Tic-tac...TOC

La leyenda del tiempo (music)

El sueño va sobre el tiempo
Flotando como un velero
Nadie puede abrir semillas
En el corazón del sueño

El tiempo va sobre el sueño
Hundido hasta los cabellos
Ayer y mañana comen
Oscuras flores de duelo

El sueño va sobre el tiempo
Flotando como un velero
Nadie puede abrir semillas
En el corazón del sueño

Sobre la misma columna
Abrazados sueño y tiempo
Cruza el gemido del niño
La lengua rota del viejo

El sueño va sobre el tiempo
Flotando como un velero
Nadie puede abrir semillas
En el corazón del sueño

Y si el sueño finge muros
En la llanura del tiempo
El tiempo le hace creer
Que nace en aquel momento

El sueño va sobre el tiempo
Flotando como un velero
Nadie puede abrir semillas
En el corazón del sueño

El sueño va sobre el tiempo
Flotando como un velero
Nadie puede abrir semillas
En el corazón del sueño

Per això no vull deixar de somniar...els meus somnis traspassen espai i temps, oceans, muntanyes, deserts i parets.....
els meus somnis em permeten reviure l'extasi...
els meus somnis tenen olor, color, llum....

Aborridament íntima, maravillosament feliç

Moltes vegades em comparo. És un acte inevitablement humà. Però no amb coses banals, ínfimes, sinó veritablement profundes.

Llegeixo i penso que no estic a l’alçada....penso que no brillaré amb la mateixa intensitat i que els somnis d’infància només eren això....somnis. Per uns instants penso que no ho he aconseguit perquè no m’hi he llençat, perquè els meus transtorns obsessius compulsius han anat per altres dreceres, han caçat altres bèsties, i no han domat la ploma, l'escriptura, els blogs, les pàgines....així que tot i imaginant-me algun dia en biblioteques i prestatges, en el glamour de l’èxit personal, ara sóc insulsament apreciada per haver desenvolupat un ric món de dolçor, rialles, i contes de portes endins....i sense traumes per a serva miga de la mediocritat, per no estar a l’alçada d’altres modernitats, de qui li agrada enumerar vicis com en un anunci de compreses i triomfa pels seus originals deliris, de qui se centra en gintonics, cigarrets i cantants underground....sóc diferent en un discurs aborridament íntim....però, aleshores penses, què coi, si que he triomfat, si que he arribat a guanyar batalles, potser no la dels somnis i deliris literaris, però si aquelles que la vida m’ha plantat al davant.

I veritablement sí que he triomfat, he aconseguit vibrar. I explotar. I ser feliç, l’objecte més cobdiciat, I d’aquesta manera, ara sóc una mica més guanyadora, ara sóc una mica més forta, ara sóc una mica més jo....única, intransferible, impossiblement igualada.....

Com una nena petita dono voltes i voltes descalça sobre la gespa. Sento l’herba entre els dits. Suposo que sembla una escena d’una peli de l’Isabel Coixet, o una imatge més d’aquesta escriptura de la qual parlava abans....però la veritat és que això no és res més que la meva realitat. I és que si tanco els ulls puc flotar d’aquesta manera, sentir l’olor de la terra molla, percebre els rajos de sol rogencs que tenyeixen la meva pell. I les papallones que no paren.....rialles i rialles i ganes d’explotar en mil bocins.....

La senzillesa de la felicitat de vegades és sorprenent. Quan perdurarà aquest dolç abisme que no em deixa posar els peus a terra? Els meus dits nus encara continuen enganxats a la naturalesa...un d’ells a l’herba fresca, l’altre acariciat per la sorra....

Si et compares, has perdut! (Doris Dörrie)

I entremig de tot, et vaig trobar.....ahir, avui i demà.....

Delícies

La vida et sorpren deliciosament. Quan penses que tot ho has viscut descobreixes la màxima vibració, el plaer més absolut, la màgia més fantàstica, la fortuna més extasiant....sentir-se així és únic, indestriable, incompartible....per aquest motiu agraeixo tenir 20 anys i sentir bullir la sang, i cantar paraules d'amor senzilles i tendres....perque això és el major goig d'aquesta vida, seguir als poetes, sentir la brisa acariciar-te als cabells, notar les mans calides a la teva galta, sentir el suau i tou petó d'uns llavis magnifics, i veure brillar en la foscor aquells ulls plens de tendresa.....agraeixo sentir-me així de viva, agraeixo ser així d'especial, agraeixo viure el que estic vivint....cal assaborir també la mel, per recordar el seu sabor en els dies més insípits.....aiiii (suspir) m'encanta aquesta olor......

El plaer, l'olor, el sabor... ara és millor......

Ja ha arribat

Ja ha arribat...comença el viatge, s'obre la porta una altra vegada a la llum i a les olors.....ara es una porta plena d'expectatives, plena de promeses....a gaudir-la el màxim possible....després seran records, i nosaltgia, però ara es tota una tabula rassa blanca llesta per a tornar-hi a escriure...i hi escriuré paraules d'amor, senzilles, i tendres, somnis de poetes.....ai, quina dolça cançó....ja no tinc 20 anys, pero com si els tingués, ara mateix em sento com una nena petita feliçi panxacontenta amb el seu regal....quina sensació a l'estomac...mmmmmm, fins aviat!

El per què de la nostàlgia....

Quanta nostàlgia. Quanta bipolaritat. Viure a cavall de la felicitat i del desig de l’absoluta felicitat. Imagino on era fa just un any i em sorprèn la pena per allò que ja ha passat, pels records capturats en fotos, impostats a la retina, rememorats ens somnis. I si ahir tenia nostàlgia pel després, avui és l’abans qui s’ha apoderat del meu estomac.

Recordo la felicitat absoluta banyada per un sol únic, de tons i intensitat diferents, emmirallada per un cel blau, per olors noves, per colors intensos....qui no ha desitjat tornar enrere alguna vegada per reviure de nou allò que ha marcat qui ara ets? Qui no anhela reviure els plaers que han fet que la vida valgui veritablement la pena.

No obstant, i baixant dels núvols, no és nou el fet que les experiències són úniques i irrepetibles i mai, per molt que poguéssim tornar enrere i reviure el passat, mai seria igual....potser ens banyaríem al mateix riu, potser tastaríem la mateixa mel, potser ballaríem la mateixa dansa enmig del llac, i miraríem el mateix cel estrellat, però mai, absolutament mai, ho viuríem de la mateixa manera......

Així és, que potser la nostàlgia serveix per això, per recordar-nos la unicitat de la vida, de les experiències, dels sentits, de manera que només podem reviure allò que hem sentit i viscut a través dels records,somniant, i anhelant que, sense dubte, noves vivències futures es transformaran en records únics, en racons especials de la ment, en experiències que determinaran qui som i ens marcaran per sempre, obrint el nostre camí....

La nostra pell mai viurà amb la mateixa intensitat una carícia....però totes les carícies tindran una intensitat única que mai més podrem oblidar.....

Endinsant-se als boscos

És difícil frenar la voràgine malgrat portes esperant amb ànsia que allò passi. Esperes, impacientment, amb excitació, amb ardor que arribi per fi tot allò que has desitjat. Arriba i ets incapaç de retenir el sabor, de parar el temps per assaborir eternament del aquell delit.

Se suposa doncs que s’ha d’apreciar l’espera, que el camí cap a l’objectiu ha de ser també part d’aquesta finalitat? Doncs si, perquè no podem desestimar l’espera quan conforma la major part del temps. No hem d’esperar, doncs, simplement viure, assaborir el temps, sigui d’espera, sigui de vigília, sigui de ressaca. Sigui quin sigui el seu lloc entorn l’objecte, hem d’assaborir, viure al màxim, somniar lliure i eternament.

Així que començo a viure aquest temps d’espera amb tota la seva esplendor. Visc, revisc, com si ara fos el després, i com si visqués el després en cada minut. L’ara és meu, únic, indiscutible. I en aquest viure, cal viure al màxim, a cada minut, extraient la medul·la a la vida, que deia Thoreau, endisant-me als boscos, olorar les flors, perquè quan estigui a punt de morir no descobrir que no ho he viscut. El pitjor de tot és penedir-se d'allò que no has fet......

Assaboriré l’espera, somniaré amb aquest camí...el resseguiré olorant, observant la llum....queda menys per a què el cor em doni un tomb, per a què la màgia m’envaeixi....ha arribat el meu temps....està del meu costat....

TIME IS ON MY SIDE

the sea

Tot arriba, tot passa, tot succeeix inevitablement...i entre somriures, riures, i llàgrimes, vivim, sobrevivim i saboregem...val la pena viure les oportunitats que ens brinda la vida, val la pena deixar-nos endur per allò que ens envaeix....res comença ni s'acaba, tot flueix en un cercle infinit de fets, sentits, experiències....i és que tot ha de fluir en un immens mar que ens gronxa i ens embolcalla, ens arrossega i ens acaricia....tota moneda té dues cares, tota onada també....val la pena descobrir-les totes.....