Sempre escollim una data per a nous propòsits, per a noves idees, per a fer allò que no hem fet.....és necessari per a poder continuar creixent, canviant, evolucionant....per tal d’aconseguir aquelles coses que tanta mandra ens fan, que tant feixuges semblen (uix, pobre força de voluntat, com pateix aquests dies).... Però tot això que dic és obvi i no té cap secret, cada any és igual, cada cicle comencem amb la mateixa cançó...la veritat, però, és que a mesura que passa el temps es va deixant de cantar aquesta melodia i ballem al son d’altres compassos...i quin problema hi ha? No hem de ser tan exigents ni estrictes amb nosaltres mateixos..ho hem d’intentar, es clar, però també hem de deixar que entrin a les nostres vides les novetats que ens anem trobant pel camí...per què no gaudim de desviar-nos dels propòsits?...no cal perdre’s en un batibull tampoc, però no viuríem amb tanta intensitat ni vibraríem tant si no deixéssim de tant en tant que aquelles coses que ens creuem pel camí ens omplin, ens desestabilitzin....gràcies a obrir-te a les aventures de la vida, aconseguim ser una mica més plens, aconseguim despertar-nos cada matí i recordar, amb un somriure extasiant, que hem aconseguit viure, viure realment, una micona més.....
És com aquell acudit que circulava per Internet, en què una dona deia com volia arribar al dia de la seva mort....no recordo massa bé, però deia alguna cosa com que arribava amb una copa de vi a la mà, amb un tros de pastís de xocolata a l’altra, a tota pastilla, derrapant, escabellada, satisfeta i somrient pels dies i nits passades....un bon viatge, vaja ;)
