Entre copes

Entre copes, entre amics.

Una copeta de vi, una taula de formatges, pa amb tomàquet (salivera salivera)...
I amics. Somriures, rialles, mirades, complicitat, mans obertes, ments despertes, i el món flueix cap al seu punt just....

Mica en mica, l'ampolla es buida i la vermellor puja, la sensació de plaer, de fraternitat, d'amor...
Entre copes, entre amics, tot sembla més fàcil, tot perd la magnitut incontrolable de la nostra tragèdia ....les muntanyes de sorra ja no són més que lleugeres dunes, que petits formiguers, fàcilment franquejables...

On hi hagi converses àgils, divertides, confessions, acudits, passió....que desapareixi la tristor, el tedi, la malaurança, la foscor...

Entre copes, entre amics, tot té millor sabor, tot fa millor olor, els colors brillen...la intensitat t'embriaga...

Començem a viure doncs. Obre el vi que jo tallo el formatge....

Je pense....

Je pense à toi i tot es torna confús...

Je pense à toi i la realitat xoca

D'aquí a allà tot canvia, tot és tan diferent, tot té una altra olor, tot es transforma en un cel on no puc arribar...com en un somni, puc veure, però quan toco es desfà entre les meves mans...

Je pense à toi i tot em fa dubtar

Les paraules no m'arriben, les olors em fan trontollar, i el sol crema diferent...puc creure o no, puc deixar-me endur en un mar de dubtes, puc sentir com l'aire es torna dens....puc somriure però no riure, perquè el so està atrapat en aigües pantanoses...

Je pense à toi i ja no sé què pensar...

Je pense à toi ...(music)

Les projeccions funcionen....

Si senyor...o funcionen o és que realment existeix bona sort!!! que estrany....
Però és així, si senyor si si siiiii
I ara, un cop la projecció ja és ral, només queda gaudir-ne, deixar-se endur....és temps de vibrar, és temps de sentir, és temps de ballar...un tango, dels de sempre, amb alberginies i canyella....

Dolça música de la satisfacció, dolç alateig de les papallones....

GOING ON (music)

Projecció nº 2

Una mica més del mateix....continuem amb la projecció doncs és l'únic camí viable per aconseguir que el món no esclati en bocins, aquests m'esquitxin i m'aboquin a la desesperació....

Com lluitar contra l'inevitable si no és desitjant en el teu fòrum intern que finalment puguis volar i volar al teu paradís particular, a la teva vall de roses, a la terra taronja, a la pell bruna i a l'olor especiada....

Oumou Sangare ho deia, la mort es terrible, Saa magni, especialment la mort de l'ànima, la pèrdua d'allò que t'insufla vida, que et balanceja dolçament i que et fa perdre deliciosament el cap...

El destí no pot ser tan cruel, tan injust....

Així que projectem-ho de nou, tot s'arreglarà, podré volar cap a l'altra posta de sol, cap les dents blanques i el somriure franc, cap a les mans suaus.....espera'm, prometo que vindré....

Projectem....fins a l'infinit....

Projectant-me d'aquí a l'infinit

Projecto....estic en completa projecció....en el moment en què ja no sé ben bé a qui resar, més ben dit, no en sé pas....és temps en què la fe i la força ha de sortir de l'estomac, cal projectar....tothom em diu projecta i no t'anticipis...I jo projecto....però costa, costa molt....és un esforç mental impressionant.....
Projecto, projectem.....serà així, com jo vull, ho aconseguiré, hi aniré, volaré...seré jo l'au que vola, no l'ocell que m'ataca i se m'enganxa a l'espatlla (ecs, les plomes)....
Projecto....ouuuuummmmmh, projecto projecto....somnio somnio, sigui com sigui ho aconseguiré...sembla mentida que la Història, així, en majúscules, pugui posar trabes al meu idi·li.... (quin egoïsme...però és per supervivència....és per amor....)

Projecto,projecto, em projecto....i ho faig tancant els ulls, balancejant-me amb la cadència d'aquesta música....


La saviesa popular diu que l'esperança mai es perd...que no s'equivoqui, doncs aleshores si que estem ben perduts....

Projectem...ens concentrem...projectem....

I a més, escribim....és una manera més de projectar-se, de fer físic, tangible, la projecció....

I cantem....cada vegada més alt, cada vegada més fort.....projectant-me d'aquí a l'infinit....que no s`apaguin els somnis, que el projector continuï connectat......

Un bon viatge

Sempre escollim una data per a nous propòsits, per a noves idees, per a fer allò que no hem fet.....és necessari per a poder continuar creixent, canviant, evolucionant....per tal d’aconseguir aquelles coses que tanta mandra ens fan, que tant feixuges semblen (uix, pobre força de voluntat, com pateix aquests dies)....

Però tot això que dic és obvi i no té cap secret, cada any és igual, cada cicle comencem amb la mateixa cançó...la veritat, però, és que a mesura que passa el temps es va deixant de cantar aquesta melodia i ballem al son d’altres compassos...i quin problema hi ha? No hem de ser tan exigents ni estrictes amb nosaltres mateixos..ho hem d’intentar, es clar, però també hem de deixar que entrin a les nostres vides les novetats que ens anem trobant pel camí...per què no gaudim de desviar-nos dels propòsits?...no cal perdre’s en un batibull tampoc, però no viuríem amb tanta intensitat ni vibraríem tant si no deixéssim de tant en tant que aquelles coses que ens creuem pel camí ens omplin, ens desestabilitzin....gràcies a obrir-te a les aventures de la vida, aconseguim ser una mica més plens, aconseguim despertar-nos cada matí i recordar, amb un somriure extasiant, que hem aconseguit viure, viure realment, una micona més.....

És com aquell acudit que circulava per Internet, en què una dona deia com volia arribar al dia de la seva mort....no recordo massa bé, però deia alguna cosa com que arribava amb una copa de vi a la mà, amb un tros de pastís de xocolata a l’altra, a tota pastilla, derrapant, escabellada, satisfeta i somrient pels dies i nits passades....un bon viatge, vaja ;)

bocins de cel

L'altre dia, Dani Rovira, un tragi-còmic andalús, enmig del seu monòleg sobre l'eterna búsqueda d'allò que anhelem dia a dia sense saber exactament què és, més enllà de semblar-nos que ens falta constantment, va relacionar un poema de Mario Bennedetti amb una lliçó que la seva àvia li va ensenyar de ben petit.

L'àvia li deia que el cel s'havia de conseguir poc a poc, bocí a bocí, esforç rere esforç, millorant mica en mica, fent petits actes, com menjar-se la sopa sense rondinar o abraçar desitnteressadament a qui estimem..... calia fer-ho poc a poc, perquè si en algún moment el cel s'aconseguís de cop, tot sencer, seria un desastre total, una hecatombe...."per què seria tan terrible?" li preguntava l'infant a la seva àvia...."perquè aleshores et relaxes" li contestava ella....

I és així. Si aconseguim el cel, si aconseguim l'element que tant desitgem, i ho logrem amb tota la seva magnitud, completament, ens relaxem. I això ens impedeix continuar lluitant, insistint, millorant, imaginant.....sempre, millor bocí a bocí, doncs no perdrem mai les ganes de més i procurarem créixer, conèixer, ser millors persones, i ens esforçarem per ser més feliços....sempre estarem a una passeta d'aconseguir el cel, i això ens farà encara més brillants.....mai aconseguirem tot completament, però és això el què ens fa tant humans, i això és el què també ens fa avançar......


Otro cielo

No existe esponja para lavar el cielo

pero aunque pudieras enjabonarlo

y luego echarle baldes y baldes de mar

y colgarlo al sol para que se seque

siempre te faltaría un pájaro en silencio.

No existen métodos para tocar el cielo

pero aunque te estiraras como una palma

y lograras rozarlo en tus delirios

y supieras por fin cómo es al tacto

siempre te faltaría la nube de algodón.

No existe un puente para cruzar el cielo

pero aunque consiguieras llegar a la otra orilla

a fuerza de memoria y pronósticos

y comprobaras que no es tan difícil

siempre te faltaría el pino del crepúsculo.

Eso porque se trata de un cielo que no es tuyo

aunque sea impetuoso y desgarrado

en cambio cuando llegues al que te pertenece

no lo querrás lavar ni tocar ni cruzar

pero estarán el pájaro y la nube y el pino.

Mario Benedetti