El meu temps.....

El temps passa lent. Però ja no importa. Al revès, és un temps per a ser gaudit, rememorat, saborejat....és el meu millor temps....

Tot s’atura, immòbil, quiet, però amb un immobilisme impropi de la llum...perquè és una plàcida calma on tot es ple de llum, d’intensos colors, de suaus olors, de nous matisos.....sembla mentida com la perspectiva canvia tan ràpidament, sense pràcticament adonar-nos-en, i com les coses acompanyen aquest canvi, aquesta transformació....perquè mai tornaran a ser les coses com abans...i quin goig que així sigui!!!!

Perquè, quan tot canvia, vol dir també que s’avança, que es camina, que es construeix, o que es destrueix, però que, com a mínim, és una triomfal lluita contra l’ immobilisme, contra l’estancament, contra la paralització de la vida....

I mentre això passa, és quan més possibilitats hi ha de poder volar cap aquests somnis, cap aquests anhels, i realitzar viatges interiors que resolen vells esquemes, antigues estructures, ràncies concepcions d’un mateix....

I és que dins meu, no puc parar de viatjar...la màquina ha arrencat, i ja no es pot parar...i així és la vida...i així és com vull que sigui la meva vida.....

El tiempo es la sustancia de la que estoy hecho...

Jorge Luis Borges

Els paradisos trobats...i perduts...

Woooowwwww....Hi ha ressaques que mai es curen. I paradisos que mai s’obliden; i camins que ja no pots deixar de seguir ni perseguir. Hi ha viatges, vides viscudes, que et canvien completament, que t’omplen l’ànima de tal manera que allò, els records, les experiències, les visions, les converses, la música, les olors, els colors..... tot allò ja mai més podrà buidar-se de dins teu....i t’acompanyarà tota l’existència, i et farà reviure, regaudir, en forma de record, com la més intensa i vibradora de les experiències.

La vida marca. Diuen, i ben encertadament. I el viatjar també. És el descobrir, el redescobrir dins teu, el trobar allò que et semblava que ja havies perdut, o que et pensaves que mai viuries...i en aquests passos desconeguts, fràgils com el de la cabreta que es posa de peu, et fa adonar de com és de necessari viure intensament, ni que sigui per unes setmanes, uns dies, uns instants, la felicitat més pura, l’alegria més dolça, les carícies més suaus, les postes de sol més impressionants, la joia més gran mai coneguda...és la vibració en estat pur, és el volar sentint l’aire fregant arran de la cara, acariciant-he infinitament....

Hi ha ressaques que mai es curen, o que tarden en guarir. Com la que et deixa el viatge, com la que arrossegues en tornar d’una nova vida breument trobada i ràpidament abandonada. És la seva marca, la de la vida vertaderament viscuda, vertaderament sentida, vertaderament contemplada...però impossiblement mantinguda. I és que no es pot resistir un estat de goig perpetu, no estem preparats per una felicitat absoluta i sostinguda. Quina llàstima....

No tots els viatges són iguals, ni tots els paradisos s’assemblen, ni els dies, les hores i els minuts s’assimilen.... com tampoc ho són les experiències, les emocions, els sentiments, les percepcions....tots, completament tots, es mouen al ritme d’una música, varien en funció dels colors, de les veus, dels riures i somriures, de les ànimes que t’acompanyen per aquests senders desconeguts, verges i preparats per a que tu els trepitgis per primera vegada, plena d’amor, de sentiments, i de desitjos de viure’ls....

I en aquesta tessitura....no hi ha lloc per l'oblit, sinó per dolços i intensos records que tindré la sort que m'acompanyin tota la vida, i que, vegada rere vegada, espero (suspir), es vagin acumulant en la meva petita tabula rassa....

Àfrica (music)

Comença el temps del viatge, una altra vegada....

Ja torna. El viatge, l’excitació, el pas per el canvi, la renovació, la regeneració interna i externa de la nostra bilis. Paul Morand deia que el viatge és una nova vida, amb un naixement, un creixement, i una mort, que se’ns ofereix a l’interior, una de l’altre. I que cal aprofitar-ho sense dubtar, llençar-s’hi de cap.....i és que és el moment de volar, de conèixer, i d’expandir-se. De despullar-nos de qui érem i de ressorgir de nou com qui serem....

També és un moment especial, d’oblit de l’oblidable, i de l’apreciació cap a les senzilles històries quotidianes. Viatjar et fa gran, et converteix, et remou per dins....i en el trànsit de viatjar, en el trajecte, tot allò gran perd el valor de gegant, i les petites coses acaben per créixer i apreciar-se.....I et deslliura dels temors, et neteja i purifica, i aconsegueix un dels seus objectius: guarir-se....per què, es preguntava George Sands, qui de nosaltres no té algun dolor que distreure, algun lligam del qual desprendre’s en marxar?

I ja s’acosta el viatge, amb l’agitació que el precedeix, desitjant començar ja el trajecte...queda poc, molt poquet, i ja sento dins meu com es despleguen les ales, com s’eixampla la ment...

Comença el viatge, comença el trajecte, comença allò que ja flota en el meu particular horitzó....marxo essent qui sóc en aquest instant, i tornaré essent una altra persona, diferent...m’endinsaré als oasis, caminaré per les dunes, em deixaré endur per la brisa...

Bon viatge, i bona sort....

Yo no viajo para ir a alguna parte, sino por ir. Por el hecho de viajar. La cuestión es moverse.
Robert Louis Stevenson

De viatge espiritual....

Tanca els ulls, somnia, vola, i viatja pel temps i l'espai....sense parar....

Partir, c'est mourir un peu....

Je n’ai rien compris....je ne sais que le couleur de la lune...et je crois que ne l’aime pas....et c'est: je veux savoir, au fin, pourquoi est toujours le même?

Alguna cosa fem malament quan xoquem amb la mateixa pedra dues, tres, i quatre vegades…quan la mala sort ens persegueix en un bucle cíclic, com un conte fantàstic que mai té un final, com l’anell euclidià de Borges que sempre ens porta al mateix punt de sortida.... la qüestió és saber què és, descobrir la pedreta entre les llenties, l’ovella negre del ramat, la molesta mosca de la fruita....trobar què ens fa entrebancar, i canviar-ho, i sobrepassar-ho, i continuar caminant….sempre endavant, sempre en positiu, sempre superant-nos a nosaltres mateixos, lluitant per ser feliços, per no perdre de vista la petita vibració que ens condueix cap a experiències celestials, cap a prats banyats per rosada i rajos de sol....

La vida de l'home és interesant, principalment, si ha fracassat. Això indica que va tractar de superar-se...

Clemenceau

& NE QUE MUSIQUE

L'instint...

La vida es como la música, debe componerse con el oído, el sentimiento y el instinto, no mediante reglas...

Samuel Butler

L’instint ens parla i ens protegeix. Vetlla per la supervivència, mental, emocional, física....Tot instint percep allò que a cop d’ull sembla invisible, que potser podríem olorar però que ni tant sols palpem....i ens adverteix del dolor.... i ens protegeix...

I de vegades, estem dividits, massa disseccionats, entre el nostre cor, el nostre cap i el nostre instint...i es contradiuen, i et maregen , i xoquen, i et desmembren en tot un seguit d’impossibilitats i incompatibilitats. I aquí és quan t’arrisques a prendre una decisió. Potser no és la correcta. O potser si. Però en qualsevol cas, és aquella que havia de ser, és la única que et manava el teu instint....Perquè, per molt d’amor que sentis en l’interior, per molta passió, vibració, i ànima que et remogui, per molts sentiments trobats i retrobats, de vegades cal seguir un camí, i aquest no sempre és el fàcil....

Sento l’interior remogut. I continuo volent que les coses siguin fàcils, simples, i que llisquin carena avall....Hi ha coses que no canviaran en mi, que m’acompanyaran, que em caracteritzaran, que em formaran com a individu...però hi ha coses que per sort s’han transformat i han evolucionat....i tot plegat forma la vida que m’espera....és com la piloteta de Match Point, segons on caigui, la teva vida serà d’una manera o d’una altra... perquè s empre acabem triant i descartant....i en aquest procés espero emportar-me lo millor de mi a la vida viscuda, els records més dolços, els somriures més tendres, i les mirades més profundes......i desitjo que allò que havia de ser, si realment havia de ser, superi quilòmetres i quilòmetres, i estimbats, i foc, i aigua...i terra....

Perquè, hi ha coses que han de canviar, de morir per tornar a renéixer, però d’altres que no vull que canviïn, que no vull que es trenquin, que no vull que m’abandonin, i que vull guardar en un raconet.....perquè quan hagin de ser, vinguin a mi i siguin amb tota la seva esplendor, amb tota la seva ànima....plenes de llum....

Summertime by Janis Joplin

A l'ombra d'una acàcia, cercant senzilleses...

Escolta...(music)

De vegades et col·lapses i no saps per què......

Vull dir que et sorprens, i sempre et sorprèn, que les coses no puguin ser tant fàcils i naturals que no puguin anar rodades, seguint el seu propi curs, sense esforços, ni complicacions, ni recargolades teories.... i sobretot, resulta exasperant que tot acabi per respondre a jocs ple de giravoltes estranyes, contencions, accions, reestructuracions....i el pitjor de tot, que tot plegat et sembla absolutament absurd, patèticament surreal, recargoladament insubstancial.

Et diuen “estratègies”, “girs amb efectes”, instruccions de manuals, giragonses plenes d’intencionalitat....i és que costa taaaant seguir aquests camins de la vox populi, de manuals de carrer (la vida t'ensenya, però cansa estar emmarcat per la quadricula), aquella guia que tothom segueix sense saber exactament per què i només basada en la jurisprudència de la vida (que, insisteixo, no la subestimo, ni molt menys, però la detesto)..... però, jho!(queixa intensa) amb l’agradable i reconfortant que són les coses més senzilles, fàcils, tranquil·les, i plàcides, dirigides per la inèrcia dels elements, per cicles ....

I és que de vegades arribes a la conclusió que estàs massa cansat d’esforçar-te, de contenir-te, d'agafar dreceres absurdes, de seguir els passos segons les normes invisibles de la vida, d’aquells que marquen els convencionalismes més salvatges, de qui ha decidit que les relacions humanes són així, que el color blau és aquest i no un altre; que per postre s’ha de menjar la fruita i que no pots barrejar dolç i salat...i si a mi m’agrada el pa amb tomàquet amb xocolata? Noooo, això no et pot agradar, vull dir, està fora del convencionalisme, de les aprehensions socials.....

I aquí estic jo, esgotada per l’obscurantisme d’algunes normes, dels camins invisibles que tothom marca com a únics, com a útils....i és que això posa pales a les rodes del cotxe que més desitjo en aquest moment, allò que anhelo amb la força de qui està fart d’esforços inútils i només vol facilitats...perquè el teu gran anhel no és l'objecte en si, sinó la llibertat absoluta de dir, fer, i actuar com et surt de......del teu interior...sense fórmules màgiques ni secrets ocults, ni esforços buits de lògiques, i amb l'absoluta sinceritat i honestedat de cuidar d'un mateix...Ja sé que sembla que m'hagi pres un bolet màgic, però reivindico que la lluita per les senzilleses, facilitats i lògiques respostes a simples preguntes és perquè només vols arribar a ser tu, únic, autèntic, i lliure, sense haver de fer grans tasques per aconseguir els objectius més que fàcils, ni jugar als jocs més inútils....l'energia s'ha de gastar amb altres coses....

I tot plegat no deixa de ser una espècie d’esquizofrènia...perquè alhora vols coses especials, diferents, novetats constants, vibracions intenses que et facin sentir ben viu, tocar el cel.... però a la vegada, en el mateix espai-temps, vols que la magia arribi a través d’accions i actes donats i rebuts, que estiguin plens de simplicitat, candor i facilitats, sense dobles fons ni rebuscades tècniques, ni amagades respostes.....

Suposo que en aquest món d’esforços i lluites necessito unes vacances per a tornar a agafar forces....la sabana se m’està fent massa espessa, i a mi la calor em destrossa l’habilitat pel combat, essent més pràctic tombar-me a l’ombra d’una acàcia a l’espera que la màgia vingui a banyar-me....

I ara ja és l'endemà....i els elements continuen confluint de manera estranya, rara, embarbussada......malgrat tot semblava que seguia el seu curs, i l'assossec d'una serena lucidesa irradiava de mi, el pes de la perplexa visió del meu complex món no resulta fàcil de digerir.....senzillesa, simplicitat, desimboltura, nitidesa, i claredat....això reclamo per a la meva existència salvàtica....i respirar immersa en un somnolent assossec.....mmmmmm....és com somniar que flotes entre cotós fluixos, banyada per rajos que oloren a brisa marina....tan senzill com això.......


Tots som uns aficionats! la vida és tant curta que no dóna per més....
Charles Chaplin