El poder (i plaer) de la sensibilitat

Sempre m’he preguntat perquè hi ha gent que és completament segura de si mateixa, que el seu patiment és mínim, que no hi ha res extern que la distorsioni, i sempre se sent que rellueix per sobre de tot. I la veritat és que brilla, i la gent percep la seva brillantor. Sempre m’ho he preguntat, però alhora, sempre ho he admirat. Qui tingués aquesta hiperseguretat, qui fos emocionalment invencible, encisadorament captivadora!!!....quina enveja aquelles virtuts que veus en els altres i que tu també vols per tu, per ser una líder, per viure despreocupadament un món ple de facilitats, ple d’èxits, replet de persones que t’acompanyen, que volen estar amb tu...i tu satisfet de com ets.....Això si que és viure en positiu, això si que és xisclar a tothom amb la teva actitud que, al teu costat, tot és meravellós, únic i captivador.

No obstant, això també és una “arma de doble filo” (i ara vull fer una crida i defensa a les humils ànimes sensibles que sobreviuen amb el seus propis poders). Com tot, ser un líder té la seva part negativa, i en aquest cas, és, col·loquialment, una putada incrustada a l’exit. Aquestes persones triomfadores, en la seva cuirassa superlativa, es perden una de les millors coses que ofereix la vida: no són capaços de sentir la meitat de sensacions que si es deixessin enfonsar amb el vulgo, obrissin la seva ànima, i es deixessin endur per la catarsi d’emocions, sensacions, i debilitats del vassall.

La veritat és que Lux Lisbon, com a bon personatge novel·lesc, tendeix més a l’ànima torturada per viure en estat constant d’hipersensibilitat, que a la triomfadora despreocupada i feliç . Potser per aquest motiu, vol defensar el seu estatus i els motius pels quals el sentir, les emocions pures i dures, són un pilar de la seva existència. Però, per molt que sigui un model de sensibilitat que neix en Madame Bovary, s’alimenta amb Emma Woodhouse, i pica de la Kate Austen, no vol ser un llast, sinó una manera d’aprendre a dominar i a controlar el poder d’aquesta sensibilitat.

I és que la persona hipersensible que vull defensar, és un concepte buit de negativitats i spleens, ni altres derivats de la malenconia....De veritat. De fet, tenia una professora que, molt oportunament, em va ensenyar a valorar positivament una característica destinada, o almenys tòpicament, a provocar dolors irreversibles a qui la patia. Però ella li atorgava poders. Sempre em deia : “Lux, tens un gran do, la teva hipersensibilitat és un do, però l’has de saber fer servir, i quan així sigui, aquesta serà la teva arma, d’aquí sorgirà el teu poder”.... sabeu? com a les pel·lícules de bruixes i altres fantasies de màgia.... Doncs igual. De fet, després va afegir un exemple molt cinèfil. Afegia: “saps la peli del Sexto Sentido? El nen, que la seva sensibilitat li fa percebre coses horripilants, i després de bloquejar-se per la por, aprèn finalment que pot utilitzar les seves percepcions per ajudar als fantasmes i sentir-se realitzat i acostar-se a la llum?” doncs això, em deia...aquesta ha de ser la meva arma....

I és que ser sensible, empàtic, i tenir emocions intenses no ens ha de fer por.....està clar que si vius al límit, sense por als sentiments, sense bloquejos ni frens a les rodes de la vida i a les emocions, pot ser que quan caiguis et facis més mal. I fins i tot, pot ser que arribis a fer-te tant mal que estiguis en perill de mort..... No obstant, aquest és el risc que comporta aquesta virtut. Perquè també, per contra, viuràs les experiències amb tal intensitat, amb tal vivacitat i energia, que tindràs l’oportunitat de sentir coses que d’altres persones mai arribaran a sentir...i això, serà el què enriquirà la teva vida, la teva ment,et farà valorar els moments feliços, i et farà, en definitiva, vibrar....

Conec a persones que no senten, persones buides, persones “planes”, sense cap tipus d’accent ni sabor....i ara, sense voler sentir-me superior (ja sabeu que admiro la força i despreocupació d’aquests líders, que triomfaran i viuran sense masses preocupacions, i pujaran la muntanya amb més facilitat), qui no arribi a sentir, ni desenvolupar la seva sensibilitat, potser viurà més tranquil, però també em fa una mica de llàstima....
I és que no puc evitar de sentir-me afortunada de poder desenvolupar la meva ànima d’una manera única i irrepetible, i de viure les coses vibrant, i de sentir papallones a l’estomac constantment i davant milers d’estímuls.....emocions irrepetibles, plaers inconfessables...és com estar en un ball de conte de fades, en un somni d’aquests extasiants, i que mai s’acabi.....la sensibilitat, és tot un plaer!

"La manera más profunda de sentir una cosa es sufrir por ella"
Gustave Flaubert

Ulls plens de destí

El camí misteriós va cap a l’interior. És en nosaltres, i no en cap altre part, on es trova l’eternitat dels móns, el passat i el futur

NOVALIS

L’altre dia, estirada en un dels sofàs de consulta d’en Woody Allen (si, si, un psicoanalista raquític, en una habitació a la penombra, amb llibreta, ulleres enormes, caigudes, i boli amb la punta mossegada) vaig començar a somniar desperta i amb veu alta. Explicava que volia volar i volar, eternament, i mantenir-me a la deriva en un estat contagiós d’alegria, somrient a tothom, còmplice també de la seva joia i bon humor. Els pulmons se m’omplien de ganes de cridar, de xisclar, per una gran necessitat de canalitzar la meva gran emoció i no explotar en mil bocins. L’estomac, oprimit per un nerviosisme excitant, estava ple de papallones, formigues i d’altres espècimens als quals se’ls atribueix simptomàtiques de l’amor i sentiments a flor de pell. Flotava en un estat d’absoluta pau i comunió amb el món. Amb sentia com Novalis, envoltat d’un tot aclaparador, en un prat envoltada de flors, gespa fresca i esponjosa, i de gran aroma.....un tot ideal del qual no volia fugir mai més, on tot era possible i on, mirant el cel blau, podia veure i olorar un munt d’experiències vibrants que cíclicament recorreria el meu cos i eriçaria tots els pèls del meu cos...allí no era possible la frustració, ni el dolor, ni la por.....

I tot just semblava que arribava a un clímax sense fi, que ja contreia tots els músculs del cos i frisava d’emoció......vaig despertar....No hi havia sofà de pell, ni en Woody Allen conduint-me cap al cel, ni estava en la penombra..... i és que no vivia en cap lloc de cinema, ni de poesia ni d’art....estava on sempre havia estat....a la meva realitat, en mi mateixa, amb els meus ulls plens de destí, somniant....

Havia confós els meus desitjos amb una realitat palpitant....i és que realment volia a en Woody Allen, perquè amb la seva manera de relativitzar-ho tot i de sobreviure còmodament a les galledes d’aigua freda d’aquest món, em contagiés i em fes enriure’m-en de tota la realitat!!!!! Ja ho deia ell, ja, “La meva manera de bromejar és dir la veritat. És la broma més divertida”.....catxis els bromistes!

Boires fosques...si estàs deprimit, avui millor no llegir-nos!!!

Avui no és de dia de positivitzar lo negatiu. O millor dit, es dia de refregar-se o remullar-se en la melanconia, com li agrada (i realment li agrada!, vaya tela...) fer a un bon amic meu. I és que és pràcticament impossible respirar aquella alegria de papallonetes estomacals, que durant mesos t’ha acompanyat a tot arreu, quan les branques de la tardor ja comencen a fregar-te amb les puntes dels dits, i mica en mica, veus com van guanyant terreny.

Acabat l’estiu, tot té un regust amarg a vida ja coneguda, a rols repetitius, i cada cop més esgotadors, que tallen d’arrel qualsevol ànim pel canvi i la novetat. I malgrat davant teu, alguns projectes futurs et posen al bord d’un abisme que et remou les entranyes, i et transporta a una agradable sensació que es balanceja entre el pànic i l’excitació, hi ha coses que, per desgracia, no canvien mai. I de veritat, no vull enfonsar l’esperit originari del “visc@ en positiu” (seria "el acabóse", que deia la Mafalda); tot i que després dels esforços per veure i mostrar el millor de la bella vitta (que idealment ens ha d’envoltar i inundar de llum, i fer assaborir al màxim l’existència) un té dret a mirar de refiló la ronya que s’amaga darrera....no?!!!

En fi, que la tardor no porta canvis (o si més no, de poc profit), sinó que molt sovint et fa tornar enrere i iniciar de nou el tortuós camí; repeteix esquemes fins a la sacietat, i sol acabar per enfonsar-te en la més vulgar de les misèries (i la tardor no té res d’spleen romàntic, no, sinó més aviat d'angoixa postmoderna...).

No obstant, després de tot plegat, i només per qüestions de supervivència emocional, quan la melanconia pesa tant sempre em ronda pel cap algunes idees positives. És una sensació encoratjadora el fantasejar que a partir d'ara ( aquest any si!) a la meva existència li passaran milers de coses emocionants; que noves experiències em faran vibrar i sentir allò mai experimentat; que la meva vida serà un constant riure i xisclar de plaer, i que sentiré, constantment, com el meu estomac es remou en un vertigen excitant..... I continuo sommiant, encara més: en aquesta nova etapa, la seguretat i el coratge m’acompanyaran dia a dia per fer fora tot els dimonis (que ells, també, després de les seves vacances, tornen de nou per turmentar-nos!), dimonis disposats a recordar-me totes les meves debilitats, defectes, i en definitiva, totes aquelles coses que hi ha en mi i que fan que retrocedeixi en el créixer vital.

Mmmmmmm....No tinc res més a dir...i més ara que acaben de trucar-me, o millor dit, m’han fet una “perdida” (coses modernes de la vida, buides de significat, que l'única raó de ser és economitzar....putes rates!), que encara m’han tocat més els .......ehem, i m'han retornat a una espècie de rutina sense sentit....millor deixem-ho aquí, que qualsevol cosa que avui digués seria massa "destroyer"!

Bon vent i barca nova!

Compte amb la tristesa....és un vici

Gustave Flaubert

Bonne rentrée, sense depressions ni stress

La tornada (aiiiiix) aquesta lenta, palpitant, i estranya tornada. Un retornar que ens trasbalsa i ens recorda que l’estiu, les vacances, només han estat petites pauses d’un tot confús i caòtic. Ha estat el clímax d’un cicle que any rere any dóna voltes i passa pels mateixos camins però en direccions diferents.

Ara l’estiu s’està acabant i amb ell es cremen els darrers cartutxos de sol, despreocupació, calors, cerveses tardaneres, i nits a la fresca. Però, malgrat l’estiu s’acaba, no vull estar sentint tota l’estona paraules com “depressió o stress postvacacional”..... xorrades! La veritat és que crec que més aviat l’estiu sol comportar només la culminació d’una etapa, i en acabar-se, simplement es tracta d’un ritual de renovació: saltes el foc, et purifiques i tornes a iniciar una nova etapa, un cicle que apareix ben pulcre per encetar i gastar, per viure i reviure, allunyat ( com si ben bé es tractés només d’un somni) de les etiquetes, classificacions, i perjudicis que durant l’etapa anterior hem anat acumulant.

En fi, sense voler donar més voltes, i a causa de la manca d’inspiració que em provoca la meva depressió postvacacional (JAJAJAJAJA), em limito a donar la benvinguda a la nova etapa que ara encetarem. Un període que sempre va acompanyat per alguns canvis (per alguns més, per alguns menys), de trencaments, de continuïtats agradables i de continuïtats absolutament asqueroses (és un espai positiu, no idiota ;P); de retrobaments; d’amors i desamors; d’alegries i tristors....en definitiva, un espai complex i variat que, si més no, torna replet d’experiències llestes per ser viscudes i saborejades, tragades o escupides. Però, en qualsevol cas, experiències que et fan sentir cada dia més una mica més viu. I com a visió positiva limitada que es sol tenir en acabar-se les vacances, ara per ara, vibrar a la vida i sentir-se viu és el projecte més agradable i excitant d’aquesta nova etapa. Si això no existís, ni positivisme ni hòsties.

Bonne rentrée!!!!!

Odio la realitat, pero és el únic lloc on es pot menjar un bon bistec.
Woody Allen

De viatges i metamorfosis

Un viatge és una nova vida, amb un naixement, un creixement, i una mort, que se’ns ofereix en l’interior de l’altre. Aprofitem-ho!
Paul Morand

Me’n vaig de viatge, en busca de paradisos i cels promesos, buscant somriure, riures, i complicitats. Vaig de vacances a purificar-me, a netejar el meu interior, a sentir-me viva, perquè a la tornada em senti més realitzada i amb forces per afrontar nous reptes que em facin créixer i evolucionar cap a estats de felicitat i satisfacció personal cada cop més intensos i plaents.

Me’n vaig de vacances, i ja abans de marxar, ja somnio amb la brisa marina acariciant-me i fent volar els meus cabells, amb el tacte de la sorra als peus (i a dins del banyador, també), la fredor de l’Atlàntic, i l’emoció de mirar embobada els paisatges exuberants del nord.

Me’n vaig de viatge i així oblidaré els mals moments (sempre s’acaben oblidant) i només recordaré aquelles coses genials que han passejat al meu costat i m’han fet vibrar durant aquest darrer any.

Marxo de vacances ...i com en qualsevol viatge, es tracta d’un trànsit en què marxo essent una persona i potser torno convertida en un altre.....

Bones vacances! que gaudiu plenament i que les ninetes no parin de bellugar-se en busca d’allò nou i esplendorós que ens depara la vida......

Lux

Lucidesa, bogeria, i química hormonal

La regla. Quan una dona té la menstruació, tot se li fa estrany, com si veiés i percebés les coses amb una lupa que distorsiona però aclareix a la vegada . Sembla mentida, que parli d’això, però en vull parlar i sense abusar en absolut d’aquells tòpics masclistes tan idiotes de la mala llet o de la insuportable lleugeresa de l’ésser. No. Jo em refereixo a la sensació estranya que ens envaeix, als sentiments volàtils que aterren al nostre cap i tornen a alçar el vol en menys de 30 segons. Són sentiments contradictoris, sensacions vagues, rareses incorpòries que ens empapen durant uns dies......I només son tres o quatre dies, però tres o quatre dies en què les hormones t’obren a una altra dimensió, et projecten en un miratge, ja que tot plegat sembla ser que aquesta percepció no és res més que l’engany de la química hormonal, un realitat distorsionada i d’intensitat desviada transitòria i desfassada.

No obstant, quan reflexiono sobre això, em ve al cap aquella idea de la falsa realitat i la vertadera ficció. És a dir, quan una persona es troba en un estat d’absoluta “claredat” intel·lectual però s’hi troba fora de la seva realitat més quotidiana, no és estrany plantejar-se si aquesta presumpte realitat, aquesta “veritat”, no és, en el fons, més que un miratge, i allò que sembla ser mentida, la ficció, és una mentida tan versemblant que s’erigeix com a realitat absoluta (la “vida es sueño”?). És a dir, que potser en aquest estat estrany que t’empenyen a percebre les hormones és quan et troben un estat de més lucidesa.

I amb tot això no vull dir que el “boig” sigui en totes les accepcions una persona assenyada, o que els bojos ho perden tot menys la raó, com deia Chesterton, però si que hi ha determinats estats de “bogeria” transitòria, d’una dolça alienació, que ens fa veure les coses amb una clarividència i amb una nitidesa que espanta. I és en aquests moments lúcids de boig quan tant pots arribar a percebre la brutícia interna de les altres persones, o entreveure quins són els interessos que les mouen i les fan actuar com a tal, com veure’t i retrobar-te a tu mateixa i conèixer quin és el teu poder interior i com es distribueix la força a les teves entranyes....perquè en aquests estats d’aparent feblesa i de sentiments suspesos en el limbe, és quan més profundament t’arribes a conèixer a tu mateix, és quan més fort et pots arribar a sentir, i és com millor et pots redescobrir........

Como todos los soñadores, confundí el desencanto con la verdad.
Jean Paul Sartre

La vida és un arc d’iris que inclou el negre....

Els dies grisos posen a qualsevol una mica melancòlic....Estiguis en un gran moment, en un de mediocre, o en un d’agre, els dies sense sol no són proclius a l’alegria i la despreocupació, sinó tot el contrari. Un dia tapat com avui enfonsa tots els ànims, i ens fa adonar de com el clima ens determini tant l’estat d’ànim, i arribi a marcar-nos de tal manera que, sense sentit ni cap explicació, tingui el poder de modelar els ànims i els pensaments que ens envaeixen.....

I la malenconia, personalment, crec que no és del tot dolenta, doncs remena i troba els pensaments més profunds i insòlits que ajuden a l'autoconeixença. Això si, aquesta melancolia no és nociva mentre no ens desviï del nostre camí i ens faci caure en la tristor, el desencís més absolut, i ens els records més desagradables; o mentre no et faci accelerar el batec del cor i t’estrenyi el coll de l’estomac amb aquella sensació d’ànsia que ens produeix el sentir-nos perduts i desviats d'aquell camí que tant bé ens guiava. Quan el cel està gris, i t’envaeix aquest abatiment d'anyorança, un calfred et ressegueix la columna vertebral, i una suor freda t’eriça els pèls de tot el cos.

Avui és un dia d’aquests, de melangia, desencís i confusió, de sensacions estranyes que et fan pensar que potser t’has equivocat de camí, o has agafat la bifurcació errònia. Avui, els projectes, els somriures, i les sensacions càlides i agradables que residien en el teu esperit s’han perdut en la boira blanca. Quina sensació més horrible, no?

No obstant, aquest ÉS un espai de POSITIVITAT, de força afirmativa, i de poder reparador, així que, amb aquesta reflexió ombrívola, no volem pas desviar-nos del camí il·luminador. Sinó que, de fet, posar de relleu l’efecte que té sobre molts de nosaltres els dies grisos com avui, té com a finalitat adonar-nos-en de lo meravellosos que són els dies de sol, aquells dies de ment clara, idees prodigioses, i força interior...és a dir, que si no coneixem el negre, tampoc sabrem distingir el blanc....

La bilis negra no podrà amb nosaltres......