mmmmmmmmmmmmmmm........

Per fi arriba el dia D, l’ansiat, desitjat dia, l’objecte de l’espera, les fantasies, els somnis....friso per volar de nou, per deixar-me gronxar en el nou ritme, banyar-me a la nova llum....té un altre color, una música pròpia, una olor especial....mmmmmmm....tanco els ulls i em transporto abans d’hora a allà, amb qui m’encanta, m’apassiona i em fa vibrar....

Quina emoció.....quina emoció!!!!!!!.....faig saltironets com una nena petita amb sabates noves....i amb globus, gelat de xocolata, purpurina, corona de princesa....aiiiiiiiiiiix, els minuts passen massa lents, les hores queden sostingudes en l’espai i el temps, en l’univers, entre galàxies desconegudes.....si, si, l’espera és desesperant...però mentre espero em deixo endur pels pensaments, perquè l’espera de somni i imaginació és deliciosament excitant......i encara que fer-se expectatives diuen que no és bo, ara sé que, en aquest cas, s’equivoquen...conec el desenllaç, i mai em decepciona, és tal i com desitjo que sigui, és tal i com ha de ser....

I si en algun moment el meu camí sembla tornar enrere, ara veig que simplement ha estat una trampa instantània, d’impulsos mal entesos.....perquè ara ja no puc frenar la transformació , el canvi, el procés de creixement......ara no puc frenar el meu càlid destí.....mmmmmmmmmm, quina dolça satisfacció, quin suau elixir....no vull despertar, vull que duri, perduri....perquè sinó, quan ho faci tot haurà acabat.....

Per fi arriba el dia D, ja s’acosta, i desitjo bojament que arribi per fi...però tinc por, perquè no vull que acabi, perquè quan realment ho visqui sé que aniré inevitablement cap el final....

La dicha de la vida consiste en tener siempre algo que hacer, alguien a quien amar y alguna cosa que esperar (T.C)

Drupa del guinder, petita, agredolça, globulosa, negra o d'un vermell fosc

Acabo d’aterrar a l’altre pol....no sé si al sud o al nord, perquè no acabo de situar-me en quin d’ells estava (per tant no puc saber en quin d’ells sóc ara).... però el què sí sé és que el d’avui és meravellosament distint al de fa uns dies....ai, que ràpidament, amb quina facilitat, amb quina agilitat la vida dona voltes, giragonses, sorpreses.... Ara estic a dalt, eufòrica, excitada, panxacontenta, feliç....per què? Mil i una coses determinen aquesta alegria esquizofrènica, mil i una coses, petites, grans, de tots els colors, fan que malgrat sigui un dia gris i plujós, avui hagi somniat amb la mel i vulgui gaudir del seu sabor fins a l’eternitat....mmmmmmmmmm...

Llueve sobre mi cara y sólo pienso en tu lejano amor .Yo pongo estrellas entre tu piel y la mía y te recorro entero, sendero tras sendero, descalzando mi amor, desnudando mi miedo. Amo la curiosa manera en que tu cuerpo y mi cuerpo se conocen. Yo, amor, he aprendido a coser con tu nombre, voy juntando mis días, mis minutos, mis horas con tu hilo de letras.Te abrazo y corren las mandarinas; te beso y todas las uvas sueltan el vino oculto de su corazón sobre mi boca (Gioconda Belli).

El temps cíclic de la vida et fa passar per moments que no desitges, que detestes, que avorreixes, però quan arriben els altres, aquells que et fan vibrar, fer saltironets i donar tombarelles, és quan te n’adones que de bo és degustar la guinda del pastís....és tot un regal de la vida, és l’aire que dóna força....I quan et sents així et canvia fins i tot la respiració....

music

..amb contradiccions....

Ell sol brilla, i no obstant els núvols no marxen del tot. Sembla mentida, tan esperar la primavera, el bon temps, tant desitjar que llum canviï de color, i malgrat això la melancolia atrapa tota vibració.....

Deu ser cosa de la por? Del pànic a un buit impossible d’amagar? De vegades te n’adones de com arrisques. I per una banda penses: no vull penedir-me de no haver actuat, de no haver-me atrevit a viure al màxim, d’exprimir tot el suc de la vida, de vibrar amb les dolces meravelles que et fan fondre el paladar. Mai se sap, diuen que no som res, i que tota la vida és un estat accidental incontrolable que val la pena aprofitar al màxim. No obstant, aferrada a aquesta follie de vivre, arriscant-me al màxim per gaudir de plaers llunyans, meravellosos però inconstants, incontrolables, de vegades t’agafen atacs de pànic, inseguretat, i acabes preguntant-he que, malgrat no som res, val la pena realment arriscar-se tant?

Mai ho sabré, mai ho sabrem.....de moment, deixem passar la melancolia, bufem conta els núvols, i que només brilli el sol de primavera; fem fugir les pors i intentem gaudir de la llum....aiiii (suspir) potser és autoconsol, però és una bona manera de sobreviure als altibaixos de l’existència....

Estamos solos y sin embargo la soledad no existe. Si juntamos las manos encenderemos el fuego imprescindible para vernos los ojos brillantes del deseo. (Giaconda Belli)

J'étais hereuse, folle....

«J'étais heureuse, folle, toute neuve, disponible... j'étais la vie, le plaisir, le
désir, jétais le vent dans l'eau, jétais l'eau dans la terre (...)Mon corps tremblait de joie.

Mon coeur battait trés fort.
Je respirais de maniére irréguliére(...)
Mon corps qui était une image plate, déferlé, dévasté, accaparé (...) recjoignait la vie. Jétais vivante.»

Tahar Ben Jelloun, La nuit Sacrée

(Era feliç, boja, tota nova, disponible...era la vida, el plaer, el deig, era el vent dins l'aigua, era l'aigua dins la terra (...) El meu cos tremolava d'alegria, el meu cor bategava molt fort. Respirava de forma irregular (...) El meu cos, que era una imatge plana, trencada, devastada, acaparada (...) reconeixia la vida. Jo estava viva)

En rehabilitació

Déjame sólo un poco de mí mismo para que pueda llamarte mi todo
R.Tagore
Recuperant-me de l’oblit, del despiste, de la inèrcia a la peresa, de la sensació que perquè esfroçar-se si ningú t’escolta....les paraules a l’aire no tenen sentit d’existència, no tenen raó de ésser....

Recuperant-me de les papallones estomacals que em fan volar i volar en una espècie de somni que cal aprofitar fins que la indomable realitat me l’esclafi....i mentrestant, esperant que el destí s’equivoqui i sigui benèvol...quin doll de vibracions, d'experiències, d'excitació....serà la primavera? flors i flors que em recorden com de meravelloses són les olors, els colors, i les sensacions....i quina llàstima no viure-les intensament durant tota l'eternitat...

És temps de recuperació, de rehabilitació, de tornar a reprendre el ritme després d’aquest saborós immobilisme, d’aquesta llarga letargia....cal tocar una mica de peus a terra encara que de tors en amunt estiguis impregnat d’una dolça melancolia, d’un record extasiant, d'un somni lluent, d’una meravella única que saps que tornaràs a viure, reviure, ben aviat....només és temps al temps i el que vols per tu, t'arribarà....ara ja brilla el sol, és temps de gaudir d'ell mentres esperes que arribi la gran catarsi.....mmmmmmmmmm

El dolç balanceig

Si la barqueta es tomba, tomba, tomba, tomba......deia una cançó infantil que et cantaven mentre sobre un llençol et balancejaven a una banda i altra. Si tancaves els ulls i et deixaves endur per aquest onejar, perdies el sentit de la realitat, i mig marejada, mig extasiada, mig emocionada, senties com el món donava voltes.....

I és com una droga que el món et doni voltes, que les ones se t’enduguin, que el balanceig et provoqui una dolça somnolència, un èxtasi.....tot està en silenci, tranquil, i amb els ulls tancats veus l’intens taronja de la llum en contrast amb les teves parpelles....
I continues deixant-he endur per les onades, gronxant-he sobre els llençols, amb els ulls tancats, les mans caigudes, i sense para de somniar amb allò que vols, allò que desitges...que d’aquí poc, estarà a frec dels teus dits...ja gairebé ho pots tocar, però de moment, a l’espera, gaudeixes de l’emoció i l’excitació d’allò que saps que ara vindrà...si la barqueta es tomba, tomba, tomba, tomba....

No perdem res del nostre temps, potser n'hi van haver-hi de més bonics, però aquest és el nostre
Jean Paul Sarte

Lluitant contra l'oblit....

Ja gairebé et tenia oblidat, soterrat en un ànim alt i un dolç somni. Però, quina pena perdre l’hàbit, les costums....perquè hi ha algunes que són bones de deixar pel camí, trepitjades i brutes, però d’altres queden al terra sense donar-te compte, oblidades, i abandonades a la seva sort....Diuen que quan el món et trasbalsa sols explotar en mil bocins, sols explorar tots els camps que saps que et duran a la serenitat de l’ànima, però quan el teu món segueix una direcció, la necessitat d’exploració, les experiències catàrtiques, es minimitzen i perden força i sentit....i em sap greu que això impliqui abandonar-te, deixar-te en aquest magma de símbols, de virtualitat, i per això avui em resisteixo a què això passi....però també penso alhora, quin sentit té donar veus, paraules i sentiments al buit, al res, a la sort de l’eco? Qui escolta la meva veu?...potser ningú......

FIRE & Rain (music)