Lady of Shalott

And down the river's dim expanse Like some bold seer in a trance, Seeing all his own mischance -- With a glassy countenance Did she look to Camelot. And at the closing of the day She loosed the chain, and down she lay; The broad stream bore her far away, The Lady of Shalott.

Lying, robed in snowy white That loosely flew to left and right -- The leaves upon her falling light -- Thro' the noises of the night, She floated down to Camelot: And as the boat-head wound along The willowy hills and fields among, They heard her singing her last song, The Lady of Shalott.

Heard a carol, mournful, holy, Chanted loudly, chanted lowly, Till her blood was frozen slowly, And her eyes were darkened wholly, Turn'd to tower'd Camelot. For ere she reach'd upon the tide The first house by the water-side, Singing in her song she died, The Lady of Shalott.


( -Como un audaz vidente en trance, contemplando su infortunio, con turbado semblante, miró hacia Camelot. Y al final del día la amarra soltó, dejándose llevar; la corriente arrastró lejos a la Dama de Shalott. Yaciendo, vestida con níveas telas ondeando sueltas a los lados -cayendo sobre ella las ligeras hojas- a través de los susurros nocturnos navegó río abajo hacia Camelot. Y yendo su proa a la deriva, entre campos y colinas de sauces, oyeron cantar su última canción, a la Dama de Shalott. Escucharon una tuna, lastimera, implorante, tanto en voz alta voz como en voz baja, hasta que su sangre se fue helando lentamente, y sus ojos se oscurecieron por completo, vueltos hacia las torres de Camelot; Y es que antes de que fuera llevada por la corriente hacia la primera casa junto a la orilla, murió cantando su canción, la Dama de Shalott.)

Tot abraçant les tempestes

Mentre les tempestes deixen la terra humida i els arbres despentinats, els llamps s'enfilen cel enllà creant un petit mosaic amb un regust a canvi. Potser les coses no són com voldrien que fossin i sovint lluitem per canviar la realitat més enllà de les nostres possibilitats. I potser també, al llarg de la quotidianitat, adoptem estats de consciència latents que s'esquerden amb cada petita dosi de conflicte. I tant és així, que els núvols retronen amb intensitat al ritme dels nostres batecs. Però és en aquests instants quan hom pot veure com les tempestes són al cap i a la fi, els heralds del futur. Quan el cel tremola nosaltres ens arraulim i és llavors que ens n'adonem que quelcom ha de canviar. I sovint dels canvis és on s'arrelen amb més intensitat la seguretat, l'emoció i la confiança amb la vida. I són peces indispensables per encaixar el trencaclosques de la vida. Un trencaclosques on tots aportem una petita peça que la resta també utilitzarà. I al final, les tempestes són un assaig de confiança i sinceritat que podem compartir amb aquells amb qui confiem. Perquè si el cel no clama i els trons no espeteguen, qui ho farà en una món on la hipocresia és la moneda de canvi en voga?

D'enjustipads...i altres tonteries

Continuo aquí, al peu del canó, traient el pit enfora, i arrasant amb tot, com un remolí huracanat. Jejeje. No. La veritat és que això és mentida. Si que estic al peu del canó, com sempre intento, amb més o menys força, però aquests dies, com la meitat de la població que m’envolta, m’introdueixo a la tardor i al fred moooolt enjustipada, i per ser sincers, amb el nas regalimant, la tos, els mocadors acompanyant-me a tot arreu, i la veu afònica....tand ez azxi, donz que no tinc maza forza ped re.

Snij, snij.....

I tot i que el cicle natural de la terra avança, i nosaltres al seu costat, el planeta, la realitat, tal i com deia la Mafalda, continua essent un “manicomi rodó” sense fi ni destí.

Però, mentre espero que els virus i els canvis de temperatura no guanyin la batalla, també espero que tot torni a brillar i vibrar d’una manera màgica, tant si és a través de tempestes com amb un sol enlluernador acompanyat d’una brisa purificadora.....doncs no hi ha res millor que un manicomi rodó, ple de bojos entranyables, d’esperits lliures, i buit de psicòpates detestables. Un espai ple de papallones que canvien constantment els colors de fons de l'escenografia: cada dia tot té un nou color, i cada hora, tot està aromatitzat amb una nova fragància....llàstima que, de moment, el meu nas tapat no em deixi gaudir de les olors...catxis!

Atxxxxíiiis....salut!

Mentrestant, la roda continua en moviment. El nostre estimat poeta continua fent-nos gaudir d'una clarividència màgica, única....la seva consciència, les seves paraules, ja sabeu, són com “tempestes” reveladores, que netegen l'atmosfera, alimenten les plantes i, segons com, quan tanques els ulls, t'imagines enmig d'un prat verd, empapant-he d'aigua fresca, mirant cap al cel amb la boca oberta....i sí, en aquest somni no hi ha perill de refredats!!!!

A la corda fluixa

Potser seran els meus últims dies en aquest espai. Snif, snif. Ara mateix estic a la corda fluixa, i la possibilitat de perdre’m en l’oblit m’aboca a un abisme de característiques inexplicables, a un buit desolador i terrorífic que espero que el gran rei d’aquest espai tingui en compte, i es comporti com aquells magnànims reis de conte de fades, que després de la seva fúria irracional, rebaixen l’agressivitat i es tornen justos, comprensius, i conscients de l’abast de la seva set de destrucció i poder. Doncs això és el que vull. Vull que aquest blog sigui, com a mínim, la única cosa de la qual no em desposseeixi, la única cosa que no utilitzi ni com a venjança, ni com a boicot, ni com a eina de destrucció massiva. Perquè ara que tot s’ha acabat i els canvis es precipiten cap a nosaltres, no vull perdre aquest espai, un espai ja que s’ha modelat tant a mi, que sense ell moriria. Un espai que em sento com a propi.

Hi ha coses que no tenen volta enrere i fils que es trenquen, i un cop trencats, mai més es poden tornar a unir. Milers de vegades ens hem aturat de cop, en l’esdevenir de la nostra vida, i hem vist per la nostra sorpresa com tot havia canviat. Hem vist com els actes emesos per nosaltres i les accions rebudes havien canviat tant les coses que no hi havia volta enrere. És com aquelles pel·lícules dolentes (algunes), en que un rebel i jove protagonista, un grup d’adolescents, o un pobre desgraciat que es troba al límit, veuen com accidentalment es troben entre l’espasa i la paret, i al intentar caminar, se n’adonen que ja no hi ha manera de retornar a l’estat original, i que ja no els queda més remeu que fugir, tirar endavant amb el seu nou estatus i amb el cap ben alt, o morir. En aquesta frase, morir és una metàfora, eh?!, jejejjejejeje

Però tot i la trencadissa, tot i la destrucció, sempre hi ha aquells tros de vidre, o peça, que es manté intacta i a la qual acabes aferrant-hi com un clau ardent. Perquè allò, com aquest blog, representa aquell estat originari dolç, fresc, i reconfortant, que t’aixopluga i et fa sentir bé.

Perquè, aquest, de fet, és l’origen, la vida, i la filosofia de Visc@ en positiu!

"Al final, no us preguntaran què heu sigut, sinó què heu fet......"
Jean de Gerson

El poder (i plaer) de la sensibilitat

Sempre m’he preguntat perquè hi ha gent que és completament segura de si mateixa, que el seu patiment és mínim, que no hi ha res extern que la distorsioni, i sempre se sent que rellueix per sobre de tot. I la veritat és que brilla, i la gent percep la seva brillantor. Sempre m’ho he preguntat, però alhora, sempre ho he admirat. Qui tingués aquesta hiperseguretat, qui fos emocionalment invencible, encisadorament captivadora!!!....quina enveja aquelles virtuts que veus en els altres i que tu també vols per tu, per ser una líder, per viure despreocupadament un món ple de facilitats, ple d’èxits, replet de persones que t’acompanyen, que volen estar amb tu...i tu satisfet de com ets.....Això si que és viure en positiu, això si que és xisclar a tothom amb la teva actitud que, al teu costat, tot és meravellós, únic i captivador.

No obstant, això també és una “arma de doble filo” (i ara vull fer una crida i defensa a les humils ànimes sensibles que sobreviuen amb el seus propis poders). Com tot, ser un líder té la seva part negativa, i en aquest cas, és, col·loquialment, una putada incrustada a l’exit. Aquestes persones triomfadores, en la seva cuirassa superlativa, es perden una de les millors coses que ofereix la vida: no són capaços de sentir la meitat de sensacions que si es deixessin enfonsar amb el vulgo, obrissin la seva ànima, i es deixessin endur per la catarsi d’emocions, sensacions, i debilitats del vassall.

La veritat és que Lux Lisbon, com a bon personatge novel·lesc, tendeix més a l’ànima torturada per viure en estat constant d’hipersensibilitat, que a la triomfadora despreocupada i feliç . Potser per aquest motiu, vol defensar el seu estatus i els motius pels quals el sentir, les emocions pures i dures, són un pilar de la seva existència. Però, per molt que sigui un model de sensibilitat que neix en Madame Bovary, s’alimenta amb Emma Woodhouse, i pica de la Kate Austen, no vol ser un llast, sinó una manera d’aprendre a dominar i a controlar el poder d’aquesta sensibilitat.

I és que la persona hipersensible que vull defensar, és un concepte buit de negativitats i spleens, ni altres derivats de la malenconia....De veritat. De fet, tenia una professora que, molt oportunament, em va ensenyar a valorar positivament una característica destinada, o almenys tòpicament, a provocar dolors irreversibles a qui la patia. Però ella li atorgava poders. Sempre em deia : “Lux, tens un gran do, la teva hipersensibilitat és un do, però l’has de saber fer servir, i quan així sigui, aquesta serà la teva arma, d’aquí sorgirà el teu poder”.... sabeu? com a les pel·lícules de bruixes i altres fantasies de màgia.... Doncs igual. De fet, després va afegir un exemple molt cinèfil. Afegia: “saps la peli del Sexto Sentido? El nen, que la seva sensibilitat li fa percebre coses horripilants, i després de bloquejar-se per la por, aprèn finalment que pot utilitzar les seves percepcions per ajudar als fantasmes i sentir-se realitzat i acostar-se a la llum?” doncs això, em deia...aquesta ha de ser la meva arma....

I és que ser sensible, empàtic, i tenir emocions intenses no ens ha de fer por.....està clar que si vius al límit, sense por als sentiments, sense bloquejos ni frens a les rodes de la vida i a les emocions, pot ser que quan caiguis et facis més mal. I fins i tot, pot ser que arribis a fer-te tant mal que estiguis en perill de mort..... No obstant, aquest és el risc que comporta aquesta virtut. Perquè també, per contra, viuràs les experiències amb tal intensitat, amb tal vivacitat i energia, que tindràs l’oportunitat de sentir coses que d’altres persones mai arribaran a sentir...i això, serà el què enriquirà la teva vida, la teva ment,et farà valorar els moments feliços, i et farà, en definitiva, vibrar....

Conec a persones que no senten, persones buides, persones “planes”, sense cap tipus d’accent ni sabor....i ara, sense voler sentir-me superior (ja sabeu que admiro la força i despreocupació d’aquests líders, que triomfaran i viuran sense masses preocupacions, i pujaran la muntanya amb més facilitat), qui no arribi a sentir, ni desenvolupar la seva sensibilitat, potser viurà més tranquil, però també em fa una mica de llàstima....
I és que no puc evitar de sentir-me afortunada de poder desenvolupar la meva ànima d’una manera única i irrepetible, i de viure les coses vibrant, i de sentir papallones a l’estomac constantment i davant milers d’estímuls.....emocions irrepetibles, plaers inconfessables...és com estar en un ball de conte de fades, en un somni d’aquests extasiants, i que mai s’acabi.....la sensibilitat, és tot un plaer!

"La manera más profunda de sentir una cosa es sufrir por ella"
Gustave Flaubert

Ulls plens de destí

El camí misteriós va cap a l’interior. És en nosaltres, i no en cap altre part, on es trova l’eternitat dels móns, el passat i el futur

NOVALIS

L’altre dia, estirada en un dels sofàs de consulta d’en Woody Allen (si, si, un psicoanalista raquític, en una habitació a la penombra, amb llibreta, ulleres enormes, caigudes, i boli amb la punta mossegada) vaig començar a somniar desperta i amb veu alta. Explicava que volia volar i volar, eternament, i mantenir-me a la deriva en un estat contagiós d’alegria, somrient a tothom, còmplice també de la seva joia i bon humor. Els pulmons se m’omplien de ganes de cridar, de xisclar, per una gran necessitat de canalitzar la meva gran emoció i no explotar en mil bocins. L’estomac, oprimit per un nerviosisme excitant, estava ple de papallones, formigues i d’altres espècimens als quals se’ls atribueix simptomàtiques de l’amor i sentiments a flor de pell. Flotava en un estat d’absoluta pau i comunió amb el món. Amb sentia com Novalis, envoltat d’un tot aclaparador, en un prat envoltada de flors, gespa fresca i esponjosa, i de gran aroma.....un tot ideal del qual no volia fugir mai més, on tot era possible i on, mirant el cel blau, podia veure i olorar un munt d’experiències vibrants que cíclicament recorreria el meu cos i eriçaria tots els pèls del meu cos...allí no era possible la frustració, ni el dolor, ni la por.....

I tot just semblava que arribava a un clímax sense fi, que ja contreia tots els músculs del cos i frisava d’emoció......vaig despertar....No hi havia sofà de pell, ni en Woody Allen conduint-me cap al cel, ni estava en la penombra..... i és que no vivia en cap lloc de cinema, ni de poesia ni d’art....estava on sempre havia estat....a la meva realitat, en mi mateixa, amb els meus ulls plens de destí, somniant....

Havia confós els meus desitjos amb una realitat palpitant....i és que realment volia a en Woody Allen, perquè amb la seva manera de relativitzar-ho tot i de sobreviure còmodament a les galledes d’aigua freda d’aquest món, em contagiés i em fes enriure’m-en de tota la realitat!!!!! Ja ho deia ell, ja, “La meva manera de bromejar és dir la veritat. És la broma més divertida”.....catxis els bromistes!

Boires fosques...si estàs deprimit, avui millor no llegir-nos!!!

Avui no és de dia de positivitzar lo negatiu. O millor dit, es dia de refregar-se o remullar-se en la melanconia, com li agrada (i realment li agrada!, vaya tela...) fer a un bon amic meu. I és que és pràcticament impossible respirar aquella alegria de papallonetes estomacals, que durant mesos t’ha acompanyat a tot arreu, quan les branques de la tardor ja comencen a fregar-te amb les puntes dels dits, i mica en mica, veus com van guanyant terreny.

Acabat l’estiu, tot té un regust amarg a vida ja coneguda, a rols repetitius, i cada cop més esgotadors, que tallen d’arrel qualsevol ànim pel canvi i la novetat. I malgrat davant teu, alguns projectes futurs et posen al bord d’un abisme que et remou les entranyes, i et transporta a una agradable sensació que es balanceja entre el pànic i l’excitació, hi ha coses que, per desgracia, no canvien mai. I de veritat, no vull enfonsar l’esperit originari del “visc@ en positiu” (seria "el acabóse", que deia la Mafalda); tot i que després dels esforços per veure i mostrar el millor de la bella vitta (que idealment ens ha d’envoltar i inundar de llum, i fer assaborir al màxim l’existència) un té dret a mirar de refiló la ronya que s’amaga darrera....no?!!!

En fi, que la tardor no porta canvis (o si més no, de poc profit), sinó que molt sovint et fa tornar enrere i iniciar de nou el tortuós camí; repeteix esquemes fins a la sacietat, i sol acabar per enfonsar-te en la més vulgar de les misèries (i la tardor no té res d’spleen romàntic, no, sinó més aviat d'angoixa postmoderna...).

No obstant, després de tot plegat, i només per qüestions de supervivència emocional, quan la melanconia pesa tant sempre em ronda pel cap algunes idees positives. És una sensació encoratjadora el fantasejar que a partir d'ara ( aquest any si!) a la meva existència li passaran milers de coses emocionants; que noves experiències em faran vibrar i sentir allò mai experimentat; que la meva vida serà un constant riure i xisclar de plaer, i que sentiré, constantment, com el meu estomac es remou en un vertigen excitant..... I continuo sommiant, encara més: en aquesta nova etapa, la seguretat i el coratge m’acompanyaran dia a dia per fer fora tot els dimonis (que ells, també, després de les seves vacances, tornen de nou per turmentar-nos!), dimonis disposats a recordar-me totes les meves debilitats, defectes, i en definitiva, totes aquelles coses que hi ha en mi i que fan que retrocedeixi en el créixer vital.

Mmmmmmm....No tinc res més a dir...i més ara que acaben de trucar-me, o millor dit, m’han fet una “perdida” (coses modernes de la vida, buides de significat, que l'única raó de ser és economitzar....putes rates!), que encara m’han tocat més els .......ehem, i m'han retornat a una espècie de rutina sense sentit....millor deixem-ho aquí, que qualsevol cosa que avui digués seria massa "destroyer"!

Bon vent i barca nova!

Compte amb la tristesa....és un vici

Gustave Flaubert