Oda bipolar, i de dubtosa expectativa

Perdó...diguem que l'entrada a l'any a través d'aquestes línies no ha sigut l'explosió de joia, novetats i extasi que em pensava originàriament que seria el 2009 i que tant alegrement vaig plasmar fa algunes setmanes. Suposo que és el que passa quan tens massa expectatives: la hòstia que et fots.

En certa manera, això de tenir expectatives i acabar, irremediablement, frustrat, té la mateixa solució que la que va trobar el príncep Siddharta (Buda): l'existència és plena d'emocions, desitjos, passions, i per tant, això vol dir també plena de penes, frustracions, i patiment. Per aquest motiu, quan pots aniquilar aquestes emocions, quan arribes al nirvana després de buidar-te de tot sentiment, arriba el total i absolut plaer que aporta aquesta serena neutralitat, la tranquil·litat més pura....Així és doncs. Això és que el que passa amb les expectatives: no són dolentes de per si, o si més no, no sempre, però està clar que van sempre en direcció al patiment, la fustració, i el dolor. Està clar: si no esperes res, si no tens cap expectativa, aquests sentiments mai existiran...

Així doncs, amics meus, feu el que volgueu, cregueu o no, imagineu o no, somnieu o no..però per a mi, aquest 2009 haurà d'estar buit d'expectatives per aconseguir que la màgia m'envolti, que l'amor em trobi, i que la vida em faci vibrar.....

I no són paraules d'esperança, és supervivència, i de la bona.... ;)

La raó no m’ha ensenyat res. Tot allò que sé m’ha estat donat pel cor
Leon Tolstoi

L’home que escolta la raó està perdut. La raó esclavitza a tota aquells que no són prou forts com per a dominar-la
George Bernard Shaw

Visca poder-se deixar anar en un estat on la cordura viu fora!!!!!

Buuuuffff

Ben bé que el canvi d'any és només un canvi de xifra...jo volia que fos canvi de tot, que tot es bellugaria (a poder ser cap a millor) ...però no ha estat així....
l'immobilisme triomfa, i jo, desgraciadament, resto amb ell.....i ell és igual que sempre, i suposo que jo també....i fins que alguna cosa no passi, fins que no es bellugui el món que m'envolta, doncs tot seguirà igual, sigui 2009, 2010 i dosmilamarequeelvaparir, jejejeje
en fi....avui estic de mala llet i només estic que obsessionant-me en la manera d'evadir-me, de venjar-me de la meva mala sort, de desfer-me de les meves emocions....
alguna cosa haurà de canviar...jaaaaaaaaaaaaaa

Quantitat no és qualitat

Quantitat no és qualitat, malgrat fonèticament i ortotipogràficament s’hi assemblin....

No hi ha res, i de fet, molts pocs casos, en què la quantitat sigui proporcional a la qualitat. De vegades “menos es más”, i més sovint del què ens pensem....però no vull embolicar-me amb tot això, i donar voltes, ni fer piruetes, ni donar-hi més importància que per mostrar la paradoxa: malgrat “menos es más”, en el meu cas, “más es más”. I és que jo, Lux, Luxis, i Luxilel, tinc molts amics i amigues, moltíssims, i em sento una persona tant afortunada, tant feliç de tots aquells que m’envolten, de totes les persones que es preocupen per mi, que tinc sempre que les necessito, i del món que dia a dia he aconseguit crear amb cura, amb amor, i que tant tendrament m’abraça....i es que davant de tot això, d’aquest cas particular meu de “más es más”, em costa defensar aquesta idea del “menos és más”.......de fet, em costa defensar la frase, la idea, i el concepte, des de l’experiència, doncs aquesta m’ha demostrat, en tot moment, que en el meu cas la quantitat i la qualitat van agafadetes de la mà.....

No obstant, si que puc parlar-ne des de la perspectiva de l’ull que mira. I és que penso que, com a bona observadora de la realitat, com a persona amant de mirades profundes, analítiques, i capaç del distanciament cap a aquells elements aliens a qualsevol implicació emocional, sóc ben capaç d’observar aquelles petites coses, les mínimes, les semi ocultes. Imagineu-me com a una investigadora naturalista del segle XIX (amb barret, mocador i ulleres incloses), com a una pionera antropòloga a qui li agrada observar les abelles, als ocells, i a tots els petits animalons que viuen en societats naturals. I com tal, com a bona estudiosa, imagineu que em fascina observar una tipologia, una característica d’aquests animals: aquell tret de l’abella, la formiga, o l’ocell que fa que sempre estigui envoltat dels seus semblants, emborratxat per una sensació de protecció, però, paradoxalment, malgrat estar sempre envoltat, malgrat estar cobert per una aparença de comunió social, no és més que un animaló autoanganyat per una la falsa il·lusió de la companyia (és una metàfora, no una reflexió amb base científica....que ningú se’m tiri a la jugular ;)).

De vegades, aquesta visió, aquesta interpretació de les societats animals, dels animals que viuen en comunitats sense crear llaços més enllà que aquells que els hi ha atorgat la seva espècie, m’ha fet pensar que estar més envoltat de gent, de persones, d’individus no vol dir ni ser més estimat, ni estar més protegit, ni ser més feliç, ni sentir-se més recolzat....

En aquest sentit, sovint, i més sovint del que a mi m’agradaria, veig, observo reflexiva aquest animaló, sempre acompanyat, sempre socialment actiu, constantment envoltat, comunicant-se, i somrient...i malgrat, en un primer moment se’m contagi la seva alegria, i em faci gracia (i no parlo amb condescendència, de veritat, realment em fa somriure quan observo que els altres riuen, no ho puc evitar, jejeje), doncs malgrat aquesta quantitat d’embolcall que l’abriga, que l’estreny, que li dóna sensació de protecció, sento veritable tristesa aliena, profunda pena de percebre, de sentir profundament, que en molts d’aquests casos la quantitat, la quantitat d’abelles i mosques que envolten al subjecte, no comporta qualitat en les seves relacions, en l’intercanvi emocional, realitat palpable de sentiments verídics.....i és que, definitivament, el subjecte està vivint el “más es más” en un miratge que, tard o d’hora, pot desaparèixer....ai, pobret meu....

I dit i fet, tot això, gràcies a aquesta visió privilegiada que em permet la distància, també em fa adonar de l’afortunada que sóc, de tot l’amor que les meves amistats, les meves personetes especials em doneu cada dia, de setmana en setmana, minut a minut, hora a hora....i tant els que us tinc al costat cada dia com alguns que us veig només de tant en tant, sé que sóc afortunada igualment, perquè em feu sentir estimada, especial....en definitiva, em feu feliç!!!!! (uiii, quina por aquesta paraula!)

I ja que m’oferiu tant, espero que jo també us en faci de feliç...aiiiixxxxx....ehem, ehem....deu ser l’arribada del Nadal que em fa ser tant empalagosa, i és estrany, perquè malgrat estigui en contagiada per una petita faceta vital, tota convulsa i turmentosa, malgrat em senti amb alguns aspectes a la corda fluixa, les meves altres ones vitals, el meu sentir general és d’alegria, d’emoció, d’excitació, i de vibració total...I en aquest sentit, sembla mentida com la ment humana, les vides que vivim, tenen unes oscil·lacions, unes corbes, i uns alts i baixos vertiginosos.....i ara estic, i em sento plenament, a dalt de la carena, davant d’un paisatge verd, amb un cel blau, un sol lluminós, un aire fresc, els peus embolcallats per la gespa olorosa, i amb molt bona companyia....

Bon Nadal i Feliç Any Nou...que aquest 2009 promeeeeeeeeeeeeeeeet!!!!!!

Amb complex d’au Fènix

Fa dies que no escric. Buuufff. I podria dir: Silenci....sssshhhht....tot és per culpa del silenci. Molt de silenci...calma....pau. Però no. No és que m’hagi deixat engolir agradablement per un període de reflexió, recolliment, i energia zen. No. Més aviat el contrari. La veritat és que la voràgine, l’ huracà dels canvis; un remoli d’accions, reaccions, friccions, reactivacions i diferents “cions” han caigut sobre meu, m’han atrapat en la seva brusca corrent, i ara encara no he pogut sortir a la superfície, surar suaument, nedar plàcidament, i gaudir de la inconsistència i fragilitat del silenci....

Però tot arribarà, està clar......perquè a més, n’estic convençuda, positivament convençuda, que després de la tempesta arriba la calma (com també que abans del temporal hi ha calma absoluta.....eternament, devenir de món cíclic...). I com a tal, finalment, el més probable és que acomiadi el 2008 encara immersa en la tempesta, palpitant així la naturalesa que ha predominat aquest any 2008, 12 mesos que han estat convulsos i espasmòdics , replets de canvis, de transformacions i d’experiències marcadores.... quin any!

I amb tot això, recordo encara quan em vaig acomiadar del 2007 ( un any esplèndid, per cert, dels millors). Només havia caminat dues setmanes pel 2008 i em vaig fer meva la frase d’una amiga molt sàvia: “els anys parells no són bons, no brillen de la mateixa manera que els senars”. I de fet, en aquell moment ho vaig sentir com a real, i en part, encara ara ho percebo; m’ho crec. I ho sé, és totalment irracional, sense base científica i més propi de filosofies esotèriques....però és que, repassant la meva vida, els meus anys de consciència en aquest món, puc afirmar que els anys parells han estat, en la seva majoria, regits per abrupteses descol·locants, per transformacions, i per bruscos canvis substancials; mentre que els senars, han estat, malgrat excepcions (“tot el que puja, ha de baixar tard o d’hora”) mesos d’explosions, de victòries, de vibració absoluta i clímax constant.

I està claríssim que, com en tot, hi ha excepcions, i aquest postulat només té una constància pròpia dels cicles: o sigui, que va i ve. Doncs està clar que les crisis, al igual que els períodes de lucidesa i de joia absoluta, són cíclics, i van apareixent i desapareixent a mesura que evolucionem...no és matemàtic, ni lògic, ni res similar.....encara que hi recorda.

No obstant, una vegada més, em deixaré endur, rendida, per la dolça bogeria de l’esperança i les expectatives; actuaré com em mana la meva naturalesa vital i confiada....i per aquest motiu, obriré els meus braços a un 2009 (senar, senar, senar!!!) tot ell llest per estrenar. I és que és un any senar!!!!! (ole!ole!), territori verge i desconegut per a mi, per a tu, per a ell...ple de sorpreses, per a mi, per a tu, per a ell. I en canvi, pel contrari, m’acomiadaré d’un final del 2008 que, malgrat hagi aportat canvis naturals i hagi ajudat a regenerar el teixit vital, tal i com pertoca a tot pas del temps, també estarà prou gastat, prou suat i llefiscós, com per acomiadar-se d’ell definitivament i deixar-lo al vast apartat dels records.

En definitiva, en aquest tombar d’any, vull deixar-me endur per l’esperit de les festes paganes, de l’ànima ancestral del solstici. Purificació i regeneració. Saltar el foc, cremar allò vell per començar de nou, morir per tornar a néixer.....amb cada any que passa, amb el pas inevitable del temps, amb el canvi de cicle, no vull portar la mateixa roba...vull desputllar-me de tot per renéixer de les pròpies cendres, i començar camins nous, olorar nous aromes, i viure noves vides.....

La nit és la meitat de la vida....i la millor meitat!
GOETHE

L'ALTER

Después de la verdad nada hay tan bello como la ficción

ANTONIO MACHADO

M’han arribat molts comentaris respecte un dels meus posts, pel que sembla, el més polèmic des que a principis de juliol em vaig enamorar d’aquest espai. No m’excusaré, ni donaré cap tipus d’explicacions sobre què volia dir, sobre què havia passat, sobre quina va ser la meva inspiració, la meva raó de ser..... només vull deixar una cosa clara, i es diu ALTER EGO. I això vol dir “l’altre jo”, una altra persona, una altra identitat, una altra personalitat, Lux Lisbon; i com a tal, una altra vida...i (tornem-hi), i com a tal, possibles, només en potència, experiències i vivències....

Ego pot anar passejant pel carrer, veure una pel·lícula, un anunci, llegir un article, o conversar amb un amic...i tot això li pot inspirar (menys en dies assolellats, jejejeje) donar idees i fantasiejar sobre determinats temes....potser no és l’experiència directa de l’Ego, però si, segur, que li dóna el material suficient per a què l’alter ego, Lux Lisbon, visqui intensament en aquest món imaginari, i l’analitzi, l’interpreti i en faci mil filigranes i palles mentals.....

Com en la literatura, moltes de les novel·les que s’han escrit en primera persona no eren reals. William Faulkner, en El Ruido y la Furia, es va desdoblar en quatre personatges diferents, en el que es va denominar un lliure fluir de la consciència, però, lògicament no era cap d’ells: ni un subnormal, ni un estudiant suïcida, ni un brètol (visca el vocabulari de TV3) amb futur com a petit delinqüent.... Potser Montaigne sí que explicava intimitats de veritat, però a part d’aquestes poques excepcions, Goethe no es va suïcidar, malgrat el jove Werther ho fes (i joves europeus de l’època l’imitessin amb una onada de suïcidis!) ni va vendre la seva ànima al diable, encara que Faust sí que es vengués; Jeffrey Eugenides no és hermafrodita, per molt que Cal a Middlesex ho fos i expliqués els seus traumes d’identitat sexual amb tots de detalls; ni Kafka es va convertir en un escarabat de la nit al dia; ni Edgar Allan Poe va matar a tantes persones ni va sofrir a la seva carn el terror, malgrat ho fessin els personatges immersos en l’horror de les seves experiències....I és veritat que, inevitablement, i a causa d’aquesta complexitat literària, hi hagut, de manera general, una tendència a identificar a qui escriu, l’escriptor, amb un passat, una vida, i un present propis, amb el jo narratiu, amb aquell que parla entre pàgines i pàgines, i viu una història pròpia que comença al capítol 1 i acaba en tombar la darrera pàgina.... i aquesta inèrcia ha portat, i encara porta, problemes d’interpretació i profundes confusions, de manera que, també, s’han hagut de donar milers d’explicacions i múltiples justificacions (aquí em teniu!).

Ja fa uns anys, vaig tenir un professor de periodisme en llengua castellana que, malgrat ideològicament mai podríem estar massa d’acord, si que em va ensenyar molt sobre com evitar fer literatura pornogràfica d’un fet periodístic. Ell sempre distingia entre versemblança i realitat, dos conceptes que, encara que en aparença semblessin la mateixa cosa, si els despullaves i els miraves atentament, si hi reflexionaves, te n’adonaves que tan sols era un miratge.....La versemblança era una realitat disfressada, una aproximació a la ficció des d'una base real....de manera que, dins d’aquests termes, podria dir perfectament que aquest blog pretén ser versemblant, però no real (per qui l’escriu), encara que és, perfectament, la realitat de Lux Lisbon, de l’altra meitat, del meu jo en la ficció, de la dona a la qual apel·lo i em transformo entre línies i línies de Times New Roman.....

I amb això, vull deixar ben clar, i ara no com a Lux Lisbon, sinó com a Ego real i personal, que aquest és un espai per deixar-se endur i crear fantasies sobre problemes, idees, sentiments, històries, records, i vivències......vida que és potencialment real i palpable, però potser (dic potser perquè mai es pot dir mai) no és real ni empíricament ni racionalment, no ha passat mai, o ni tan sols ha existit....I és que la línia entre la realitat i la ficció, és taaaant fina.......

EL OTRO, de J.L Borges

Entre la falta d'inspiració i el síndrome del geni boig

Quina setmana més bonica, no? Potser ve el fred, que ja toca, i potser molts trobem a faltar l’estiu, però està clar que els ànims s’inflen igualment gràcies a aquest cel blau i al sol lluminós que hem tingut i que tindrem els propers dies. I malgrat aquest temps sigui tan vivificador pel meu bon humor (i que aquesta entrada sembli una conversa d'ascensor, jejeje), amb un clima tant extasiant i estimulant per la dopamina i la serotonina, la meva inspiració creativa minva de manera pràcticament proporcional. De fet, quan fa mal temps, quan el cel està tapat per núvols i la pressió es llença sobre meu, la inspiració també sembla perseguir-me...em surten idees, temes, reflexions durant tot el dia, que també acostuma a ser de silenci i autisme, a indrets ben diversos i ben estranys: un lavabo, un super, al bell mig del carrer.....

I parlant de tot això, em fa pensar que el que no em passa en dies de sol, i sí en dies d’intensa boira, em recorda al mateix mecanisme que afectava a músics o a poetes del romanticisme. Els primers, sobretot en l’intensa dècada dels 70, sense les drogues i una mala vida no podien composar, no podien deixar fluir la seva energia cap a la creació. De fet, diuen que les millors cançons de la història no haguessin sigut tant intenses i immortals com ho han estat gràcies a opiacis, àcids, i estats mentals de dubtable equilibri, procedents en la majoria d’una mala experiència vital i de traumes infantils ben diversos. Així, pensem en la Velvet Underground, que fins i tot cantaven a la heroïna, en Chet Baker (que n’era un gran consumidor); en els Rolling, la Jannis Joplin, en Jimmy Hendrix, o el magnífic Jim Morrison, Kurt Cobain, Txaikovsky (i el seu tast d’aigua infectada pel còlera), Beethoven..... entre centenars i centenars d’ànimes perdudes tocats pel do de la música.

I els grans poetes? Els romàntics escrivien meravelles gràcies a l’spleen, al sentiment obscur de tristesa i malenconia, sovint procliu al desemparament i a un estat depressiu que tendia al suïcidi. Així, era ben normal que quan jo era un estudiant de lletres, m’hagués de familiaritzar amb tots els suïcidis que apareixen a l’obra de Goethe, hagués d’al·lucinar amb les idees que sorgien de Baudelaire, gairebé sempre sota els afectes de l’absenta, o Bukowski i la seva delirant poesia, o, en definitiva, el sofriment de qualsevol altre poète maudit de la història: incompresa ànima lliure, d’agitada i estrambòtica vida, que, tal i com mana el tòpic, morirà abans d’hora....

Amb aquesta reflexió, volia intentar explicar perquè en els dies assolellats, de llum càlida i cel blau, aire fresc i pur, la inspiració, la musa que hi ha en mi, desapareix, fuig. I encara que busco i rasco no hi ha manera de trobar-la......Per aquest motiu, és quan em ve al cap la història de la literatura, i la de la música, i també la de la pintura (Van Gogh? Munch?) històries que mostren a genis deprimits, traumatitzats, drogats; sí, i que potser composaven en dies grisos i plujosos per tal d’exercitar tant l’spleen com un simple estat de melangia; també abusaven de l’opi, de l’absenta, de LSD, i així es traslladaven a realitats paral·leles, contagiats d’una inspiració que els brollia per la boca.... quina sort, i quina enveja estar tocat pel do, per la inspiració, i anar de la mà de la musa cap a la perfecta creació...

La única cosa que no envejo, s’ha de dir, de tots aquests genis, és que en aquest estat creatiu hi ha també un Àurea autodestructiva de gran pes. Ningú d’ells, ni la Joplin, ni en Vicious, ni en Keruac i la seva cirrosis, ni l’Edgar Allan Poe (no se sap si va ser un suïcidi o un excés d’alcohol), ni el sifilític Rimbaud, van viure masses anys.....i no diguem els suïcidis de Virgina Woolf, Ernest Hemingway, Keats, Herman Hesse, Primo Levi, o el meu estimat Faulkner....ells engreixen una llarga llista d’un gremi amb tendència a la hipersensibilitat, a una creativitat destructiva, i a una fragilitat causada per la manca de mecanismes per superar el dolor...I és que no és fàcil estar dotat d’un món interior tant sensible, tant intens, tant frondós, i a la vegada tant fràgil, i tan infeliçment terrible......

No obstant, i per la part que em toca, em nego a acceptar aquesta idea associada de “geni i bogeria” o geni i eterna infelicitat. No pot ser que s’hagi de patir per tenir inspiració, que calgui enfonsar-se per erigir-se com a artífex de la creació artística....vull estar inspirada i poder escriure, pensar i fer grans coses asseguda en un prat verd, amb un sol espatarrant i amb un cel lluminós....no vull haver de tenir un món interior turmentat ni acomplexat pels patiments, ni envoltat de fades verdes o dames blanques...així que des d’aquí, i encara que em doni la sensació que vaig contra natura, reivindico l’ideal de la creació positiva i del geni feliç! Sí, sí, més propera als barrufets que als trolls, més procliu a la Mary Poppins que a l’Alicia de Lewis Carrol ......I és si no així, si això no pot ser, estic, per una banda avocada al fracàs creatiu, o per altra banda, avocada al suïcidi....i cap de les dues coses em fan gens ni mica de gràcia.....

Hacer versos malos depara más felicidad que leer los versos más bellos
Herman Hesse

TRIP

Tothom ha tingut alguna vegada a la vida un/una Trip Fontaine. Si més no, tothom n’ha tingut, en té o en tindrà en qualsevol moment....i el més apassionant de tot plegat és que, malgrat la seva tendència a mirar-se el melic, o el melic dels altres ( i que precisament no és el teu), sense res més a oferir-te, és innegablement el teu iman preferit, aquell animal bell i suau que et captiva, se t’arrapa a la cama i et posa els ullets d’en gat en botes, amagant urpes i armes diverses com la insensibilitat, autèntic càncer emocional d'una majoria silenciosa, o el immutabilitat per l'altre....

I és que hi ha homes i dones que han nascut per contemplar-se a si mateixos. Mireu sinó al bell Narcís, que enlluernat per la seva bellesa reflectida en l’aigua, va acabar per enfonsar-s’hi i ofegar-se. Quan penso en aquesta història, no en va és l’origen del concepte narcicisista, així com quan penso amb els i les Trip Fontaine, i ho faig més sovint del que hauria, divago sobre aquestes persones que no saben veure més enllà de si mateixos. Lliures, sí, i molt, perquè fan en tot moment tot allò que volen, perquè porten fins al final als seus desitjos, anhels, i ànsies, i perquè no els frena ni els torba el dolors, desgràcies i esforços dels altres.....I sí, també, egoistes, narcisistes, egocèntrics....una colla d’insulsos i ànimes pobres que, sota un discurs de “jo, mi, i meu” volen tot allò que no tenen, i desprecien tot allò que realment posseeixen...

Sí senyor, és la història de la Humanitat: volem l’impossible i rebutgem el possible, perseguim una espurna d’or quan a la mà ens regalima la plata a dojo.....una desgràcia del devenir de l’home i la dona, font de tots i totes les madames bovarys: lluitem per un somni, i quan l’aconseguim, quan tenim allò que desitgem, quan el sentim segur, calentet, i ben a prop sempre que ho volem, tot plegat comença a ser avorrit, es converteix una càrrega feixuga, ofega, apreta, i deixa de tenir la brillantor captivadora de l’inici. I és que potser, segurament, en un espai de comoditat i d’abundància, de canvis, de deshumanització, no estem fets pel dia a dia, per la repetició, per a no aconseguir el que volem, per no vibrar cada dia....i tot està muntat de manera que física i emocionalment, els egos més forts sobrevisquin vampiritzant a una víctima rere l’altre...

No obstant, i com sempre intentant mirar en positiu, sempre en positiu, Lux Lisbon, enamorada de molts Trips, però també de Brads, Johnnys, Pauls, Marlons i d’altres creacions divines, ha acabat per considerar que tots els Trips i els Narcisos d’aquest món finalitzen el seu regnat penedint-se de la seva vanitat i del seu egoïsme, enfonsats en la merda que, mentre jeien obsessionats amb la forma òvala del seu melic, han acumulat al seu voltant. No en va, en Las Virgenes Suicidas, Trip Fontaine, l’autèntic, “el terror de las nenas”, era, 20 anys més tard, un pobre desgraciat, ex politoxicòman, alcohòlic, brut, pudent, i abandonat fins i tot per la seva amant....i és que, atents tots i totes les Trips Fontaines d’aquest món, perquè, com diu la saviesa popular, a tot porc li arriba el seu Sant Martí....

Per tant, penso, comenceu (comencem?) a posar-vos les piles: valoreu el que teniu, deixeu de mirar al vostre melic i sigueu conscients que vosaltres no sou res d’especials, i potser sí, segur que sí, ho és aquell o aquella meravella humana que tens al davant... afluixa la teva ona expansiva, ja que arribarà un dia, i potser cada cop queda menys, en què ningú es giri a mirar-te, en que ja no et somriguin, ni per pena ni per altruisme, i en què els o les amants t’abandonin, els amics es cansin de la teva inèrcia , i que la única cosa que et quedi en aquest món sigui una samarreta blanca, suada i bruta feta un manyoc al terra fred d’un estrany habitacle .....

Lux Lisbon no vol posar-se bíblica, mai, però cal tenir en compte que veritablement, al final recollirem allò que haguem sembrat....en definitiva, potser millor respectar i tenir en consideració als altres (sense perdre, això sí, l’amor, equilibrat i mesurat, cap a un mateix).....ah, i no val estimar al teu melic i que ell et correspongui! Que te he pillao!
;)