Confusions, embolics i ambivalències

Quan vegis un gegant, examina abans la posició del sol; no sigui que realment sigui l'ombra d'un pigmeu
NOVALIS

Sempre s’ha dit que la vida és del color del vidre a través del qual es mira, i això vol dir res més que tot, l’univers, l’horitzó, el passat, el futur, la vida, les relacions, les experiències....en definitiva, TOT és o deixa de ser en funció de la perspectiva d’aquell que mira, del pòsit vital/experiencial de l’observador....per aquest motiu, mai, o pràcticament mai, una mateixa cosa serà vista des de la mateixa perspectiva per dos individus.

Els renaixentistes ho tenien clar, i també el presocràtic Heràclit. Els primers pintors renaixentistes consideraven que aquella realitat que volien plasmar se’ls transformava, esquinçava i deformava en funció de la perspectiva....a la vegada que els objectes prenien forma de realitat en funció de la profunditat en l’espai, en funció de la perspectiva en la qual estaven ubicats. Per altra banda, Heràclit deia que mai ens banyaríem en la mateixa aigua, i que en el mateix riu entrem i no entrem, doncs som i no som els mateixos.....una persona no es podia banyar en el mateix riu dues vegades, ja que el riu en què l’aigua fluïa no era el mateix, però és que la persona que decidia remullar-se tampoc, perquè el devenir l’havia fet canviar profundament, per molt que ell mai en fos conscient.

Amb tot això, i aquí està el quid, vull dir que aquestes diverses perspectives, els diferents punts de vista, i els múltiples vidres i miralls a través dels quals la vida, les experiències, i les accions es perceben, i també s’hi reflecteixen, porten a confusions, profunds desconcerts, embolics, desordes i garbuixos ben diversos....No vull exagerar i parlar de caos i de terribles agitacions substancials del món que coneixem, però vull dir que massa sovint som víctimes d’aquests equívocs resultants de la divergència de perspectiva. I és que a mi, per exemple, em pot semblar que una cosa significa una cosa i realment, per un altre, el seu significat és completament antagònic. I així xoquem, ens desenganyem, ens esquerdem, ens decepcionem....

I ja és bo que no tothom vegi les coses iguals (faltaria més!!!), però desconeixem tant els pòsits, els residus, i les experiències que acumulen els altres, que sovint ens trobem amb aquestes confusions, ja que un mateix objecte pot tenir una forma diferent en funció del pòsit vital del subjecte. Tant de bo poguéssim veure l’interior del subjecte, les seves intencions, desitjos, i voluntats....tot i que aleshores, potser desapareixeria el misteri, i seria una gran pèrdua, no?

Res és res, i tot és inconsistent, incontrolable, ambivalent, i esquizofrènic. I tot plegat no és una anàlisi de la física moderna que diu que les coses no són però que són el més a prop del què lògicament i naturalment haurien de ser. No vull caure en un relativismes i rareses científiques...i tampoc no defenso la buidor i el sense sentit, però vull mostrar que les perspectives divergents porten inevitablement a confusions buides de sentit, i com a tal, arrosseguen inevitablement cap a, per alguns, alegries, i per altres, frustracions. Per tant, potser la clau està en escollir el millor vidre i tenir la sort que allò que t’interessa, la realitat que demanes a crits per a tu mateix, és la mirada realitzada a través del mateix vidre que el teu... o com deia l'autor de El principito, "per veure-hi clar, és suficient si canvies la direcció de la mirada", és a dir, prova a canviar de colors, o trenca el vidre antic i prova un de nou, potser trobaràs un altre que et fa companyia mirant pel mateix vidre .....

Good luck ;)

Aquells que poden, actuen, i qui no pot, i pateix per això mateix, escriuen

William Faulkner dixit.......

així que ja sabeu, sóc incapaç d'actuar!!!

Belli, el meu mirall

Siempre esta sensación de inquietud. De esperar más.

Hoy son las mariposas y mañana será la tristeza inexplicable, el aburrimiento o la actividad desenfrenada por arreglar este o aquel cuarto, por coser, por ir aquí o allá a hacer mandados, mientras trato de tapar el universo con un dedo, hacer mi felicidad con ingredientes de receta de cocina, chupándome los dedos a ratos y a ratos sintiendo que nunca podré llenarme, que soy un barril sin fondo, sabiendo que "no me conformaré nunca" pero buscando absurdamente conformarme mientras mi cuerpo y mi mente se abren, se extienden como poros infinitos donde anida una mujer que hubiera deseado ser pájaro, mar, estrella, vientre profundo dando a luz universos, novas relucientes... y ando reventando palomitas de maíz en el cerebro, blancas motitas de algodón, ráfagas de poemas que me asaltan todo el día y hacen que quiera inflamarme como globo para llenar el mundo, la naturaleza, para empaparme de todo y estar en todas partes, viviendo una y mil vidas diferentes...

Mas he de recordar que estoy aquí y que seguiré anhelando, agarrando pizquitas de claridad, haciendo yo misma mi vestido de sol, de luna, el vestido verde-color de tiempo con el que he soñado vivir alguna vez en Venus.

"Siempre"

Sobre La Grama

Gioconda Belli

Tancar portes....obrir finestres.....

La meva falta d’educació religiosa fa que massa sovint barregi, confongui i mescli algunes frases bíbliques, o els hi doni un sentit més enllà que el que atorga la Història. Però és que no ho puc evitar, i per mi n’hi ha una que, no sé si ben bé és així, però que trobo ben interessant, ben important per aconseguir forces per continuar endavant.

Davant dels moments dolents, o dels moments de canvi, o de qualsevol distorsió, se sol dir que quan Déu tanca una porta obre una finestra. I potser pel seu significat diferencialment esperançador, per la seva convidada a mirar endavant, a caminar per nous senderis (quan per on caminaves estava fosc, humit i ple d’entrebancs), és el que sempre he pensat que valia la pena de salvar dels conceptes cristians. D’altres, els més tòpics, com que la vida és un vall de llàgrimes (i que cal patir per ser un àngel en mort), o el fet de posar l’altra galta..... (entre molts altres atemptats verbals i conceptuals), són completament rebutjables. Amb això vull dir que, malgrat en la religió (en la majoria d’elles) hi ha com a eix vertebral consells, idees, i conceptes que es sostenen en la culpa i/o el masoquisme emocional sense sentit, cal tenir en consideració algunes idees plenes de sentit transcendental ....

I és que, en canvi, el fet de tancar una porta i obrir una finestra, no deixa de tenir certes connotacions poètiques amb molta força, gràcies a remetre’ns a un imaginari lògic i tranquil·litzador....És aquell concepte que ens porta a la serenitat de l’esperança continguda...és a dir, un estadi racional d’esperança, lluny de ser una esperança cega i esbojarrada que t’arrossega i que et fa patir terriblement en cas de desencís....Si es tanca una porta, un mecanisme d’accés i d’escapada de grans estadis, d’espais estàtics i conclosos, s’obre una finestra. La finestra permet deixar entrar l’aire, permet veure l’altra banda sense necessitat de creuar el llindar, sense risc ni grans expectatives....Ja sé que tot plegat és molt rebuscat, i que intentar transmetre significats abstractes que s’allotgen al teu còrtex és ben difícil, però el que el meu cerebel vol expressar és que m’apunto al sentiment d’aquesta frase perquè transmet un concepte esperançador completament serè i racional (si, ja ho sé, sembla estrany trobar certa racionalitat dins de la religió, jejeje).

M’agrada pensar que en tancar la porta, en trencar amb el meu espai, i canviar l’escenari, hi haurà una finestra que s’obrirà....potser la finestra només s’obre temporalment, potser només entra una mica d’aire pur, o potser, el que descobreixes en obrir la finestra no és realment el que vols, però si més no, en aquesta finestra, hi ha opció a canvi, opció a caminar per nous espais, a construir nous escenaris....És a dir, hi ha vida, hi ha sentit, hi ha novetats, més enllà de la nostra realitat, del nostre escenari, dels camins que veiem, o dels senders per els quals la vida ens ha fet espetegar, sense cap opció a tria,....

Cada dia camino per camins, travesso prats, circulo per ciutats i deambulo per pobles.....però he de saber i ser plenament conscient, que quan tot s’acaba, quan aquests acaben, quan la terra plana arriba al final, sempre hi ha nous horitzons.....No hem d’oblidar que la terra és rodona i que podem donar la volta si volem. Tot és qüestió de voluntat, de desitjar, de perseverança, de consciència de tot els racons, de plaer, dolor, i somriures, que et queden per destapar....això si, mentre els incidents imprevisibles de la vida t’ho permetin.....

L’esperança, malgrat enganyar-nos molt sovint, ens serveix per portar-nos fins a la fi de l’existència a través d’un camí agradable
François Rochefoucauld

De colors, rius, i canvis

Entre la vida y yo hay un cristal tenue. Por más claramente que vea y comprenda la vida, no puedo tocarla

Fernando Pessoa

En aquests dies de reflexió serena, me n’he adonat que hi ha coses que no em mereixo (elles no em mereixen), que no necessito i que no estan a la meva alçada.....no ho dic en un intent de revelar el meu ego més profund. És més aviat un rampell de rebutjar allò que no em satisfà, quan he vist que moltes vegades, molt sovint, cal fer un ferm exercici per despendre’t d’allò superflu, d’allò que no t’ajuda, d’aquells elements distorsionadors,....dels depredadors , d’aquells individus, coses, animals, que t’atrapen i se t’enduen arrossegant sense possibilitat d’escapatòria......Perquè això, aquesta força, distorsió, huracà (mai més ben dit, en època de temporals de vent) que no et deixa respirar, ni caminar ni avançar, és precisament aquells elements dels quals has de despendre’t.....És com tenir pensaments negatius, males expectatives, o quan has perdut l’esperança....potser, amb aquesta nuvolosa la hòstia serà menys forta, però és difícil imaginar que en pot sortir alguna cosa bona de tanta negativitat.....

Dins d’una perspectiva serena i tranquil·la, el camí, a través de rius i prats, ha de continuar fluint, fent-se llarg i albergar sorpreses (sobretot les agradables)......però la veritat més absoluta és que només avances quan hi ha canvis, quan hi ha fractura, quan es donen girs, quan te’n desempallegues de d’aquesta distorsió, d’aquests que t’arrosseguen a les profunditats humides i ofegants....I ningú vol sentir dolor en aquest procés de trencar i avançar, de fugir...perquè potser el dolor és la por més gran que hi ha entre la humanitat. Temem la mort per si arriba a través del dolor (més enllà de la por a perdre records i sentiments en aquesta mort), i temem també la malaltia, el risc.... però també les relacions humanes, enamorar-nos, deixar-nos anar.....no podem amb el dolor.....

Per aquest motiu, potser hem d’aprendre a integrar el dolor, i si ets hàbil en aquest exercici, potser cal relativitzar el dolor....és a dir, potser les coses que fa poc temps et semblaven vitals, importantíssimes per a la teva existència i felicitat, un dia, en l’absoluta serenitat que et pot donar les ganes de sobreviure i tirar endavant, de viure completament, veus com, de fet, no deixa de ser una experiències més, acumulada, i amb la qual ja no et vols quedar per sempre, sinó que cal sumar a la vida, i continuar caminant...perquè, en el fons, veus que no és imprescindible per la teva felicitat, no és estable pel teu equilibri...però, sobretot, no és tant important com ho era abans.....

Aprendre a avançar, caminar, saltar obstacles i continuar vivint intensament,sense perdre’m noves experiències, vivències, i alguns balls de saló, és el meu objectiu principal, és la única cosa que sé absolutament que vull a la vida....i dins meu, en el meu estómac, sento com creix les necessitat de saborejar els canvis, d’aprendre a integrar-los com a part de la meva experiència. Fa poc em queixava de les sotragades que hi havia al meu voltant, de les trencadisses més violentes...però em queixava perquè en aquest context no em deixava anar, m’aferrava a l’existència feliç i bucòlica, i fantasiosa, d’un temps llunyà....ara m’he deixat anar, per fi, ara vull continuar descobrint totes les coses que m’esperen per descobrir i per viure, gaudir-les, vibrar...m’he començat a lliurar de la meva segona pell per a tornar a néixer, per a deixar-me empapar d’aquestes novetats........i algunes d’elles, sembla que comencen a treure el nas...siiiiiiiiii!!!

Després de la catarsi....joie de vivre....

De vegades hi ha cops, esbotzades, trencadisses i tot tipus de talls, límits, enfrontament, i canvis que fan transformar la perspectiva. És com si ens trobéssim davant d’un estat d’il·luminació, com si a través d’una catarsi ens veiéssim exposats davant de les nostres pors més primàries i les superéssim en una perfecta evolució psicològica i vital... com si després de la tempesta, del trencament, vingués la calma, la serenitat, la revelació....

Un amic meu, molt, però molt savi, em deia fa poc que la vida són cicles, canvis, i que vivim molt poc, massa poc, per quedar-nos immòbils en estats que no ens fan créixer, que ens anul·len i no ens deixen volar....per ell cal moure les coses, tancar pàgines i fer allò que ens faci tirar endavant, que ens acosti a allò que desitgem per créixer i omplir-nos d’allò que més volem.

No obstant, aquesta idea de la presa de consciència sobre la nostra voluntat, d’aquest renéixer després de la mort, sempre m’ha recordat a Novalis, el meu estimat poeta....ell sempre considerava que la nostra fractura entre la raó i la intuïció, la realitat i la ficció, és el què ens convertia en infeliços, desterrats de la nostra naturalesa, aquella que ens conduiria cap a l’eterna comunió i fusió amb totes les coses...per ell el temps era cíclic i les coses mai tenien principi ni final, sinó que eren evolucions d’antics pensaments, idees, i estats, o elements que evolucionaven cap a altre coses absolutament noves.....per ell els canvis eren un fluir necessari per purificar un gran riu on tot i tenia cabuda, i la solució a la nostra infelicitat era desterrar la idea que el que ens passava era un caprici de la vida i considerar que qualsevol esdevenir nostre podia ser perfectament ideal si ens compenetràvem amb la natura, amb el Tot, amb l’univers del qual en formem part... En aquest sentit, comprendre que el que vius forma part d’aquest cicle de la vida, que els canvis i els moviments són naturals i necessaris ens nosaltres, és un pensament que ens faria més suau el trencament, les caigudes, l’enfrontament......I no com a consol, sinó com a “joie de vivre”, voluntat de créixer i de millorar....La tristesa i la melanconia, desapareixen quan te n’adones que la realitat a la qual et resisteixes forma part d’aquest destí general de la naturalesa, i qualsevol lluita contra tot això ens porta, precisament, a la infelicitat, i al dolor.....

"Fa temps, quan vessava amargues llàgrimes, quan, dissolta en el dolor, la meva esperança s'esvaïa, trobant a l'estèril turó, que en lloc estret i fosc allotjava, la imatge de la meva vida -sol, com mai no va estar mai un solitari, fuetejat vivia en una por innombrable- sense amb prou feines, forces, només un reflex de la misèria. –

Quan buscava auxili al meu voltant -avançar no podia, retrocedir tampoc- i un anhel infinit m'aferrava a la vida fugaç, apagada...

Llavors, des de la distància blava -des de l'altura de la meva antiga joia, va descendir una ranera de defalliment – de sobte, es va trencar el vincle del naixement -els lligaments de la llum. Es va esvair la glòria terrenal i amb ella la meva tristesa –
La malenconia es va fondre en un món insondable i nou- i tu, entusiasme de la nit, somni del cel, vas venir sobre meu -l'entorn es va anar aixecant lentament sobre el paisatge, suspès flotava el meu esperit, lliurement renascut.

El turó es va convertir en un núvol de pols , i a través del núvol vaig poder veure els trets transfigurats de l'estimada. Als seus ulls descansava l'eternitat -vaig agafar les seves mans, i les llàgrimes es van convertir en un vincle rutilant, infrangible. Van passar mil·lennis fugint cap a la llunyania, com a tempestes. Abraçant el seu coll vaig plorar llàgrimes extasiades per la nova vida. -Va ser el primer, l'únic somni -i des d’aleshores només visc un fe eterna i inalterable, en el cel de la nit i en la seva llum, l'estimada"

Himnes a la Nit, NOVALIS

Oda bipolar, i de dubtosa expectativa

Perdó...diguem que l'entrada a l'any a través d'aquestes línies no ha sigut l'explosió de joia, novetats i extasi que em pensava originàriament que seria el 2009 i que tant alegrement vaig plasmar fa algunes setmanes. Suposo que és el que passa quan tens massa expectatives: la hòstia que et fots.

En certa manera, això de tenir expectatives i acabar, irremediablement, frustrat, té la mateixa solució que la que va trobar el príncep Siddharta (Buda): l'existència és plena d'emocions, desitjos, passions, i per tant, això vol dir també plena de penes, frustracions, i patiment. Per aquest motiu, quan pots aniquilar aquestes emocions, quan arribes al nirvana després de buidar-te de tot sentiment, arriba el total i absolut plaer que aporta aquesta serena neutralitat, la tranquil·litat més pura....Així és doncs. Això és que el que passa amb les expectatives: no són dolentes de per si, o si més no, no sempre, però està clar que van sempre en direcció al patiment, la fustració, i el dolor. Està clar: si no esperes res, si no tens cap expectativa, aquests sentiments mai existiran...

Així doncs, amics meus, feu el que volgueu, cregueu o no, imagineu o no, somnieu o no..però per a mi, aquest 2009 haurà d'estar buit d'expectatives per aconseguir que la màgia m'envolti, que l'amor em trobi, i que la vida em faci vibrar.....

I no són paraules d'esperança, és supervivència, i de la bona.... ;)

La raó no m’ha ensenyat res. Tot allò que sé m’ha estat donat pel cor
Leon Tolstoi

L’home que escolta la raó està perdut. La raó esclavitza a tota aquells que no són prou forts com per a dominar-la
George Bernard Shaw

Visca poder-se deixar anar en un estat on la cordura viu fora!!!!!

Buuuuffff

Ben bé que el canvi d'any és només un canvi de xifra...jo volia que fos canvi de tot, que tot es bellugaria (a poder ser cap a millor) ...però no ha estat així....
l'immobilisme triomfa, i jo, desgraciadament, resto amb ell.....i ell és igual que sempre, i suposo que jo també....i fins que alguna cosa no passi, fins que no es bellugui el món que m'envolta, doncs tot seguirà igual, sigui 2009, 2010 i dosmilamarequeelvaparir, jejejeje
en fi....avui estic de mala llet i només estic que obsessionant-me en la manera d'evadir-me, de venjar-me de la meva mala sort, de desfer-me de les meves emocions....
alguna cosa haurà de canviar...jaaaaaaaaaaaaaa