Projectant-me d'aquí a l'infinit

Projecto....estic en completa projecció....en el moment en què ja no sé ben bé a qui resar, més ben dit, no en sé pas....és temps en què la fe i la força ha de sortir de l'estomac, cal projectar....tothom em diu projecta i no t'anticipis...I jo projecto....però costa, costa molt....és un esforç mental impressionant.....
Projecto, projectem.....serà així, com jo vull, ho aconseguiré, hi aniré, volaré...seré jo l'au que vola, no l'ocell que m'ataca i se m'enganxa a l'espatlla (ecs, les plomes)....
Projecto....ouuuuummmmmh, projecto projecto....somnio somnio, sigui com sigui ho aconseguiré...sembla mentida que la Història, així, en majúscules, pugui posar trabes al meu idi·li.... (quin egoïsme...però és per supervivència....és per amor....)

Projecto,projecto, em projecto....i ho faig tancant els ulls, balancejant-me amb la cadència d'aquesta música....


La saviesa popular diu que l'esperança mai es perd...que no s'equivoqui, doncs aleshores si que estem ben perduts....

Projectem...ens concentrem...projectem....

I a més, escribim....és una manera més de projectar-se, de fer físic, tangible, la projecció....

I cantem....cada vegada més alt, cada vegada més fort.....projectant-me d'aquí a l'infinit....que no s`apaguin els somnis, que el projector continuï connectat......

Un bon viatge

Sempre escollim una data per a nous propòsits, per a noves idees, per a fer allò que no hem fet.....és necessari per a poder continuar creixent, canviant, evolucionant....per tal d’aconseguir aquelles coses que tanta mandra ens fan, que tant feixuges semblen (uix, pobre força de voluntat, com pateix aquests dies)....

Però tot això que dic és obvi i no té cap secret, cada any és igual, cada cicle comencem amb la mateixa cançó...la veritat, però, és que a mesura que passa el temps es va deixant de cantar aquesta melodia i ballem al son d’altres compassos...i quin problema hi ha? No hem de ser tan exigents ni estrictes amb nosaltres mateixos..ho hem d’intentar, es clar, però també hem de deixar que entrin a les nostres vides les novetats que ens anem trobant pel camí...per què no gaudim de desviar-nos dels propòsits?...no cal perdre’s en un batibull tampoc, però no viuríem amb tanta intensitat ni vibraríem tant si no deixéssim de tant en tant que aquelles coses que ens creuem pel camí ens omplin, ens desestabilitzin....gràcies a obrir-te a les aventures de la vida, aconseguim ser una mica més plens, aconseguim despertar-nos cada matí i recordar, amb un somriure extasiant, que hem aconseguit viure, viure realment, una micona més.....

És com aquell acudit que circulava per Internet, en què una dona deia com volia arribar al dia de la seva mort....no recordo massa bé, però deia alguna cosa com que arribava amb una copa de vi a la mà, amb un tros de pastís de xocolata a l’altra, a tota pastilla, derrapant, escabellada, satisfeta i somrient pels dies i nits passades....un bon viatge, vaja ;)

bocins de cel

L'altre dia, Dani Rovira, un tragi-còmic andalús, enmig del seu monòleg sobre l'eterna búsqueda d'allò que anhelem dia a dia sense saber exactament què és, més enllà de semblar-nos que ens falta constantment, va relacionar un poema de Mario Bennedetti amb una lliçó que la seva àvia li va ensenyar de ben petit.

L'àvia li deia que el cel s'havia de conseguir poc a poc, bocí a bocí, esforç rere esforç, millorant mica en mica, fent petits actes, com menjar-se la sopa sense rondinar o abraçar desitnteressadament a qui estimem..... calia fer-ho poc a poc, perquè si en algún moment el cel s'aconseguís de cop, tot sencer, seria un desastre total, una hecatombe...."per què seria tan terrible?" li preguntava l'infant a la seva àvia...."perquè aleshores et relaxes" li contestava ella....

I és així. Si aconseguim el cel, si aconseguim l'element que tant desitgem, i ho logrem amb tota la seva magnitud, completament, ens relaxem. I això ens impedeix continuar lluitant, insistint, millorant, imaginant.....sempre, millor bocí a bocí, doncs no perdrem mai les ganes de més i procurarem créixer, conèixer, ser millors persones, i ens esforçarem per ser més feliços....sempre estarem a una passeta d'aconseguir el cel, i això ens farà encara més brillants.....mai aconseguirem tot completament, però és això el què ens fa tant humans, i això és el què també ens fa avançar......


Otro cielo

No existe esponja para lavar el cielo

pero aunque pudieras enjabonarlo

y luego echarle baldes y baldes de mar

y colgarlo al sol para que se seque

siempre te faltaría un pájaro en silencio.

No existen métodos para tocar el cielo

pero aunque te estiraras como una palma

y lograras rozarlo en tus delirios

y supieras por fin cómo es al tacto

siempre te faltaría la nube de algodón.

No existe un puente para cruzar el cielo

pero aunque consiguieras llegar a la otra orilla

a fuerza de memoria y pronósticos

y comprobaras que no es tan difícil

siempre te faltaría el pino del crepúsculo.

Eso porque se trata de un cielo que no es tuyo

aunque sea impetuoso y desgarrado

en cambio cuando llegues al que te pertenece

no lo querrás lavar ni tocar ni cruzar

pero estarán el pájaro y la nube y el pino.

Mario Benedetti

Envaïda pel vent del nord

Pàgina a pàgina no he pogut parar de devorar-te.....jo podria ser perfectament l’Emmi i quin gust tenir un Leo a la meva vida.....però crec que veritablement sóc un Leo que em torno boig per a la inconsistència i inconstancia d’una irresistible Emmi.....

Frase a frase, lletra a lletra, m’ha permès endinsar-me en la complexitat del nostre món, somriure, riure, emocionar-me, patir o plorar...però sobretot, no he pogut parar de devorar les pàgines, les lletres i els personatges....sense poder parar de llegir em resistia a que s’acabessin, s’esgotessin les planes, perquè sense allò tot semblava tenir menys sentit, perquè el mirall que representava et feia sentir menys sol, acompanyat en la teva realitat, germà de la situació....

Ben endins, completament identificada, i profundament commoguda per uns personatges tant antiplans. Ben al contrari: complexos, voluptuosos, canviants, versemblantment esquizofrènics....tots som Emmis i Leos potencials, tots som aquest microcosmos terrenal que és un plaer descobrir.... com també és un plaer sentir-se tant internament regirat durant les poc més de 24 hores que pot perdurar aquesta obra a les teves mans.....

Ningú pot deixar de devorar-lo, ningú pot evitar que aquesta antitípica història d’amor, d’humanitat, de intensitat (de deixar-se endur per allò que no té sentit, sense por a la impossibilitat a les negacions i dificultats), si qui realment et devori per dins...

Ara estic esperant que la setena onada arribi a mi....i espero que no se m’emporti massa endins.....quina llàstima que la ficció no pugui superar mai la realitat.....

No és fàcil el jo

It's not my name....



salto, ballo, rodolejo, per no sentir el vertigen.....cada cop puges la muntanya més de pressa, però el risc de caure és cada vegada més gran....

Poso aquesta canço i em deixo endur per la seva vitalitat, rodant i rodant sense parar...potser amb aquesta energia centrífuga deixo de tocar de peus a terra i perdo la por....suposo que és humà tenir por...tothom en té, sinó no sobreviuríem i ens estingiríem...

No sóc jo, és la meva por a vibrar massa, la por a trencar convencionalismes sense estar preparada per fer-ho....no és fàcil caminar "por el lado salvaje de la via! no és fàcil ser jo, no és senzill ser jo...... no és fàcil el jo.....Be the one.....

Tic-tac...TOC

La leyenda del tiempo (music)

El sueño va sobre el tiempo
Flotando como un velero
Nadie puede abrir semillas
En el corazón del sueño

El tiempo va sobre el sueño
Hundido hasta los cabellos
Ayer y mañana comen
Oscuras flores de duelo

El sueño va sobre el tiempo
Flotando como un velero
Nadie puede abrir semillas
En el corazón del sueño

Sobre la misma columna
Abrazados sueño y tiempo
Cruza el gemido del niño
La lengua rota del viejo

El sueño va sobre el tiempo
Flotando como un velero
Nadie puede abrir semillas
En el corazón del sueño

Y si el sueño finge muros
En la llanura del tiempo
El tiempo le hace creer
Que nace en aquel momento

El sueño va sobre el tiempo
Flotando como un velero
Nadie puede abrir semillas
En el corazón del sueño

El sueño va sobre el tiempo
Flotando como un velero
Nadie puede abrir semillas
En el corazón del sueño

Per això no vull deixar de somniar...els meus somnis traspassen espai i temps, oceans, muntanyes, deserts i parets.....
els meus somnis em permeten reviure l'extasi...
els meus somnis tenen olor, color, llum....

Aborridament íntima, maravillosament feliç

Moltes vegades em comparo. És un acte inevitablement humà. Però no amb coses banals, ínfimes, sinó veritablement profundes.

Llegeixo i penso que no estic a l’alçada....penso que no brillaré amb la mateixa intensitat i que els somnis d’infància només eren això....somnis. Per uns instants penso que no ho he aconseguit perquè no m’hi he llençat, perquè els meus transtorns obsessius compulsius han anat per altres dreceres, han caçat altres bèsties, i no han domat la ploma, l'escriptura, els blogs, les pàgines....així que tot i imaginant-me algun dia en biblioteques i prestatges, en el glamour de l’èxit personal, ara sóc insulsament apreciada per haver desenvolupat un ric món de dolçor, rialles, i contes de portes endins....i sense traumes per a serva miga de la mediocritat, per no estar a l’alçada d’altres modernitats, de qui li agrada enumerar vicis com en un anunci de compreses i triomfa pels seus originals deliris, de qui se centra en gintonics, cigarrets i cantants underground....sóc diferent en un discurs aborridament íntim....però, aleshores penses, què coi, si que he triomfat, si que he arribat a guanyar batalles, potser no la dels somnis i deliris literaris, però si aquelles que la vida m’ha plantat al davant.

I veritablement sí que he triomfat, he aconseguit vibrar. I explotar. I ser feliç, l’objecte més cobdiciat, I d’aquesta manera, ara sóc una mica més guanyadora, ara sóc una mica més forta, ara sóc una mica més jo....única, intransferible, impossiblement igualada.....

Com una nena petita dono voltes i voltes descalça sobre la gespa. Sento l’herba entre els dits. Suposo que sembla una escena d’una peli de l’Isabel Coixet, o una imatge més d’aquesta escriptura de la qual parlava abans....però la veritat és que això no és res més que la meva realitat. I és que si tanco els ulls puc flotar d’aquesta manera, sentir l’olor de la terra molla, percebre els rajos de sol rogencs que tenyeixen la meva pell. I les papallones que no paren.....rialles i rialles i ganes d’explotar en mil bocins.....

La senzillesa de la felicitat de vegades és sorprenent. Quan perdurarà aquest dolç abisme que no em deixa posar els peus a terra? Els meus dits nus encara continuen enganxats a la naturalesa...un d’ells a l’herba fresca, l’altre acariciat per la sorra....

Si et compares, has perdut! (Doris Dörrie)

I entremig de tot, et vaig trobar.....ahir, avui i demà.....