Tancar portes....obrir finestres.....

La meva falta d’educació religiosa fa que massa sovint barregi, confongui i mescli algunes frases bíbliques, o els hi doni un sentit més enllà que el que atorga la Història. Però és que no ho puc evitar, i per mi n’hi ha una que, no sé si ben bé és així, però que trobo ben interessant, ben important per aconseguir forces per continuar endavant.

Davant dels moments dolents, o dels moments de canvi, o de qualsevol distorsió, se sol dir que quan Déu tanca una porta obre una finestra. I potser pel seu significat diferencialment esperançador, per la seva convidada a mirar endavant, a caminar per nous senderis (quan per on caminaves estava fosc, humit i ple d’entrebancs), és el que sempre he pensat que valia la pena de salvar dels conceptes cristians. D’altres, els més tòpics, com que la vida és un vall de llàgrimes (i que cal patir per ser un àngel en mort), o el fet de posar l’altra galta..... (entre molts altres atemptats verbals i conceptuals), són completament rebutjables. Amb això vull dir que, malgrat en la religió (en la majoria d’elles) hi ha com a eix vertebral consells, idees, i conceptes que es sostenen en la culpa i/o el masoquisme emocional sense sentit, cal tenir en consideració algunes idees plenes de sentit transcendental ....

I és que, en canvi, el fet de tancar una porta i obrir una finestra, no deixa de tenir certes connotacions poètiques amb molta força, gràcies a remetre’ns a un imaginari lògic i tranquil·litzador....És aquell concepte que ens porta a la serenitat de l’esperança continguda...és a dir, un estadi racional d’esperança, lluny de ser una esperança cega i esbojarrada que t’arrossega i que et fa patir terriblement en cas de desencís....Si es tanca una porta, un mecanisme d’accés i d’escapada de grans estadis, d’espais estàtics i conclosos, s’obre una finestra. La finestra permet deixar entrar l’aire, permet veure l’altra banda sense necessitat de creuar el llindar, sense risc ni grans expectatives....Ja sé que tot plegat és molt rebuscat, i que intentar transmetre significats abstractes que s’allotgen al teu còrtex és ben difícil, però el que el meu cerebel vol expressar és que m’apunto al sentiment d’aquesta frase perquè transmet un concepte esperançador completament serè i racional (si, ja ho sé, sembla estrany trobar certa racionalitat dins de la religió, jejeje).

M’agrada pensar que en tancar la porta, en trencar amb el meu espai, i canviar l’escenari, hi haurà una finestra que s’obrirà....potser la finestra només s’obre temporalment, potser només entra una mica d’aire pur, o potser, el que descobreixes en obrir la finestra no és realment el que vols, però si més no, en aquesta finestra, hi ha opció a canvi, opció a caminar per nous espais, a construir nous escenaris....És a dir, hi ha vida, hi ha sentit, hi ha novetats, més enllà de la nostra realitat, del nostre escenari, dels camins que veiem, o dels senders per els quals la vida ens ha fet espetegar, sense cap opció a tria,....

Cada dia camino per camins, travesso prats, circulo per ciutats i deambulo per pobles.....però he de saber i ser plenament conscient, que quan tot s’acaba, quan aquests acaben, quan la terra plana arriba al final, sempre hi ha nous horitzons.....No hem d’oblidar que la terra és rodona i que podem donar la volta si volem. Tot és qüestió de voluntat, de desitjar, de perseverança, de consciència de tot els racons, de plaer, dolor, i somriures, que et queden per destapar....això si, mentre els incidents imprevisibles de la vida t’ho permetin.....

L’esperança, malgrat enganyar-nos molt sovint, ens serveix per portar-nos fins a la fi de l’existència a través d’un camí agradable
François Rochefoucauld

De colors, rius, i canvis

Entre la vida y yo hay un cristal tenue. Por más claramente que vea y comprenda la vida, no puedo tocarla

Fernando Pessoa

En aquests dies de reflexió serena, me n’he adonat que hi ha coses que no em mereixo (elles no em mereixen), que no necessito i que no estan a la meva alçada.....no ho dic en un intent de revelar el meu ego més profund. És més aviat un rampell de rebutjar allò que no em satisfà, quan he vist que moltes vegades, molt sovint, cal fer un ferm exercici per despendre’t d’allò superflu, d’allò que no t’ajuda, d’aquells elements distorsionadors,....dels depredadors , d’aquells individus, coses, animals, que t’atrapen i se t’enduen arrossegant sense possibilitat d’escapatòria......Perquè això, aquesta força, distorsió, huracà (mai més ben dit, en època de temporals de vent) que no et deixa respirar, ni caminar ni avançar, és precisament aquells elements dels quals has de despendre’t.....És com tenir pensaments negatius, males expectatives, o quan has perdut l’esperança....potser, amb aquesta nuvolosa la hòstia serà menys forta, però és difícil imaginar que en pot sortir alguna cosa bona de tanta negativitat.....

Dins d’una perspectiva serena i tranquil·la, el camí, a través de rius i prats, ha de continuar fluint, fent-se llarg i albergar sorpreses (sobretot les agradables)......però la veritat més absoluta és que només avances quan hi ha canvis, quan hi ha fractura, quan es donen girs, quan te’n desempallegues de d’aquesta distorsió, d’aquests que t’arrosseguen a les profunditats humides i ofegants....I ningú vol sentir dolor en aquest procés de trencar i avançar, de fugir...perquè potser el dolor és la por més gran que hi ha entre la humanitat. Temem la mort per si arriba a través del dolor (més enllà de la por a perdre records i sentiments en aquesta mort), i temem també la malaltia, el risc.... però també les relacions humanes, enamorar-nos, deixar-nos anar.....no podem amb el dolor.....

Per aquest motiu, potser hem d’aprendre a integrar el dolor, i si ets hàbil en aquest exercici, potser cal relativitzar el dolor....és a dir, potser les coses que fa poc temps et semblaven vitals, importantíssimes per a la teva existència i felicitat, un dia, en l’absoluta serenitat que et pot donar les ganes de sobreviure i tirar endavant, de viure completament, veus com, de fet, no deixa de ser una experiències més, acumulada, i amb la qual ja no et vols quedar per sempre, sinó que cal sumar a la vida, i continuar caminant...perquè, en el fons, veus que no és imprescindible per la teva felicitat, no és estable pel teu equilibri...però, sobretot, no és tant important com ho era abans.....

Aprendre a avançar, caminar, saltar obstacles i continuar vivint intensament,sense perdre’m noves experiències, vivències, i alguns balls de saló, és el meu objectiu principal, és la única cosa que sé absolutament que vull a la vida....i dins meu, en el meu estómac, sento com creix les necessitat de saborejar els canvis, d’aprendre a integrar-los com a part de la meva experiència. Fa poc em queixava de les sotragades que hi havia al meu voltant, de les trencadisses més violentes...però em queixava perquè en aquest context no em deixava anar, m’aferrava a l’existència feliç i bucòlica, i fantasiosa, d’un temps llunyà....ara m’he deixat anar, per fi, ara vull continuar descobrint totes les coses que m’esperen per descobrir i per viure, gaudir-les, vibrar...m’he començat a lliurar de la meva segona pell per a tornar a néixer, per a deixar-me empapar d’aquestes novetats........i algunes d’elles, sembla que comencen a treure el nas...siiiiiiiiii!!!

Després de la catarsi....joie de vivre....

De vegades hi ha cops, esbotzades, trencadisses i tot tipus de talls, límits, enfrontament, i canvis que fan transformar la perspectiva. És com si ens trobéssim davant d’un estat d’il·luminació, com si a través d’una catarsi ens veiéssim exposats davant de les nostres pors més primàries i les superéssim en una perfecta evolució psicològica i vital... com si després de la tempesta, del trencament, vingués la calma, la serenitat, la revelació....

Un amic meu, molt, però molt savi, em deia fa poc que la vida són cicles, canvis, i que vivim molt poc, massa poc, per quedar-nos immòbils en estats que no ens fan créixer, que ens anul·len i no ens deixen volar....per ell cal moure les coses, tancar pàgines i fer allò que ens faci tirar endavant, que ens acosti a allò que desitgem per créixer i omplir-nos d’allò que més volem.

No obstant, aquesta idea de la presa de consciència sobre la nostra voluntat, d’aquest renéixer després de la mort, sempre m’ha recordat a Novalis, el meu estimat poeta....ell sempre considerava que la nostra fractura entre la raó i la intuïció, la realitat i la ficció, és el què ens convertia en infeliços, desterrats de la nostra naturalesa, aquella que ens conduiria cap a l’eterna comunió i fusió amb totes les coses...per ell el temps era cíclic i les coses mai tenien principi ni final, sinó que eren evolucions d’antics pensaments, idees, i estats, o elements que evolucionaven cap a altre coses absolutament noves.....per ell els canvis eren un fluir necessari per purificar un gran riu on tot i tenia cabuda, i la solució a la nostra infelicitat era desterrar la idea que el que ens passava era un caprici de la vida i considerar que qualsevol esdevenir nostre podia ser perfectament ideal si ens compenetràvem amb la natura, amb el Tot, amb l’univers del qual en formem part... En aquest sentit, comprendre que el que vius forma part d’aquest cicle de la vida, que els canvis i els moviments són naturals i necessaris ens nosaltres, és un pensament que ens faria més suau el trencament, les caigudes, l’enfrontament......I no com a consol, sinó com a “joie de vivre”, voluntat de créixer i de millorar....La tristesa i la melanconia, desapareixen quan te n’adones que la realitat a la qual et resisteixes forma part d’aquest destí general de la naturalesa, i qualsevol lluita contra tot això ens porta, precisament, a la infelicitat, i al dolor.....

"Fa temps, quan vessava amargues llàgrimes, quan, dissolta en el dolor, la meva esperança s'esvaïa, trobant a l'estèril turó, que en lloc estret i fosc allotjava, la imatge de la meva vida -sol, com mai no va estar mai un solitari, fuetejat vivia en una por innombrable- sense amb prou feines, forces, només un reflex de la misèria. –

Quan buscava auxili al meu voltant -avançar no podia, retrocedir tampoc- i un anhel infinit m'aferrava a la vida fugaç, apagada...

Llavors, des de la distància blava -des de l'altura de la meva antiga joia, va descendir una ranera de defalliment – de sobte, es va trencar el vincle del naixement -els lligaments de la llum. Es va esvair la glòria terrenal i amb ella la meva tristesa –
La malenconia es va fondre en un món insondable i nou- i tu, entusiasme de la nit, somni del cel, vas venir sobre meu -l'entorn es va anar aixecant lentament sobre el paisatge, suspès flotava el meu esperit, lliurement renascut.

El turó es va convertir en un núvol de pols , i a través del núvol vaig poder veure els trets transfigurats de l'estimada. Als seus ulls descansava l'eternitat -vaig agafar les seves mans, i les llàgrimes es van convertir en un vincle rutilant, infrangible. Van passar mil·lennis fugint cap a la llunyania, com a tempestes. Abraçant el seu coll vaig plorar llàgrimes extasiades per la nova vida. -Va ser el primer, l'únic somni -i des d’aleshores només visc un fe eterna i inalterable, en el cel de la nit i en la seva llum, l'estimada"

Himnes a la Nit, NOVALIS

Oda bipolar, i de dubtosa expectativa

Perdó...diguem que l'entrada a l'any a través d'aquestes línies no ha sigut l'explosió de joia, novetats i extasi que em pensava originàriament que seria el 2009 i que tant alegrement vaig plasmar fa algunes setmanes. Suposo que és el que passa quan tens massa expectatives: la hòstia que et fots.

En certa manera, això de tenir expectatives i acabar, irremediablement, frustrat, té la mateixa solució que la que va trobar el príncep Siddharta (Buda): l'existència és plena d'emocions, desitjos, passions, i per tant, això vol dir també plena de penes, frustracions, i patiment. Per aquest motiu, quan pots aniquilar aquestes emocions, quan arribes al nirvana després de buidar-te de tot sentiment, arriba el total i absolut plaer que aporta aquesta serena neutralitat, la tranquil·litat més pura....Així és doncs. Això és que el que passa amb les expectatives: no són dolentes de per si, o si més no, no sempre, però està clar que van sempre en direcció al patiment, la fustració, i el dolor. Està clar: si no esperes res, si no tens cap expectativa, aquests sentiments mai existiran...

Així doncs, amics meus, feu el que volgueu, cregueu o no, imagineu o no, somnieu o no..però per a mi, aquest 2009 haurà d'estar buit d'expectatives per aconseguir que la màgia m'envolti, que l'amor em trobi, i que la vida em faci vibrar.....

I no són paraules d'esperança, és supervivència, i de la bona.... ;)

La raó no m’ha ensenyat res. Tot allò que sé m’ha estat donat pel cor
Leon Tolstoi

L’home que escolta la raó està perdut. La raó esclavitza a tota aquells que no són prou forts com per a dominar-la
George Bernard Shaw

Visca poder-se deixar anar en un estat on la cordura viu fora!!!!!

Buuuuffff

Ben bé que el canvi d'any és només un canvi de xifra...jo volia que fos canvi de tot, que tot es bellugaria (a poder ser cap a millor) ...però no ha estat així....
l'immobilisme triomfa, i jo, desgraciadament, resto amb ell.....i ell és igual que sempre, i suposo que jo també....i fins que alguna cosa no passi, fins que no es bellugui el món que m'envolta, doncs tot seguirà igual, sigui 2009, 2010 i dosmilamarequeelvaparir, jejejeje
en fi....avui estic de mala llet i només estic que obsessionant-me en la manera d'evadir-me, de venjar-me de la meva mala sort, de desfer-me de les meves emocions....
alguna cosa haurà de canviar...jaaaaaaaaaaaaaa

Quantitat no és qualitat

Quantitat no és qualitat, malgrat fonèticament i ortotipogràficament s’hi assemblin....

No hi ha res, i de fet, molts pocs casos, en què la quantitat sigui proporcional a la qualitat. De vegades “menos es más”, i més sovint del què ens pensem....però no vull embolicar-me amb tot això, i donar voltes, ni fer piruetes, ni donar-hi més importància que per mostrar la paradoxa: malgrat “menos es más”, en el meu cas, “más es más”. I és que jo, Lux, Luxis, i Luxilel, tinc molts amics i amigues, moltíssims, i em sento una persona tant afortunada, tant feliç de tots aquells que m’envolten, de totes les persones que es preocupen per mi, que tinc sempre que les necessito, i del món que dia a dia he aconseguit crear amb cura, amb amor, i que tant tendrament m’abraça....i es que davant de tot això, d’aquest cas particular meu de “más es más”, em costa defensar aquesta idea del “menos és más”.......de fet, em costa defensar la frase, la idea, i el concepte, des de l’experiència, doncs aquesta m’ha demostrat, en tot moment, que en el meu cas la quantitat i la qualitat van agafadetes de la mà.....

No obstant, si que puc parlar-ne des de la perspectiva de l’ull que mira. I és que penso que, com a bona observadora de la realitat, com a persona amant de mirades profundes, analítiques, i capaç del distanciament cap a aquells elements aliens a qualsevol implicació emocional, sóc ben capaç d’observar aquelles petites coses, les mínimes, les semi ocultes. Imagineu-me com a una investigadora naturalista del segle XIX (amb barret, mocador i ulleres incloses), com a una pionera antropòloga a qui li agrada observar les abelles, als ocells, i a tots els petits animalons que viuen en societats naturals. I com tal, com a bona estudiosa, imagineu que em fascina observar una tipologia, una característica d’aquests animals: aquell tret de l’abella, la formiga, o l’ocell que fa que sempre estigui envoltat dels seus semblants, emborratxat per una sensació de protecció, però, paradoxalment, malgrat estar sempre envoltat, malgrat estar cobert per una aparença de comunió social, no és més que un animaló autoanganyat per una la falsa il·lusió de la companyia (és una metàfora, no una reflexió amb base científica....que ningú se’m tiri a la jugular ;)).

De vegades, aquesta visió, aquesta interpretació de les societats animals, dels animals que viuen en comunitats sense crear llaços més enllà que aquells que els hi ha atorgat la seva espècie, m’ha fet pensar que estar més envoltat de gent, de persones, d’individus no vol dir ni ser més estimat, ni estar més protegit, ni ser més feliç, ni sentir-se més recolzat....

En aquest sentit, sovint, i més sovint del que a mi m’agradaria, veig, observo reflexiva aquest animaló, sempre acompanyat, sempre socialment actiu, constantment envoltat, comunicant-se, i somrient...i malgrat, en un primer moment se’m contagi la seva alegria, i em faci gracia (i no parlo amb condescendència, de veritat, realment em fa somriure quan observo que els altres riuen, no ho puc evitar, jejeje), doncs malgrat aquesta quantitat d’embolcall que l’abriga, que l’estreny, que li dóna sensació de protecció, sento veritable tristesa aliena, profunda pena de percebre, de sentir profundament, que en molts d’aquests casos la quantitat, la quantitat d’abelles i mosques que envolten al subjecte, no comporta qualitat en les seves relacions, en l’intercanvi emocional, realitat palpable de sentiments verídics.....i és que, definitivament, el subjecte està vivint el “más es más” en un miratge que, tard o d’hora, pot desaparèixer....ai, pobret meu....

I dit i fet, tot això, gràcies a aquesta visió privilegiada que em permet la distància, també em fa adonar de l’afortunada que sóc, de tot l’amor que les meves amistats, les meves personetes especials em doneu cada dia, de setmana en setmana, minut a minut, hora a hora....i tant els que us tinc al costat cada dia com alguns que us veig només de tant en tant, sé que sóc afortunada igualment, perquè em feu sentir estimada, especial....en definitiva, em feu feliç!!!!! (uiii, quina por aquesta paraula!)

I ja que m’oferiu tant, espero que jo també us en faci de feliç...aiiiixxxxx....ehem, ehem....deu ser l’arribada del Nadal que em fa ser tant empalagosa, i és estrany, perquè malgrat estigui en contagiada per una petita faceta vital, tota convulsa i turmentosa, malgrat em senti amb alguns aspectes a la corda fluixa, les meves altres ones vitals, el meu sentir general és d’alegria, d’emoció, d’excitació, i de vibració total...I en aquest sentit, sembla mentida com la ment humana, les vides que vivim, tenen unes oscil·lacions, unes corbes, i uns alts i baixos vertiginosos.....i ara estic, i em sento plenament, a dalt de la carena, davant d’un paisatge verd, amb un cel blau, un sol lluminós, un aire fresc, els peus embolcallats per la gespa olorosa, i amb molt bona companyia....

Bon Nadal i Feliç Any Nou...que aquest 2009 promeeeeeeeeeeeeeeeet!!!!!!

Amb complex d’au Fènix

Fa dies que no escric. Buuufff. I podria dir: Silenci....sssshhhht....tot és per culpa del silenci. Molt de silenci...calma....pau. Però no. No és que m’hagi deixat engolir agradablement per un període de reflexió, recolliment, i energia zen. No. Més aviat el contrari. La veritat és que la voràgine, l’ huracà dels canvis; un remoli d’accions, reaccions, friccions, reactivacions i diferents “cions” han caigut sobre meu, m’han atrapat en la seva brusca corrent, i ara encara no he pogut sortir a la superfície, surar suaument, nedar plàcidament, i gaudir de la inconsistència i fragilitat del silenci....

Però tot arribarà, està clar......perquè a més, n’estic convençuda, positivament convençuda, que després de la tempesta arriba la calma (com també que abans del temporal hi ha calma absoluta.....eternament, devenir de món cíclic...). I com a tal, finalment, el més probable és que acomiadi el 2008 encara immersa en la tempesta, palpitant així la naturalesa que ha predominat aquest any 2008, 12 mesos que han estat convulsos i espasmòdics , replets de canvis, de transformacions i d’experiències marcadores.... quin any!

I amb tot això, recordo encara quan em vaig acomiadar del 2007 ( un any esplèndid, per cert, dels millors). Només havia caminat dues setmanes pel 2008 i em vaig fer meva la frase d’una amiga molt sàvia: “els anys parells no són bons, no brillen de la mateixa manera que els senars”. I de fet, en aquell moment ho vaig sentir com a real, i en part, encara ara ho percebo; m’ho crec. I ho sé, és totalment irracional, sense base científica i més propi de filosofies esotèriques....però és que, repassant la meva vida, els meus anys de consciència en aquest món, puc afirmar que els anys parells han estat, en la seva majoria, regits per abrupteses descol·locants, per transformacions, i per bruscos canvis substancials; mentre que els senars, han estat, malgrat excepcions (“tot el que puja, ha de baixar tard o d’hora”) mesos d’explosions, de victòries, de vibració absoluta i clímax constant.

I està claríssim que, com en tot, hi ha excepcions, i aquest postulat només té una constància pròpia dels cicles: o sigui, que va i ve. Doncs està clar que les crisis, al igual que els períodes de lucidesa i de joia absoluta, són cíclics, i van apareixent i desapareixent a mesura que evolucionem...no és matemàtic, ni lògic, ni res similar.....encara que hi recorda.

No obstant, una vegada més, em deixaré endur, rendida, per la dolça bogeria de l’esperança i les expectatives; actuaré com em mana la meva naturalesa vital i confiada....i per aquest motiu, obriré els meus braços a un 2009 (senar, senar, senar!!!) tot ell llest per estrenar. I és que és un any senar!!!!! (ole!ole!), territori verge i desconegut per a mi, per a tu, per a ell...ple de sorpreses, per a mi, per a tu, per a ell. I en canvi, pel contrari, m’acomiadaré d’un final del 2008 que, malgrat hagi aportat canvis naturals i hagi ajudat a regenerar el teixit vital, tal i com pertoca a tot pas del temps, també estarà prou gastat, prou suat i llefiscós, com per acomiadar-se d’ell definitivament i deixar-lo al vast apartat dels records.

En definitiva, en aquest tombar d’any, vull deixar-me endur per l’esperit de les festes paganes, de l’ànima ancestral del solstici. Purificació i regeneració. Saltar el foc, cremar allò vell per començar de nou, morir per tornar a néixer.....amb cada any que passa, amb el pas inevitable del temps, amb el canvi de cicle, no vull portar la mateixa roba...vull desputllar-me de tot per renéixer de les pròpies cendres, i començar camins nous, olorar nous aromes, i viure noves vides.....

La nit és la meitat de la vida....i la millor meitat!
GOETHE