A la corda fluixa

Potser seran els meus últims dies en aquest espai. Snif, snif. Ara mateix estic a la corda fluixa, i la possibilitat de perdre’m en l’oblit m’aboca a un abisme de característiques inexplicables, a un buit desolador i terrorífic que espero que el gran rei d’aquest espai tingui en compte, i es comporti com aquells magnànims reis de conte de fades, que després de la seva fúria irracional, rebaixen l’agressivitat i es tornen justos, comprensius, i conscients de l’abast de la seva set de destrucció i poder. Doncs això és el que vull. Vull que aquest blog sigui, com a mínim, la única cosa de la qual no em desposseeixi, la única cosa que no utilitzi ni com a venjança, ni com a boicot, ni com a eina de destrucció massiva. Perquè ara que tot s’ha acabat i els canvis es precipiten cap a nosaltres, no vull perdre aquest espai, un espai ja que s’ha modelat tant a mi, que sense ell moriria. Un espai que em sento com a propi.

Hi ha coses que no tenen volta enrere i fils que es trenquen, i un cop trencats, mai més es poden tornar a unir. Milers de vegades ens hem aturat de cop, en l’esdevenir de la nostra vida, i hem vist per la nostra sorpresa com tot havia canviat. Hem vist com els actes emesos per nosaltres i les accions rebudes havien canviat tant les coses que no hi havia volta enrere. És com aquelles pel·lícules dolentes (algunes), en que un rebel i jove protagonista, un grup d’adolescents, o un pobre desgraciat que es troba al límit, veuen com accidentalment es troben entre l’espasa i la paret, i al intentar caminar, se n’adonen que ja no hi ha manera de retornar a l’estat original, i que ja no els queda més remeu que fugir, tirar endavant amb el seu nou estatus i amb el cap ben alt, o morir. En aquesta frase, morir és una metàfora, eh?!, jejejjejejeje

Però tot i la trencadissa, tot i la destrucció, sempre hi ha aquells tros de vidre, o peça, que es manté intacta i a la qual acabes aferrant-hi com un clau ardent. Perquè allò, com aquest blog, representa aquell estat originari dolç, fresc, i reconfortant, que t’aixopluga i et fa sentir bé.

Perquè, aquest, de fet, és l’origen, la vida, i la filosofia de Visc@ en positiu!

"Al final, no us preguntaran què heu sigut, sinó què heu fet......"
Jean de Gerson