D'enjustipads...i altres tonteries

Continuo aquí, al peu del canó, traient el pit enfora, i arrasant amb tot, com un remolí huracanat. Jejeje. No. La veritat és que això és mentida. Si que estic al peu del canó, com sempre intento, amb més o menys força, però aquests dies, com la meitat de la població que m’envolta, m’introdueixo a la tardor i al fred moooolt enjustipada, i per ser sincers, amb el nas regalimant, la tos, els mocadors acompanyant-me a tot arreu, i la veu afònica....tand ez azxi, donz que no tinc maza forza ped re.

Snij, snij.....

I tot i que el cicle natural de la terra avança, i nosaltres al seu costat, el planeta, la realitat, tal i com deia la Mafalda, continua essent un “manicomi rodó” sense fi ni destí.

Però, mentre espero que els virus i els canvis de temperatura no guanyin la batalla, també espero que tot torni a brillar i vibrar d’una manera màgica, tant si és a través de tempestes com amb un sol enlluernador acompanyat d’una brisa purificadora.....doncs no hi ha res millor que un manicomi rodó, ple de bojos entranyables, d’esperits lliures, i buit de psicòpates detestables. Un espai ple de papallones que canvien constantment els colors de fons de l'escenografia: cada dia tot té un nou color, i cada hora, tot està aromatitzat amb una nova fragància....llàstima que, de moment, el meu nas tapat no em deixi gaudir de les olors...catxis!

Atxxxxíiiis....salut!

Mentrestant, la roda continua en moviment. El nostre estimat poeta continua fent-nos gaudir d'una clarividència màgica, única....la seva consciència, les seves paraules, ja sabeu, són com “tempestes” reveladores, que netegen l'atmosfera, alimenten les plantes i, segons com, quan tanques els ulls, t'imagines enmig d'un prat verd, empapant-he d'aigua fresca, mirant cap al cel amb la boca oberta....i sí, en aquest somni no hi ha perill de refredats!!!!