J'étais hereuse, folle....

«J'étais heureuse, folle, toute neuve, disponible... j'étais la vie, le plaisir, le
désir, jétais le vent dans l'eau, jétais l'eau dans la terre (...)Mon corps tremblait de joie.

Mon coeur battait trés fort.
Je respirais de maniére irréguliére(...)
Mon corps qui était une image plate, déferlé, dévasté, accaparé (...) recjoignait la vie. Jétais vivante.»

Tahar Ben Jelloun, La nuit Sacrée

(Era feliç, boja, tota nova, disponible...era la vida, el plaer, el deig, era el vent dins l'aigua, era l'aigua dins la terra (...) El meu cos tremolava d'alegria, el meu cor bategava molt fort. Respirava de forma irregular (...) El meu cos, que era una imatge plana, trencada, devastada, acaparada (...) reconeixia la vida. Jo estava viva)

En rehabilitació

Déjame sólo un poco de mí mismo para que pueda llamarte mi todo
R.Tagore
Recuperant-me de l’oblit, del despiste, de la inèrcia a la peresa, de la sensació que perquè esfroçar-se si ningú t’escolta....les paraules a l’aire no tenen sentit d’existència, no tenen raó de ésser....

Recuperant-me de les papallones estomacals que em fan volar i volar en una espècie de somni que cal aprofitar fins que la indomable realitat me l’esclafi....i mentrestant, esperant que el destí s’equivoqui i sigui benèvol...quin doll de vibracions, d'experiències, d'excitació....serà la primavera? flors i flors que em recorden com de meravelloses són les olors, els colors, i les sensacions....i quina llàstima no viure-les intensament durant tota l'eternitat...

És temps de recuperació, de rehabilitació, de tornar a reprendre el ritme després d’aquest saborós immobilisme, d’aquesta llarga letargia....cal tocar una mica de peus a terra encara que de tors en amunt estiguis impregnat d’una dolça melancolia, d’un record extasiant, d'un somni lluent, d’una meravella única que saps que tornaràs a viure, reviure, ben aviat....només és temps al temps i el que vols per tu, t'arribarà....ara ja brilla el sol, és temps de gaudir d'ell mentres esperes que arribi la gran catarsi.....mmmmmmmmmm

El dolç balanceig

Si la barqueta es tomba, tomba, tomba, tomba......deia una cançó infantil que et cantaven mentre sobre un llençol et balancejaven a una banda i altra. Si tancaves els ulls i et deixaves endur per aquest onejar, perdies el sentit de la realitat, i mig marejada, mig extasiada, mig emocionada, senties com el món donava voltes.....

I és com una droga que el món et doni voltes, que les ones se t’enduguin, que el balanceig et provoqui una dolça somnolència, un èxtasi.....tot està en silenci, tranquil, i amb els ulls tancats veus l’intens taronja de la llum en contrast amb les teves parpelles....
I continues deixant-he endur per les onades, gronxant-he sobre els llençols, amb els ulls tancats, les mans caigudes, i sense para de somniar amb allò que vols, allò que desitges...que d’aquí poc, estarà a frec dels teus dits...ja gairebé ho pots tocar, però de moment, a l’espera, gaudeixes de l’emoció i l’excitació d’allò que saps que ara vindrà...si la barqueta es tomba, tomba, tomba, tomba....

No perdem res del nostre temps, potser n'hi van haver-hi de més bonics, però aquest és el nostre
Jean Paul Sarte

Lluitant contra l'oblit....

Ja gairebé et tenia oblidat, soterrat en un ànim alt i un dolç somni. Però, quina pena perdre l’hàbit, les costums....perquè hi ha algunes que són bones de deixar pel camí, trepitjades i brutes, però d’altres queden al terra sense donar-te compte, oblidades, i abandonades a la seva sort....Diuen que quan el món et trasbalsa sols explotar en mil bocins, sols explorar tots els camps que saps que et duran a la serenitat de l’ànima, però quan el teu món segueix una direcció, la necessitat d’exploració, les experiències catàrtiques, es minimitzen i perden força i sentit....i em sap greu que això impliqui abandonar-te, deixar-te en aquest magma de símbols, de virtualitat, i per això avui em resisteixo a què això passi....però també penso alhora, quin sentit té donar veus, paraules i sentiments al buit, al res, a la sort de l’eco? Qui escolta la meva veu?...potser ningú......

FIRE & Rain (music)

...i és que qualsevol nit pot sortir el sol..

Massa lluny...i impotent per a fer res....fora de les meves mans, sense capacitat d'acció ni reacció....com és de frustrant no poder fer-hi res...ni acostar-me...quan les persones estan tan lluny és de vegades quan més els vols tenir a prop...som tan fràgils, tan injustos de voler allò que no tenim, de desitjar tot allò que ens ha estat negat....sovint volem l'impossible, demanem la lluna en un cove, volem volar al cim més alt....però què faríem sense somnis, esperançes i desitjos?

Res és impossible, tot és potencialment provable....n'est pas toujours dimanche...doncs, Qualsevol Nit pot sortir el Sol (music)....

Shhhhhht

Suposo que quan la vida et somriu, ja no et cal cap catarsi.....és per aquest motiu que la meva incontinència verbal és cada vegada més minça, cada vegada més inútil, cada vegada més estèril....

I és que no és necessari buidar-te, desputllar-te, quan ja vius immersa en una nova pell, en una nova etapa, en una nova vida, en una nova realitat....potser més endavant tornarà a fer-te falta, segurament...però ara, quan vibres per dins, quan cadascun dels teus porus percep intensament les sensacions, quan ronroneges com un gat a la vora del foc, quan estàs immers en una aventura única i irrepetible a la vida.... l’experiència és tan directa, tan intensa, tan pròpia, que no et fa falta cercar-la per altres bandes, ni formular-la en paraules, ni desitjar-la entre línies......

Ara és quan visc, quan sento, quan em remoc per dins.....i per tant, és quan més lluny tinc la inspiració, la capacitat de creació, la necessitat d’expressió...... algun dia tornarà, és inevitable, és natural, però de moment vull viure aquesta única vida, deixar-me endur pels records, pels somnis, i sobretot per les ganes que el sol més brillant de la terra torni a embolcallar-me suaument en la seva abraçada......

Seria una llàstima despertar quan et sents així de bé...shhhhhht.....

je ne regrette rien...

A veces podemos pasarnos años sin vivir en absoluto, y de pronto toda nuestra vida se concentra en un solo instante

Oscar Wilde

Quina excitació, quina emoció, quins nervis....l’estomac es fa petit, es fa bellugadís....tot plegat és ple de milers i milers de papallones esvalotant al nostre voltant, centenars de formiguetes amunt i avall, amb presses, emocionades per tot un horitzó on la llum brilla, per una aventura nova, diferent, única....

De vida només en vivim una a la vida, per desgràcia, però és així, de manera que cal exprimir-la el més fort possible, sense perdre el nord, i acariciar-la intensament, i sentir que no t’arrepenteixes del que no has fet, ni del que has fet....rien de rien, je ne regrette rien, deia l’Edith Piaf....

Doncs això....la meva terra tremola d’emoció....per allò únic, que encara no sé com serà........és l’excitació prèvia a l’aventura....és la sensació de fer allò que et semblava que mai podries arribar a fer....trencar esquemes, i avançar, i créixer....i viure aquesta sola vida que tenim....