...i és que qualsevol nit pot sortir el sol..

Massa lluny...i impotent per a fer res....fora de les meves mans, sense capacitat d'acció ni reacció....com és de frustrant no poder fer-hi res...ni acostar-me...quan les persones estan tan lluny és de vegades quan més els vols tenir a prop...som tan fràgils, tan injustos de voler allò que no tenim, de desitjar tot allò que ens ha estat negat....sovint volem l'impossible, demanem la lluna en un cove, volem volar al cim més alt....però què faríem sense somnis, esperançes i desitjos?

Res és impossible, tot és potencialment provable....n'est pas toujours dimanche...doncs, Qualsevol Nit pot sortir el Sol (music)....

Shhhhhht

Suposo que quan la vida et somriu, ja no et cal cap catarsi.....és per aquest motiu que la meva incontinència verbal és cada vegada més minça, cada vegada més inútil, cada vegada més estèril....

I és que no és necessari buidar-te, desputllar-te, quan ja vius immersa en una nova pell, en una nova etapa, en una nova vida, en una nova realitat....potser més endavant tornarà a fer-te falta, segurament...però ara, quan vibres per dins, quan cadascun dels teus porus percep intensament les sensacions, quan ronroneges com un gat a la vora del foc, quan estàs immers en una aventura única i irrepetible a la vida.... l’experiència és tan directa, tan intensa, tan pròpia, que no et fa falta cercar-la per altres bandes, ni formular-la en paraules, ni desitjar-la entre línies......

Ara és quan visc, quan sento, quan em remoc per dins.....i per tant, és quan més lluny tinc la inspiració, la capacitat de creació, la necessitat d’expressió...... algun dia tornarà, és inevitable, és natural, però de moment vull viure aquesta única vida, deixar-me endur pels records, pels somnis, i sobretot per les ganes que el sol més brillant de la terra torni a embolcallar-me suaument en la seva abraçada......

Seria una llàstima despertar quan et sents així de bé...shhhhhht.....

je ne regrette rien...

A veces podemos pasarnos años sin vivir en absoluto, y de pronto toda nuestra vida se concentra en un solo instante

Oscar Wilde

Quina excitació, quina emoció, quins nervis....l’estomac es fa petit, es fa bellugadís....tot plegat és ple de milers i milers de papallones esvalotant al nostre voltant, centenars de formiguetes amunt i avall, amb presses, emocionades per tot un horitzó on la llum brilla, per una aventura nova, diferent, única....

De vida només en vivim una a la vida, per desgràcia, però és així, de manera que cal exprimir-la el més fort possible, sense perdre el nord, i acariciar-la intensament, i sentir que no t’arrepenteixes del que no has fet, ni del que has fet....rien de rien, je ne regrette rien, deia l’Edith Piaf....

Doncs això....la meva terra tremola d’emoció....per allò únic, que encara no sé com serà........és l’excitació prèvia a l’aventura....és la sensació de fer allò que et semblava que mai podries arribar a fer....trencar esquemes, i avançar, i créixer....i viure aquesta sola vida que tenim....

Adéu, benvinguda....

És una llàstima quan alguns companys de fatigues ens deixen....pleguen, fan les maletes, i tiren l’ancora en altres indrets.... i ens deixen sense la seva llum, la seva saviesa, la seva manera especial de veure, i viure, el món....

És una llàstima, doncs, perdre aquelles ànimes intenses, plenes, riques, úniques...aquelles ànimes nobles que no són conscients de la seva potència, de la seva lluminositat....però que t'ajuden a sentir, a rebuscar dins teu, a superar expectatives....

Però suposo que hi ha moments a la vida en què el món ha girat tant, ha donat tantes voltes, que els miralls i els vidres, ja han canviat també els punts de vista, els colors, les formes....és la necessitat de renovar o morir, de renéixer una altra vegada, net i buit d'allò que ens arrossega cap a la boira espessa.....

La joia, però, és que sé ben del cert que la llumeta continua encesa, ni que sigui de manera tènue, perque noves vides neixen i creixen....ninetes dolces que passen a ser el centre de nous universos....adéu a qui ens deixa, benvinguda a la nova vida que ja no pot tornar enrere i empeny amb suavitat a qui té el seu voltant i redistribueix desitjos, prioritats, anhels....en un nou ordre de les coses...

Això si, gràcies a l’adéu, i gràcies a la benvinguda mai deixaré de somniar, i de ser lliure, i de ser una ànima plena i rica de sentiments i sensacions...... sense ells mai seria el que sóc ara...perquè un no és res més que el fruit de les seves experiències, que la marca visible de la seva vida....

La experiencia no es lo que te sucede, sino lo que haces con lo que te sucede
Aldous Huxley

El meu temps.....

El temps passa lent. Però ja no importa. Al revès, és un temps per a ser gaudit, rememorat, saborejat....és el meu millor temps....

Tot s’atura, immòbil, quiet, però amb un immobilisme impropi de la llum...perquè és una plàcida calma on tot es ple de llum, d’intensos colors, de suaus olors, de nous matisos.....sembla mentida com la perspectiva canvia tan ràpidament, sense pràcticament adonar-nos-en, i com les coses acompanyen aquest canvi, aquesta transformació....perquè mai tornaran a ser les coses com abans...i quin goig que així sigui!!!!

Perquè, quan tot canvia, vol dir també que s’avança, que es camina, que es construeix, o que es destrueix, però que, com a mínim, és una triomfal lluita contra l’ immobilisme, contra l’estancament, contra la paralització de la vida....

I mentre això passa, és quan més possibilitats hi ha de poder volar cap aquests somnis, cap aquests anhels, i realitzar viatges interiors que resolen vells esquemes, antigues estructures, ràncies concepcions d’un mateix....

I és que dins meu, no puc parar de viatjar...la màquina ha arrencat, i ja no es pot parar...i així és la vida...i així és com vull que sigui la meva vida.....

El tiempo es la sustancia de la que estoy hecho...

Jorge Luis Borges

Els paradisos trobats...i perduts...

Woooowwwww....Hi ha ressaques que mai es curen. I paradisos que mai s’obliden; i camins que ja no pots deixar de seguir ni perseguir. Hi ha viatges, vides viscudes, que et canvien completament, que t’omplen l’ànima de tal manera que allò, els records, les experiències, les visions, les converses, la música, les olors, els colors..... tot allò ja mai més podrà buidar-se de dins teu....i t’acompanyarà tota l’existència, i et farà reviure, regaudir, en forma de record, com la més intensa i vibradora de les experiències.

La vida marca. Diuen, i ben encertadament. I el viatjar també. És el descobrir, el redescobrir dins teu, el trobar allò que et semblava que ja havies perdut, o que et pensaves que mai viuries...i en aquests passos desconeguts, fràgils com el de la cabreta que es posa de peu, et fa adonar de com és de necessari viure intensament, ni que sigui per unes setmanes, uns dies, uns instants, la felicitat més pura, l’alegria més dolça, les carícies més suaus, les postes de sol més impressionants, la joia més gran mai coneguda...és la vibració en estat pur, és el volar sentint l’aire fregant arran de la cara, acariciant-he infinitament....

Hi ha ressaques que mai es curen, o que tarden en guarir. Com la que et deixa el viatge, com la que arrossegues en tornar d’una nova vida breument trobada i ràpidament abandonada. És la seva marca, la de la vida vertaderament viscuda, vertaderament sentida, vertaderament contemplada...però impossiblement mantinguda. I és que no es pot resistir un estat de goig perpetu, no estem preparats per una felicitat absoluta i sostinguda. Quina llàstima....

No tots els viatges són iguals, ni tots els paradisos s’assemblen, ni els dies, les hores i els minuts s’assimilen.... com tampoc ho són les experiències, les emocions, els sentiments, les percepcions....tots, completament tots, es mouen al ritme d’una música, varien en funció dels colors, de les veus, dels riures i somriures, de les ànimes que t’acompanyen per aquests senders desconeguts, verges i preparats per a que tu els trepitgis per primera vegada, plena d’amor, de sentiments, i de desitjos de viure’ls....

I en aquesta tessitura....no hi ha lloc per l'oblit, sinó per dolços i intensos records que tindré la sort que m'acompanyin tota la vida, i que, vegada rere vegada, espero (suspir), es vagin acumulant en la meva petita tabula rassa....

Àfrica (music)

Comença el temps del viatge, una altra vegada....

Ja torna. El viatge, l’excitació, el pas per el canvi, la renovació, la regeneració interna i externa de la nostra bilis. Paul Morand deia que el viatge és una nova vida, amb un naixement, un creixement, i una mort, que se’ns ofereix a l’interior, una de l’altre. I que cal aprofitar-ho sense dubtar, llençar-s’hi de cap.....i és que és el moment de volar, de conèixer, i d’expandir-se. De despullar-nos de qui érem i de ressorgir de nou com qui serem....

També és un moment especial, d’oblit de l’oblidable, i de l’apreciació cap a les senzilles històries quotidianes. Viatjar et fa gran, et converteix, et remou per dins....i en el trànsit de viatjar, en el trajecte, tot allò gran perd el valor de gegant, i les petites coses acaben per créixer i apreciar-se.....I et deslliura dels temors, et neteja i purifica, i aconsegueix un dels seus objectius: guarir-se....per què, es preguntava George Sands, qui de nosaltres no té algun dolor que distreure, algun lligam del qual desprendre’s en marxar?

I ja s’acosta el viatge, amb l’agitació que el precedeix, desitjant començar ja el trajecte...queda poc, molt poquet, i ja sento dins meu com es despleguen les ales, com s’eixampla la ment...

Comença el viatge, comença el trajecte, comença allò que ja flota en el meu particular horitzó....marxo essent qui sóc en aquest instant, i tornaré essent una altra persona, diferent...m’endinsaré als oasis, caminaré per les dunes, em deixaré endur per la brisa...

Bon viatge, i bona sort....

Yo no viajo para ir a alguna parte, sino por ir. Por el hecho de viajar. La cuestión es moverse.
Robert Louis Stevenson