Espera, potser tot canvia...i sinó, tornar a començar de nou de vegades és la millor opció....mai és tard per ser feliç...
I si, mentre deixeu passar l'abisme, voleu passar una bona estona sense pretensions (al Rob Fleming d'High Fidelity li hagués encantat) us recomano fer-ho amb Begin Again (John Carney, 2013)
Després veureu la vida des d'una altra perspectiva :) perquè el què semblava obvi us sorprendrà!
Ganes boges de vacances, de volar, de tornar a tenir 20 anys, ganes de no pensar, de deixar-se endur, de vibrar com la primera vegada, ganes de ser un altre, i fugir, córrer, perdre's.....
Ens relacionem, també, en diagonal. Fem equilibris sobre la línia que
separa el món real del que alimentem en les nostres pantalles. Tenim mil
vides a l’abast, totes despullades en xarxa, som voyeurs i
exhibicionistes a parts iguals i, malgrat tot, no aprofundim en les
nostres relacions. Compartim àpats sense assaborir-los, fotografiem
paisatges que ni hem mirat, sentim música canviant frenèticament de
cançó, parlem sense ser-hi mai del tot, i sempre, sempre, estem pendents
del que vindrà després. Ni girem rodons, ni ens aguantem drets ni
gaudim dels moments d’horitzontalitat. No descansem. No parem. Mai.... Josep M Cortina (llegir-ne més...)
Ostres tu, comencem molt malament l'any (i misteriosament amb el número 69 com a constant...)
El millor rival de Robin Hood....Llefiscós i fastigós (histèric, histriònic, desquiciat i pervers) governador de Nottingham, amb la seva estimada bruixa d’ulls entelats a l’ombra, intentant tenir un fill (intentant violar) a Marian mentre un capellà aturadet els casava...qui prometia que li treuria el cor a Robin Hood amb una cullera perquè com que no era afilada li faria més mal....o que atemoritzava a les donzelles manant-les anar a l’alcova: tu a les deu i mitja, tu a les deu i quaranta-cinc...i porta’t una amiga.
I per molt mític que fos com a professor Severus Snape, per mi també era en Harry (un altre Harry, no el Potter), el marit infidel de l’Emma Thompson a Love Actually (que és ja una tradició nadalenca més).....mai el regal d’un CD de la Joni Mitchell havia tingut un sabor tant amarg....
Quan els camins es bifurquen, i estàs allà parat, en la línia que separa un i altre. No saps quin és el bo. Potser no ho és cap d'ells, però estàs obligat a caminar. Fins i tot quan estàs quiet, no te'n pots deslliurar....i al cap i a la fi, et gires i no hi ha ningú a qui preguntar. Estàs absolutament sol.
Oh, can't anybody see
We've got a war to fight,
Never found our way
Regardless of what they say.
How can it feel, this wrong
From this moment,
How can it feel, this wrong.
Storm
In the morning light,
I feel
No more can I say,
Frozen to myself.
I got nobody on my side,
And surely that ain't right
Surely that ain't right.
Oh, can't anybody see
We've got a war to fight,
Never found our way
Regardless of what they say.
How can it feel, this wrong
From this moment,
How can it feel, this wrong.
Oh, can't anybody see
We've got a war to fight,
Never found our way
Regardless of what they say.
How can it feel, this wrong
From this moment,
How can it feel, this wrong.
Perquè el temps és cíclic. Vivim en cicle, tot arriba i torna a passar. I entre els desitjos i els fets hi ha només una línia de voluntat i tenacitat, d'il·lusió i ganes....així que t'agafaré les mans, conduiré el tren, seré un pescador, amb la llum al meu cap i tu entre els meus braços...
