del subjecte, les seves intencions, desitjos, i voluntats....tot i que aleshores, potser desapareixeria el misteri, i seria una gran pèrdua, no?

Res és res, i tot és inconsistent, incontrolable, ambivalent, i esquizofrènic. I tot plegat no és una anàlisi de la física moderna que diu que les coses no són però que són el més a prop del què lògicament i naturalment haurien de ser. No vull caure en un relativismes i rareses científiques...i tampoc no defenso la buidor i el sense sentit, però vull mostrar que les perspectives divergents porten inevitablement a confusions buides de sentit, i com a tal, arrosseguen inevitablement cap a, per alguns, alegries, i per altres, frustracions. Per tant, potser la clau està en escollir el millor vidre i tenir la sort que allò que t’interessa, la realitat que demanes a crits per a tu mateix, és la mirada realitzada a través del mateix vidre que el teu... o com deia l'autor de El principito, "per veure-hi clar, és suficient si canvies la direcció de la mirada", és a dir, prova a canviar de colors, o trenca el vidre antic i prova un de nou, potser trobaràs un altre que et fa companyia mirant pel mateix vidre .....

Good luck ;)

Aquells que poden, actuen, i qui no pot, i pateix per això mateix, escriuen

William Faulkner dixit.......

així que ja sabeu, sóc incapaç d'actuar!!!

Belli, el meu mirall

Siempre esta sensación de inquietud. De esperar más.

Hoy son las mariposas y mañana será la tristeza inexplicable, el aburrimiento o la actividad desenfrenada por arreglar este o aquel cuarto, por coser, por ir aquí o allá a hacer mandados, mientras trato de tapar el universo con un dedo, hacer mi felicidad con ingredientes de receta de cocina, chupándome los dedos a ratos y a ratos sintiendo que nunca podré llenarme, que soy un barril sin fondo, sabiendo que "no me conformaré nunca" pero buscando absurdamente conformarme mientras mi cuerpo y mi mente se abren, se extienden como poros infinitos donde anida una mujer que hubiera deseado ser pájaro, mar, estrella, vientre profundo dando a luz universos, novas relucientes... y ando reventando palomitas de maíz en el cerebro, blancas motitas de algodón, ráfagas de poemas que me asaltan todo el día y hacen que quiera inflamarme como globo para llenar el mundo, la naturaleza, para empaparme de todo y estar en todas partes, viviendo una y mil vidas diferentes...

Mas he de recordar que estoy aquí y que seguiré anhelando, agarrando pizquitas de claridad, haciendo yo misma mi vestido de sol, de luna, el vestido verde-color de tiempo con el que he soñado vivir alguna vez en Venus.

"Siempre"

Sobre La Grama

Gioconda Belli

Tancar portes....obrir finestres.....

La meva falta d’educació religiosa fa que massa sovint barregi, confongui i mescli algunes frases bíbliques, o els hi doni un sentit més enllà que el que atorga la Història. Però és que no ho puc evitar, i per mi n’hi ha una que, no sé si ben bé és així, però que trobo ben interessant, ben important per aconseguir forces per continuar endavant.

Davant dels moments dolents, o dels moments de canvi, o de qualsevol distorsió, se sol dir que quan Déu tanca una porta obre una finestra. I potser pel seu significat diferencialment esperançador, per la seva convidada a mirar endavant, a caminar per nous senderis (quan per on caminaves estava fosc, humit i ple d’entrebancs), és el que sempre he pensat que valia la pena de salvar dels conceptes cristians. D’altres, els més tòpics, com que la vida és un vall de llàgrimes (i que cal patir per ser un àngel en mort), o el fet de posar l’altra galta..... (entre molts altres atemptats verbals i conceptuals), són completament rebutjables. Amb això vull dir que, malgrat en la religió (en la majoria d’elles) hi ha com a eix vertebral consells, idees, i conceptes que es sostenen en la culpa i/o el masoquisme emocional sense sentit, cal tenir en consideració algunes idees plenes de sentit transcendental ....

I és que, en canvi, el fet de tancar una porta i obrir una finestra, no deixa de tenir certes connotacions poètiques amb molta força, gràcies a remetre’ns a un imaginari lògic i tranquil·litzador....És aquell concepte que ens porta a la serenitat de l’esperança continguda...és a dir, un estadi racional d’esperança, lluny de ser una esperança cega i esbojarrada que t’arrossega i que et fa patir terriblement en cas de desencís....Si es tanca una porta, un mecanisme d’accés i d’escapada de grans estadis, d’espais estàtics i conclosos, s’obre una finestra. La finestra permet deixar entrar l’aire, permet veure l’altra banda sense necessitat de creuar el llindar, sense risc ni grans expectatives....Ja sé que tot plegat és molt rebuscat, i que intentar transmetre significats abstractes que s’allotgen al teu còrtex és ben difícil, però el que el meu cerebel vol expressar és que m’apunto al sentiment d’aquesta frase perquè transmet un concepte esperançador completament serè i racional (si, ja ho sé, sembla estrany trobar certa racionalitat dins de la religió, jejeje).

M’agrada pensar que en tancar la porta, en trencar amb el meu espai, i canviar l’escenari, hi haurà una finestra que s’obrirà....potser la finestra només s’obre temporalment, potser només entra una mica d’aire pur, o potser, el que descobreixes en obrir la finestra no és realment el que vols, però si més no, en aquesta finestra, hi ha opció a canvi, opció a caminar per nous espais, a construir nous escenaris....És a dir, hi ha vida, hi ha sentit, hi ha novetats, més enllà de la nostra realitat, del nostre escenari, dels camins que veiem, o dels senders per els quals la vida ens ha fet espetegar, sense cap opció a tria,....

Cada dia camino per camins, travesso prats, circulo per ciutats i deambulo per pobles.....però he de saber i ser plenament conscient, que quan tot s’acaba, quan aquests acaben, quan la terra plana arriba al final, sempre hi ha nous horitzons.....No hem d’oblidar que la terra és rodona i que podem donar la volta si volem. Tot és qüestió de voluntat, de desitjar, de perseverança, de consciència de tot els racons, de plaer, dolor, i somriures, que et queden per destapar....això si, mentre els incidents imprevisibles de la vida t’ho permetin.....

L’esperança, malgrat enganyar-nos molt sovint, ens serveix per portar-nos fins a la fi de l’existència a través d’un camí agradable
François Rochefoucauld