El vidre groc

Aquests dies m’ha donat per mirar les coses amb un nou vidre tintat. De color groc. Si senyor, groc, lluminós, i refrescant.....m’agrada aquesta òptica, em dóna visions il·luminades de la realitat, despreocupació i desinhibició....tot un seguit d’avantatges per fer lluir la serotonina que surt disparada gràcies als nous aires primaverals....Groc, o verd, o blau, o vermell...quin goig de vidres a través dels quals mirar...i m’encanta el què hi veig....

És estrany, però, que ara que començo a volar cap a nous camins, a mirar a través d’aquestes òptiques, i que sento com si tot el que hi ha davant meu fos un misteri excitant destinat a ser descobert, se m’afluixa la verborrea d’aquesta manera, i em quedo en blanc.....

No tinc res a buidar, ni a expressar, ni explotar, ni a queixar-me....al revés, només tinc ganes de gaudir silenciosament del plaer que em suposa no sentir ni tristesa, ni ansietat, ni cap sentiment en concret...només visc, només em deixo endur per les onades que em fan viure en plena vibració còsmica....

Petita, em dic a mi mateixa, no pensis ni sentis massa, ja que ara només és moment de volar....i m’encanta volar d’aquesta manera....

(no, no m’he pres cap àcid...tot és química natural;) ...la Lux ha baixat del seu llit de teulades fornicadores i gaudeix, aire al vent, d'un viatge cap a la llum.....)

Yo no me encuentro a mí mismo cuando más me busco. Me encuentro por sorpresa cuando menos lo espero...

Montaigne