Em van ensenyar la vergonya .
Em van ensenyar a avergonyir-me del meu cos, dels meus actes, dels meus pensaments .
Em van ensenyar que el què penso és absurd, que el què faig és ridícul, que el què desitjo és brut .
I vaig aprendre a no dir el què pensava, per vergonya que algú al meu voltant pensés una mica millor .
I vaig aprendre a no fer el què em venia de gust, per vergonya que algú al meu voltant cregués que era inoportú .
I vaig aprendre a no perseguir el què desitjava , per vergonya que algú al meu voltant opinés que era inapropiat.
No contenta amb sotmetre'm a la mirada externa, em vaig plegar també a la vergonya aliena .
I vaig aprendre a preguntar-li a la vergonya com vestir-me, no fos cas que algú pensés que vaig buscant agradar, destacar . I vaig aprendre a escoltar la vergonya al despullar-me, no fos cas que em sentís còmoda en el meu cos i m'acostumés a ensenyar-lo sense por. I vaig aprendre a consultar amb la vergonya abans d'obrir la boca, no fos cas que digués sense filtre el que em passa pel cap i se n'assabentés la gent .
I vaig deixar de ballar, de riure a riallades, de gratar-me el cul, de preguntar el què no entenc, d'opinar el què penso, de compartir el què sento, de demanar ajuda, de posar-me faldilles, d'anar a la platja , de menjar o plorar al carrer, d'anar sense sostenidors, de pintar-me, de sortir sense pintar-me, de baixar al carrer despentinada, d'usar aquesta roba que diuen que no m'escau gens, de trucar a qui trobo a faltar , de prendre la iniciativa, de dir que no, de dir que sí, de queixar-me, de vanagloriar-me, d'estar orgullosa, d'admetre que estic espantada i tinc pors.
I a força de sentir-me cada dia més avergonyida , vaig entendre que la meva vergonya mai anava a sentir-se satisfeta . Que tota la vida es debatria entre el jo i el meu representant impostada . Així que vaig buscar la meva pocavergonya interna. I li va costar sortir una mica, li feia vergonya . Però va acabar traient-me a ballar , fent duo a cantar, sortir amb mi al carrer amb la cara sense rentar , animant-me a parlar, a ignorar les coses que m'haurien avergonyir ...
I ara no tinc temps per sentir vergonya . Estic ocupada vivint.
(Faktoria Lila)
