bocins de cel

L'altre dia, Dani Rovira, un tragi-còmic andalús, enmig del seu monòleg sobre l'eterna búsqueda d'allò que anhelem dia a dia sense saber exactament què és, més enllà de semblar-nos que ens falta constantment, va relacionar un poema de Mario Bennedetti amb una lliçó que la seva àvia li va ensenyar de ben petit.

L'àvia li deia que el cel s'havia de conseguir poc a poc, bocí a bocí, esforç rere esforç, millorant mica en mica, fent petits actes, com menjar-se la sopa sense rondinar o abraçar desitnteressadament a qui estimem..... calia fer-ho poc a poc, perquè si en algún moment el cel s'aconseguís de cop, tot sencer, seria un desastre total, una hecatombe...."per què seria tan terrible?" li preguntava l'infant a la seva àvia...."perquè aleshores et relaxes" li contestava ella....

I és així. Si aconseguim el cel, si aconseguim l'element que tant desitgem, i ho logrem amb tota la seva magnitud, completament, ens relaxem. I això ens impedeix continuar lluitant, insistint, millorant, imaginant.....sempre, millor bocí a bocí, doncs no perdrem mai les ganes de més i procurarem créixer, conèixer, ser millors persones, i ens esforçarem per ser més feliços....sempre estarem a una passeta d'aconseguir el cel, i això ens farà encara més brillants.....mai aconseguirem tot completament, però és això el què ens fa tant humans, i això és el què també ens fa avançar......


Otro cielo

No existe esponja para lavar el cielo

pero aunque pudieras enjabonarlo

y luego echarle baldes y baldes de mar

y colgarlo al sol para que se seque

siempre te faltaría un pájaro en silencio.

No existen métodos para tocar el cielo

pero aunque te estiraras como una palma

y lograras rozarlo en tus delirios

y supieras por fin cómo es al tacto

siempre te faltaría la nube de algodón.

No existe un puente para cruzar el cielo

pero aunque consiguieras llegar a la otra orilla

a fuerza de memoria y pronósticos

y comprobaras que no es tan difícil

siempre te faltaría el pino del crepúsculo.

Eso porque se trata de un cielo que no es tuyo

aunque sea impetuoso y desgarrado

en cambio cuando llegues al que te pertenece

no lo querrás lavar ni tocar ni cruzar

pero estarán el pájaro y la nube y el pino.

Mario Benedetti

Envaïda pel vent del nord

Pàgina a pàgina no he pogut parar de devorar-te.....jo podria ser perfectament l’Emmi i quin gust tenir un Leo a la meva vida.....però crec que veritablement sóc un Leo que em torno boig per a la inconsistència i inconstancia d’una irresistible Emmi.....

Frase a frase, lletra a lletra, m’ha permès endinsar-me en la complexitat del nostre món, somriure, riure, emocionar-me, patir o plorar...però sobretot, no he pogut parar de devorar les pàgines, les lletres i els personatges....sense poder parar de llegir em resistia a que s’acabessin, s’esgotessin les planes, perquè sense allò tot semblava tenir menys sentit, perquè el mirall que representava et feia sentir menys sol, acompanyat en la teva realitat, germà de la situació....

Ben endins, completament identificada, i profundament commoguda per uns personatges tant antiplans. Ben al contrari: complexos, voluptuosos, canviants, versemblantment esquizofrènics....tots som Emmis i Leos potencials, tots som aquest microcosmos terrenal que és un plaer descobrir.... com també és un plaer sentir-se tant internament regirat durant les poc més de 24 hores que pot perdurar aquesta obra a les teves mans.....

Ningú pot deixar de devorar-lo, ningú pot evitar que aquesta antitípica història d’amor, d’humanitat, de intensitat (de deixar-se endur per allò que no té sentit, sense por a la impossibilitat a les negacions i dificultats), si qui realment et devori per dins...

Ara estic esperant que la setena onada arribi a mi....i espero que no se m’emporti massa endins.....quina llàstima que la ficció no pugui superar mai la realitat.....

No és fàcil el jo

It's not my name....



salto, ballo, rodolejo, per no sentir el vertigen.....cada cop puges la muntanya més de pressa, però el risc de caure és cada vegada més gran....

Poso aquesta canço i em deixo endur per la seva vitalitat, rodant i rodant sense parar...potser amb aquesta energia centrífuga deixo de tocar de peus a terra i perdo la por....suposo que és humà tenir por...tothom en té, sinó no sobreviuríem i ens estingiríem...

No sóc jo, és la meva por a vibrar massa, la por a trencar convencionalismes sense estar preparada per fer-ho....no és fàcil caminar "por el lado salvaje de la via! no és fàcil ser jo, no és senzill ser jo...... no és fàcil el jo.....Be the one.....

Tic-tac...TOC

La leyenda del tiempo (music)

El sueño va sobre el tiempo
Flotando como un velero
Nadie puede abrir semillas
En el corazón del sueño

El tiempo va sobre el sueño
Hundido hasta los cabellos
Ayer y mañana comen
Oscuras flores de duelo

El sueño va sobre el tiempo
Flotando como un velero
Nadie puede abrir semillas
En el corazón del sueño

Sobre la misma columna
Abrazados sueño y tiempo
Cruza el gemido del niño
La lengua rota del viejo

El sueño va sobre el tiempo
Flotando como un velero
Nadie puede abrir semillas
En el corazón del sueño

Y si el sueño finge muros
En la llanura del tiempo
El tiempo le hace creer
Que nace en aquel momento

El sueño va sobre el tiempo
Flotando como un velero
Nadie puede abrir semillas
En el corazón del sueño

El sueño va sobre el tiempo
Flotando como un velero
Nadie puede abrir semillas
En el corazón del sueño

Per això no vull deixar de somniar...els meus somnis traspassen espai i temps, oceans, muntanyes, deserts i parets.....
els meus somnis em permeten reviure l'extasi...
els meus somnis tenen olor, color, llum....

Aborridament íntima, maravillosament feliç

Moltes vegades em comparo. És un acte inevitablement humà. Però no amb coses banals, ínfimes, sinó veritablement profundes.

Llegeixo i penso que no estic a l’alçada....penso que no brillaré amb la mateixa intensitat i que els somnis d’infància només eren això....somnis. Per uns instants penso que no ho he aconseguit perquè no m’hi he llençat, perquè els meus transtorns obsessius compulsius han anat per altres dreceres, han caçat altres bèsties, i no han domat la ploma, l'escriptura, els blogs, les pàgines....així que tot i imaginant-me algun dia en biblioteques i prestatges, en el glamour de l’èxit personal, ara sóc insulsament apreciada per haver desenvolupat un ric món de dolçor, rialles, i contes de portes endins....i sense traumes per a serva miga de la mediocritat, per no estar a l’alçada d’altres modernitats, de qui li agrada enumerar vicis com en un anunci de compreses i triomfa pels seus originals deliris, de qui se centra en gintonics, cigarrets i cantants underground....sóc diferent en un discurs aborridament íntim....però, aleshores penses, què coi, si que he triomfat, si que he arribat a guanyar batalles, potser no la dels somnis i deliris literaris, però si aquelles que la vida m’ha plantat al davant.

I veritablement sí que he triomfat, he aconseguit vibrar. I explotar. I ser feliç, l’objecte més cobdiciat, I d’aquesta manera, ara sóc una mica més guanyadora, ara sóc una mica més forta, ara sóc una mica més jo....única, intransferible, impossiblement igualada.....

Com una nena petita dono voltes i voltes descalça sobre la gespa. Sento l’herba entre els dits. Suposo que sembla una escena d’una peli de l’Isabel Coixet, o una imatge més d’aquesta escriptura de la qual parlava abans....però la veritat és que això no és res més que la meva realitat. I és que si tanco els ulls puc flotar d’aquesta manera, sentir l’olor de la terra molla, percebre els rajos de sol rogencs que tenyeixen la meva pell. I les papallones que no paren.....rialles i rialles i ganes d’explotar en mil bocins.....

La senzillesa de la felicitat de vegades és sorprenent. Quan perdurarà aquest dolç abisme que no em deixa posar els peus a terra? Els meus dits nus encara continuen enganxats a la naturalesa...un d’ells a l’herba fresca, l’altre acariciat per la sorra....

Si et compares, has perdut! (Doris Dörrie)

I entremig de tot, et vaig trobar.....ahir, avui i demà.....

Delícies

La vida et sorpren deliciosament. Quan penses que tot ho has viscut descobreixes la màxima vibració, el plaer més absolut, la màgia més fantàstica, la fortuna més extasiant....sentir-se així és únic, indestriable, incompartible....per aquest motiu agraeixo tenir 20 anys i sentir bullir la sang, i cantar paraules d'amor senzilles i tendres....perque això és el major goig d'aquesta vida, seguir als poetes, sentir la brisa acariciar-te als cabells, notar les mans calides a la teva galta, sentir el suau i tou petó d'uns llavis magnifics, i veure brillar en la foscor aquells ulls plens de tendresa.....agraeixo sentir-me així de viva, agraeixo ser així d'especial, agraeixo viure el que estic vivint....cal assaborir també la mel, per recordar el seu sabor en els dies més insípits.....aiiii (suspir) m'encanta aquesta olor......

El plaer, l'olor, el sabor... ara és millor......

Ja ha arribat

Ja ha arribat...comença el viatge, s'obre la porta una altra vegada a la llum i a les olors.....ara es una porta plena d'expectatives, plena de promeses....a gaudir-la el màxim possible....després seran records, i nosaltgia, però ara es tota una tabula rassa blanca llesta per a tornar-hi a escriure...i hi escriuré paraules d'amor, senzilles, i tendres, somnis de poetes.....ai, quina dolça cançó....ja no tinc 20 anys, pero com si els tingués, ara mateix em sento com una nena petita feliçi panxacontenta amb el seu regal....quina sensació a l'estomac...mmmmmm, fins aviat!

El per què de la nostàlgia....

Quanta nostàlgia. Quanta bipolaritat. Viure a cavall de la felicitat i del desig de l’absoluta felicitat. Imagino on era fa just un any i em sorprèn la pena per allò que ja ha passat, pels records capturats en fotos, impostats a la retina, rememorats ens somnis. I si ahir tenia nostàlgia pel després, avui és l’abans qui s’ha apoderat del meu estomac.

Recordo la felicitat absoluta banyada per un sol únic, de tons i intensitat diferents, emmirallada per un cel blau, per olors noves, per colors intensos....qui no ha desitjat tornar enrere alguna vegada per reviure de nou allò que ha marcat qui ara ets? Qui no anhela reviure els plaers que han fet que la vida valgui veritablement la pena.

No obstant, i baixant dels núvols, no és nou el fet que les experiències són úniques i irrepetibles i mai, per molt que poguéssim tornar enrere i reviure el passat, mai seria igual....potser ens banyaríem al mateix riu, potser tastaríem la mateixa mel, potser ballaríem la mateixa dansa enmig del llac, i miraríem el mateix cel estrellat, però mai, absolutament mai, ho viuríem de la mateixa manera......

Així és, que potser la nostàlgia serveix per això, per recordar-nos la unicitat de la vida, de les experiències, dels sentits, de manera que només podem reviure allò que hem sentit i viscut a través dels records,somniant, i anhelant que, sense dubte, noves vivències futures es transformaran en records únics, en racons especials de la ment, en experiències que determinaran qui som i ens marcaran per sempre, obrint el nostre camí....

La nostra pell mai viurà amb la mateixa intensitat una carícia....però totes les carícies tindran una intensitat única que mai més podrem oblidar.....

Endinsant-se als boscos

És difícil frenar la voràgine malgrat portes esperant amb ànsia que allò passi. Esperes, impacientment, amb excitació, amb ardor que arribi per fi tot allò que has desitjat. Arriba i ets incapaç de retenir el sabor, de parar el temps per assaborir eternament del aquell delit.

Se suposa doncs que s’ha d’apreciar l’espera, que el camí cap a l’objectiu ha de ser també part d’aquesta finalitat? Doncs si, perquè no podem desestimar l’espera quan conforma la major part del temps. No hem d’esperar, doncs, simplement viure, assaborir el temps, sigui d’espera, sigui de vigília, sigui de ressaca. Sigui quin sigui el seu lloc entorn l’objecte, hem d’assaborir, viure al màxim, somniar lliure i eternament.

Així que començo a viure aquest temps d’espera amb tota la seva esplendor. Visc, revisc, com si ara fos el després, i com si visqués el després en cada minut. L’ara és meu, únic, indiscutible. I en aquest viure, cal viure al màxim, a cada minut, extraient la medul·la a la vida, que deia Thoreau, endisant-me als boscos, olorar les flors, perquè quan estigui a punt de morir no descobrir que no ho he viscut. El pitjor de tot és penedir-se d'allò que no has fet......

Assaboriré l’espera, somniaré amb aquest camí...el resseguiré olorant, observant la llum....queda menys per a què el cor em doni un tomb, per a què la màgia m’envaeixi....ha arribat el meu temps....està del meu costat....

TIME IS ON MY SIDE

the sea

Tot arriba, tot passa, tot succeeix inevitablement...i entre somriures, riures, i llàgrimes, vivim, sobrevivim i saboregem...val la pena viure les oportunitats que ens brinda la vida, val la pena deixar-nos endur per allò que ens envaeix....res comença ni s'acaba, tot flueix en un cercle infinit de fets, sentits, experiències....i és que tot ha de fluir en un immens mar que ens gronxa i ens embolcalla, ens arrossega i ens acaricia....tota moneda té dues cares, tota onada també....val la pena descobrir-les totes.....

....aurvuà!

S’acaba el temps. No tinc temps. No puc respirar. Pero tranquils, ningú morirà, és temporal, fruit de les circumstàncies, i en cap moment hi ha dolor, patiment, tristesa o melanconia. Simplement tot va a càmera ràpida, frenèticament. I en aquest caos el meu cap diu, shhhhhhht, silenci, tranquil·litat, gaudeix de la divagació de la ment, dels records atemporals, ni que siguin durant petits instants al dia, com una dolça treva a les tribulacions.....

Plego per una temporada per fer front a intrèpides novetats, a camins que només accepten velocitat i que no deixen temps per a llimbs d'extensa nevulosa mental i espiritual....Tan sols deixo la divagació per aquells moments de desitjada soledat, de reflexió, descans i de somnis, de llums i colors, i olors, que em transporten...perquè continuo somniat com sempre, com mai, cercant tornar a viure aquests somnis....

Ballem un tango...

Ballem un tango, a la cuina, envoltats d'albergínies, banyats per la llum del sol més rogent que els meus ulls han vist mai, entre les fulles....

Ballem un tango...amb aquesta música

Que no pari, que ens balancegi extasiats com aquell dia...que em transporti, que et transporti.....no parem de moure els peus en un moviment que ens fon....pell amb pell....no parem de ballar, val la pena aprofitar la música, val la pena aprofitar la cadència....
No parem de ballar, ballem un tango, aquest, amb constància, força, ànims...és el nostre tango...

je te veux, tu me veux....



Vivir sus deseos, agotarlos en la vida, es el destino de toda existencia (Henry Miller)

Adèle i el mariner

Adèle encara dorm. Però no està morta com diu la cançó. És feliç i contenta, està radiant, exultant, i somnia amb allò que vindrà mentre prova d’assaborir els records, de reviure’ls, de gaudir de l’espera i projectar que el mariner deixi la guerra i torni a buscar-la. Busca que la cançó soni al seu cap amb la melodia que un dia el bell príncep sense mar taral·lejava, mentre canviava la lletra intentat recordar-la i li somreia dolçament.

És una llàstima que els somnis durin tan poc i que la seva intensitat no deixi atrapar-los. Adèle s’enyora, Adèle busca vibrar de nou. Però mentre espera les papallones no paren d’esvalotar-se (no volen parar, per què fer-ho?mmmm) i no renuncia a continuar somniant amb somnis plens de llum, d’una altra llum, especial, única.....

No sé si és el vidre, o els colors de l’estiu, no sé si és cosa del continent, o de la terra, l’aigua o el vent, de plantes exòtiques del petit planeta....però aquesta llum única, aquesta olor especial, aquest sabor que ho conté tot no podrà oblidar-los mai més...sempre estaran amb ella, i de tant en tant podrà tornar a mirar, a aspirar, a tocar.... i o viscuda en records, o viscuda en viu, sigui com sigui serà, tot plegat sempre formarà part d’ella, sempre viatjarà amb ella.

Malgrat la distància, Adèle i el mariner viuen connectats per profunditats incommensurables. Naveguen per rius ben diferents, en valls allunyades, però sempre desitgen banyar-se en l’altre riu, es traslladen per nedar en aquelles aigües que adoren que els fa vibrar, que els fa sentir complerts....això no els hi podrà treure mai més ningú....

Que el somni continuï i no s’apagui mai més....

C'était un jeune marin
Qui revenait de guerre
qui revenait de guerre avec son régiment
pour aller voir Adèle, Adèle sa bien aimée.
pour aller voir Adèle, Adèle sa bien aimée.

Le jeune marin s'en va
trouver son capitaine
Bonjour mon capitaine
donnez -moi un congé
pour aller voir Adèle, Adèle ma bien aimée
pour aller voir Adèle, Adèle ma bien aimée

Le capitaine répond:
entre dans ta chambrette, porte ta culotte blanche et ta ceinture dorée
pour aller voir Adèle, Adèle ta bien aimée.
pour aller voir Adèle, Adèle ta bien aimée

Le jeune marin s'en va chez les parents d'Adèle
Bonjour ,chers père et mère ainsi que frères et soeurs
sans oublier Adèle ,Adèle ma bien aimée.
sans oublier Adèle ,Adèle ma bien aimée.

Le père [lui ] répond, les yeux remplis de larmes :
Adèle , Adèle, Adèle, Adèle n'est plus ici
Son corps est dans sa tombe et son âme au paradis
Son corps est dans sa tombe et son âme au paradis

le jeune marin s'en va
sur le tombeau d'Adèle
Adèle Adèle ,Adèle
Adèle ,réponds -moi
c'est ton ami fidèle qui vient ici pour toi
c'est ton ami fidèle qui vient ici pour toi

Un ange lui repond avec la voix d'Adèle:
Tu auras une autre à l'âge de 20 ans
qui sera ton épouse [à ta] sortie du régiment
qui sera ton épouse [à ta] sortie du régiment

Le jeune marin s'en va trouver son capitaine
bonjour mon capitaine, me voici de retour
puisqu' Adèle est morte je m'engage pour toujours
puisqu' Adèle est morte je m'engage pour toujours .

mmmmmmmmmmmmmmm........

Per fi arriba el dia D, l’ansiat, desitjat dia, l’objecte de l’espera, les fantasies, els somnis....friso per volar de nou, per deixar-me gronxar en el nou ritme, banyar-me a la nova llum....té un altre color, una música pròpia, una olor especial....mmmmmmm....tanco els ulls i em transporto abans d’hora a allà, amb qui m’encanta, m’apassiona i em fa vibrar....

Quina emoció.....quina emoció!!!!!!!.....faig saltironets com una nena petita amb sabates noves....i amb globus, gelat de xocolata, purpurina, corona de princesa....aiiiiiiiiiiix, els minuts passen massa lents, les hores queden sostingudes en l’espai i el temps, en l’univers, entre galàxies desconegudes.....si, si, l’espera és desesperant...però mentre espero em deixo endur pels pensaments, perquè l’espera de somni i imaginació és deliciosament excitant......i encara que fer-se expectatives diuen que no és bo, ara sé que, en aquest cas, s’equivoquen...conec el desenllaç, i mai em decepciona, és tal i com desitjo que sigui, és tal i com ha de ser....

I si en algun moment el meu camí sembla tornar enrere, ara veig que simplement ha estat una trampa instantània, d’impulsos mal entesos.....perquè ara ja no puc frenar la transformació , el canvi, el procés de creixement......ara no puc frenar el meu càlid destí.....mmmmmmmmmm, quina dolça satisfacció, quin suau elixir....no vull despertar, vull que duri, perduri....perquè sinó, quan ho faci tot haurà acabat.....

Per fi arriba el dia D, ja s’acosta, i desitjo bojament que arribi per fi...però tinc por, perquè no vull que acabi, perquè quan realment ho visqui sé que aniré inevitablement cap el final....

La dicha de la vida consiste en tener siempre algo que hacer, alguien a quien amar y alguna cosa que esperar (T.C)

Drupa del guinder, petita, agredolça, globulosa, negra o d'un vermell fosc

Acabo d’aterrar a l’altre pol....no sé si al sud o al nord, perquè no acabo de situar-me en quin d’ells estava (per tant no puc saber en quin d’ells sóc ara).... però el què sí sé és que el d’avui és meravellosament distint al de fa uns dies....ai, que ràpidament, amb quina facilitat, amb quina agilitat la vida dona voltes, giragonses, sorpreses.... Ara estic a dalt, eufòrica, excitada, panxacontenta, feliç....per què? Mil i una coses determinen aquesta alegria esquizofrènica, mil i una coses, petites, grans, de tots els colors, fan que malgrat sigui un dia gris i plujós, avui hagi somniat amb la mel i vulgui gaudir del seu sabor fins a l’eternitat....mmmmmmmmmm...

Llueve sobre mi cara y sólo pienso en tu lejano amor .Yo pongo estrellas entre tu piel y la mía y te recorro entero, sendero tras sendero, descalzando mi amor, desnudando mi miedo. Amo la curiosa manera en que tu cuerpo y mi cuerpo se conocen. Yo, amor, he aprendido a coser con tu nombre, voy juntando mis días, mis minutos, mis horas con tu hilo de letras.Te abrazo y corren las mandarinas; te beso y todas las uvas sueltan el vino oculto de su corazón sobre mi boca (Gioconda Belli).

El temps cíclic de la vida et fa passar per moments que no desitges, que detestes, que avorreixes, però quan arriben els altres, aquells que et fan vibrar, fer saltironets i donar tombarelles, és quan te n’adones que de bo és degustar la guinda del pastís....és tot un regal de la vida, és l’aire que dóna força....I quan et sents així et canvia fins i tot la respiració....

music

..amb contradiccions....

Ell sol brilla, i no obstant els núvols no marxen del tot. Sembla mentida, tan esperar la primavera, el bon temps, tant desitjar que llum canviï de color, i malgrat això la melancolia atrapa tota vibració.....

Deu ser cosa de la por? Del pànic a un buit impossible d’amagar? De vegades te n’adones de com arrisques. I per una banda penses: no vull penedir-me de no haver actuat, de no haver-me atrevit a viure al màxim, d’exprimir tot el suc de la vida, de vibrar amb les dolces meravelles que et fan fondre el paladar. Mai se sap, diuen que no som res, i que tota la vida és un estat accidental incontrolable que val la pena aprofitar al màxim. No obstant, aferrada a aquesta follie de vivre, arriscant-me al màxim per gaudir de plaers llunyans, meravellosos però inconstants, incontrolables, de vegades t’agafen atacs de pànic, inseguretat, i acabes preguntant-he que, malgrat no som res, val la pena realment arriscar-se tant?

Mai ho sabré, mai ho sabrem.....de moment, deixem passar la melancolia, bufem conta els núvols, i que només brilli el sol de primavera; fem fugir les pors i intentem gaudir de la llum....aiiii (suspir) potser és autoconsol, però és una bona manera de sobreviure als altibaixos de l’existència....

Estamos solos y sin embargo la soledad no existe. Si juntamos las manos encenderemos el fuego imprescindible para vernos los ojos brillantes del deseo. (Giaconda Belli)

J'étais hereuse, folle....

«J'étais heureuse, folle, toute neuve, disponible... j'étais la vie, le plaisir, le
désir, jétais le vent dans l'eau, jétais l'eau dans la terre (...)Mon corps tremblait de joie.

Mon coeur battait trés fort.
Je respirais de maniére irréguliére(...)
Mon corps qui était une image plate, déferlé, dévasté, accaparé (...) recjoignait la vie. Jétais vivante.»

Tahar Ben Jelloun, La nuit Sacrée

(Era feliç, boja, tota nova, disponible...era la vida, el plaer, el deig, era el vent dins l'aigua, era l'aigua dins la terra (...) El meu cos tremolava d'alegria, el meu cor bategava molt fort. Respirava de forma irregular (...) El meu cos, que era una imatge plana, trencada, devastada, acaparada (...) reconeixia la vida. Jo estava viva)

En rehabilitació

Déjame sólo un poco de mí mismo para que pueda llamarte mi todo
R.Tagore
Recuperant-me de l’oblit, del despiste, de la inèrcia a la peresa, de la sensació que perquè esfroçar-se si ningú t’escolta....les paraules a l’aire no tenen sentit d’existència, no tenen raó de ésser....

Recuperant-me de les papallones estomacals que em fan volar i volar en una espècie de somni que cal aprofitar fins que la indomable realitat me l’esclafi....i mentrestant, esperant que el destí s’equivoqui i sigui benèvol...quin doll de vibracions, d'experiències, d'excitació....serà la primavera? flors i flors que em recorden com de meravelloses són les olors, els colors, i les sensacions....i quina llàstima no viure-les intensament durant tota l'eternitat...

És temps de recuperació, de rehabilitació, de tornar a reprendre el ritme després d’aquest saborós immobilisme, d’aquesta llarga letargia....cal tocar una mica de peus a terra encara que de tors en amunt estiguis impregnat d’una dolça melancolia, d’un record extasiant, d'un somni lluent, d’una meravella única que saps que tornaràs a viure, reviure, ben aviat....només és temps al temps i el que vols per tu, t'arribarà....ara ja brilla el sol, és temps de gaudir d'ell mentres esperes que arribi la gran catarsi.....mmmmmmmmmm

El dolç balanceig

Si la barqueta es tomba, tomba, tomba, tomba......deia una cançó infantil que et cantaven mentre sobre un llençol et balancejaven a una banda i altra. Si tancaves els ulls i et deixaves endur per aquest onejar, perdies el sentit de la realitat, i mig marejada, mig extasiada, mig emocionada, senties com el món donava voltes.....

I és com una droga que el món et doni voltes, que les ones se t’enduguin, que el balanceig et provoqui una dolça somnolència, un èxtasi.....tot està en silenci, tranquil, i amb els ulls tancats veus l’intens taronja de la llum en contrast amb les teves parpelles....
I continues deixant-he endur per les onades, gronxant-he sobre els llençols, amb els ulls tancats, les mans caigudes, i sense para de somniar amb allò que vols, allò que desitges...que d’aquí poc, estarà a frec dels teus dits...ja gairebé ho pots tocar, però de moment, a l’espera, gaudeixes de l’emoció i l’excitació d’allò que saps que ara vindrà...si la barqueta es tomba, tomba, tomba, tomba....

No perdem res del nostre temps, potser n'hi van haver-hi de més bonics, però aquest és el nostre
Jean Paul Sarte

Lluitant contra l'oblit....

Ja gairebé et tenia oblidat, soterrat en un ànim alt i un dolç somni. Però, quina pena perdre l’hàbit, les costums....perquè hi ha algunes que són bones de deixar pel camí, trepitjades i brutes, però d’altres queden al terra sense donar-te compte, oblidades, i abandonades a la seva sort....Diuen que quan el món et trasbalsa sols explotar en mil bocins, sols explorar tots els camps que saps que et duran a la serenitat de l’ànima, però quan el teu món segueix una direcció, la necessitat d’exploració, les experiències catàrtiques, es minimitzen i perden força i sentit....i em sap greu que això impliqui abandonar-te, deixar-te en aquest magma de símbols, de virtualitat, i per això avui em resisteixo a què això passi....però també penso alhora, quin sentit té donar veus, paraules i sentiments al buit, al res, a la sort de l’eco? Qui escolta la meva veu?...potser ningú......

FIRE & Rain (music)