Ell sol brilla, i no obstant els núvols no marxen del tot. Sembla mentida, tan esperar la primavera, el bon temps, tant desitjar que llum canviï de color, i malgrat això la melancolia atrapa tota vibració.....
Deu ser cosa de la por? Del pànic a un buit impossible d’amagar? De vegades te n’adones de com arrisques. I per una banda penses: no vull penedir-me de no haver actuat, de no haver-me atrevit a viure al màxim, d’exprimir tot el suc de la vida, de vibrar amb les dolces meravelles que et fan fondre el paladar. Mai se sap, diuen que no som res, i que tota la vida és un estat accidental incontrolable que val la pena aprofitar al màxim. No obstant, aferrada a aquesta
follie de vivre, arriscant-me al màxim per gaudir de plaers llunyans, meravellosos però inconstants, incontrolables, de vegades t’agafen atacs de pànic, inseguretat, i acabes preguntant-he que, malgrat no som res, val la pena realment arriscar-se tant?
Mai ho sabré, mai ho sabrem.....de moment, deixem passar la melancolia, bufem conta els núvols, i que només brilli el sol de primavera; fem fugir les pors i intentem gaudir de la llum....aiiii (suspir) potser és autoconsol, però és una bona manera de sobreviure als altibaixos de l’existència....
Estamos solos y sin embargo la soledad no existe. Si juntamos las manos encenderemos el fuego imprescindible para vernos los ojos brillantes del deseo. (Giaconda Belli)
Recuperant-me de l’oblit, del despiste, de la inèrcia a la peresa, de la sensació que perquè esfroçar-se si ningú t’escolta....les paraules a l’aire no tenen sentit d’existència, no tenen raó de ésser....
Ja gairebé et tenia oblidat, soterrat en un ànim alt i un dolç somni. Però, quina pena perdre l’hàbit, les costums....perquè hi ha algunes que són bones de deixar pel camí, trepitjades i brutes, però d’altres queden al terra sense donar-te compte, oblidades, i abandonades a la seva sort....Diuen que quan el món et trasbalsa sols explotar en mil bocins, sols explorar tots els camps que saps que et duran a la serenitat de l’ànima, però quan el teu món segueix una direcció, la necessitat d’exploració, les experiències catàrtiques, es minimitzen i perden força i sentit....i em sap greu que això impliqui abandonar-te, deixar-te en aquest magma de símbols, de virtualitat, i per això avui em resisteixo a què això passi....però també penso alhora, quin sentit té donar veus, paraules i sentiments al buit, al res, a la sort de l’eco? Qui escolta la meva veu?...potser ningú......
Massa lluny...i impotent per a fer res....fora de les meves mans, sense capacitat d'acció ni reacció....com és de frustrant no poder fer-hi res...ni acostar-me...quan les persones estan tan lluny és de vegades quan més els vols tenir a prop...som tan fràgils, tan injustos de voler allò que no tenim, de desitjar tot allò que ens ha estat negat....sovint volem l'impossible, demanem la lluna en un cove, volem volar al cim més alt....però què faríem sense somnis, esperançes i desitjos?
