Selenites.....

La lluna. Els llunàtics. La bilis negra....buuuufff, el món n’està ple de persones afectades per la lluna, posseïdores de diverses cares, volubles i canviants com una moneda, de somriure diürn i morros nocturns, de dies blaus i dies vermells......ser llunàtic és la més gran de les transformacions, l’esquizofrènia social més corrent, i un “mal” present a la majoria de grups.

Odio els llunàtics, em posen la pell de gallina, em cansen, em desorienten, em repulsen. Però, no obstant, sempre he pensat que m’agradaria ser llunàtica. Seria com ser una boja intermitentment i sense complexos, amb un humor rebosant de sang i bilis negre, entre boja i més boja.... de manera que, com si fos l’influx de la lluna que em guiés, la meva ànima es deixaria endur en un somni infinit de vides infinites, i sense oferir resistència, gaudiria del plaer d’abandonar-me, sense voluntat, ni dolor, ni remordiments, ni dubtes, ni consciència ni mala sort.....

No m’agraden els llunàtics, i de fet estic encantada de no ser-ho...penso que les persones guanyen molt, humanament parlant, quan el seu humor té una lògica, raona, evoluciona, i canvia en funció dels contextos, no per una qüestió química desequilibrada i desorientada....la gent llunàtica és terrible, insuportable....

Però quina enveja em fan.....